Pintor, decorador i escenògraf

Els seus inicis com a artista cal situar-los al costat de son pare, Gregorio Muñoz Dueñas, fundador de l’Escola de Ceràmica de Manises i autor de treballs emmarcats en l’art noveau. Gori, nascut al barri de Benicalap, va estudiar a l’escola de Belles Arts de Sant Carles de València i a la de San Fernando de Madrid. Va fer pràctiques d’escenografia al taller de Salvador Alarma, l’escenògraf modernista més important del moment. Va obtindre una beca per a ampliar estudis a França, Bèlgica i Holanda, on va residir fins a 1936. Es va casar amb María del Carmen García Antón i va tindre dos filles: Carmen (Gorita) i María Antonia (Tonica). Fou cunyat del també artista Manel Edo Mosquera.

La seua activitat inicial dins de l'humor i la caricatura va ser reconeguda per crítics renom que el van qualificar com un dels millors caricaturistes renovadors del moment. En 1932 va participar en el XV Saló d'Humoristes que, organitzat per la Unió de Dibuixants Espanyols, es va celebrar en el Cercle de Belles Arts de Madrid.

La seua primera exposició individual de caricatures la va celebrar en el Lyceum Club Femení de Madrid. Allà va presentar vora quaranta caricatures de personalitats històriques i actuals destacades en els camp de les arts, la literatura i la política com de Vicente Blasco Ibáñez, Ramón Pérez de Ayala, Oscar Wilde, Màxim Gorki, Bernad Shaw, Leon Tolstoi, Pio Baroja, Víctor Hugo, Don Ramón del Valle Inclán, Jacinto Benavente, Federico García Sanchis, Azorín, Marià Benlliure o José Serrano. Posteriorment  es va celebrar a l'Ateneu Mercantil de València. L'artista Rafael Pérez Contel va confeccionar el cartell anunciador i la presentació del catàleg va ser a càrrec de l'escriptor Ramón Pérez d'Ayala. La mostra va meréixer una laudatòria crítica del periodista Eduardus (Eduard López Chavarri) a Las Provincias. El comentarista va destacar el caràcter simplificador i estilitzador dels dibuixos de Gori i el seu sentit de l'humor. A València va mantindre una estreta relació amb el grup d'artistes renovadors que encapçalava el seu amic Josep Renau. Gori Muñoz va col·laborar en diversos diaris i revistes i va ser director gràfic de l'Editorial Nosotros.

Durant les seues estades a València, era assidu de la Sala Blava, únic lloc a la ciutat on es reunia la joventut inquieta i renovadora de llavors. La Sala Blava a través d’Acció d'Art es va convertir en un lloc comú dels intel·lectuals i els artistes valencianistes d'esquerres. Prompte es va convertir en una institució a València, no sols perquè va ser cenacle d'un grup de pintors, escultors, cartellistes, poetes i literats, sinó perquè va ser un vertader fòrum on es discutien lliurement tota classe d'idees sense arribar als enfrontaments. Tot aquell que tenia una idea que defensar o una postura que mantenir ho podia fer allí sense por de represàlies, perquè tota intervenció dialèctica estava permesa sempre que es respectaren les normes educadament. Es pot dir que Gori Muñoz gaudia d'una ben guanyada reputació com a dibuixant, il·lustrador i fins i tot artista faller.

En esclatar la Guerra es va alinear amb la causa i la defensa de la República. Va ser un dels activistes més destacats de la Secció d'Arts Plàstiques de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes com a militant socialista. Es va dedicar a confeccionar cartells bèl·lics, vinyetes i caricatures. Posteriorment, va treballar per a Josep Renau en la Direcció General de Belles Arts de València. Paral·lelament va ser escenògraf en el teatre universitari El Buho. En 1937, Renau, li va encarregar la decoració del Pavelló Espanyol en l'Exposició Internacional de Paris.

A més, la Secció d’Arts Plàstiques de l'Aliança d'Intel·lectuals va encarregar a Gori la creació de quatre falles de temàtica antifeixista i en defensa de la legalitat republicana: Coses d’Ara, la Catedral, el Betlem d’Engany i la Balança del Món. Les falles antifeixistes no van arribar a realitzar-se, encara que sí alguns ninots que es van exposar en la Llotja de València, ja que el general colpista Queipo de Pla havia amenaçat reiteradament en les seues emissions radiofòniques que bombardejaria València si es plantaven falles. Els diners que hi havia per a realitzar-les, es va destinar a roba i queviures per als milicians. Amb motiu d’esta plantà singular es va editar un número especial de Nueva Cultura, que feia la funció de llibret de falla.

L'activitat de Gori Muñoz a la Guerra va ser prolífica. Va ser nomenat Director de la Comissió d'Arts Plàstiques de la Sotssecretaria de Propaganda de Barcelona i va ser director gràfic d'Ejército Popular, publicació de l'Estat Major. Al final de la guerra es va exiliar a França, on col·laborà en el diari L’Independent.

Al 1939 es va traslladar a Buenos Aires, ciutat que no va abandonar mai. L'artista valencià va entrar amb bon peu en els cercles artístics de la capital argentina, ja que ràpidament va rebre encàrrecs per a decoracions teatrals i cinematogràfiques. Va obtindre en set ocasions el Premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques de l'Argentina; altres tantes, el Premi anual de l'Associació de Cronistes de Cinema, dos de l'Instituto Nacional de Cinematografia, tres del Club Gentes de Cine i un Primer Premi en e Congreso Hispanoamericano de Cine entre altres. Entre 1941 i 1973, va participar en 192 pel·lícules i més de 160 escenografies teatrals.

L'existència artística de Gregorio Muñoz Montoro va ser la d'un creador multidisciplinar en lluita contra el seu entorn i la seua circumstància d'exiliat. Un ser extraordinàriament vitalista malgrat l’exili i la malaltia de Parkinson que patia.

Al 1988, la seua vídua, l'actriu María del Carmen García Antón, va donar, per al futur Museu del Cinema de la Filmoteca Valenciana, una important col·lecció d'obres i documents de l'artista. En 1989, la revista Archivos de la Filmoteca li va dedicar un monogràfic.

Autoria: Maria L. Fernández

Llibres

---

Diversos autors. Una primera aproximación a Gori Muñoz. València: Filmoteca de la Generalitat Valenciana, 1989.

---

Miguel Cabañas Bravo i altres. Arte en tiempos de guerra. Madrid: CSIC, 2009 [Biblioteca de Historia del Arte].

Capítols de llibres

---

Oswaldo Pablo Calatayud. «Gori Muñoz: un escenógrafo valenciano que hizo historia en la Argentina», a: Diversos autors. El exilio valenciano en América: obra y memoria. València: Universitat de València, 1995, p. 225-232.

---

Francisco Agramunt Lacruz. «Gori Muñoz», a: Francisco Agramunt Lacruz. Un arte valenciano en América. Exiliados y emigrados. València: Consell Valencià de Cultura, 1992, p. 164-170.

---

Pàgina familiar de Gori Muñoz
Pàgina familiar de Gori Muñoz
https://gorimunoz.com/