Memòria Valencianista.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Francesc Alcayde i Vilar
València, 30 de juny de 1889
València, 2 de juliol de 1973

Filòsof i catedràtic

Va nàixer al carrer de Pascual i Genís del cap i casal del País Valencià. Es casà amb Carmen Miranda, filla d'un general que va ser capità general de Cartagena, amb qui tingueren una única filla, Rosario, monja de clausura.

Després d'haver iniciat els estudis de Ciències Exactes a la Universidad Central de Madrid, en el tercer curs de carrera es va canviar a Filosofia, doctorant-se en aquesta matèria el 1916 amb una tesi sobre les emocions.

El 1921 va ingressar al cos de catedràtics d'Universitat en la disciplina de lògica fonamental. Després de passar per les universitats de Santiago de Compostel·la, Saragossa, Salamanca i Granada, a finals de 1931 arriba a la Universitat de València, on més tard seria degà de la Facultat de Filosofia i regent de la càtedra Lluís Vives, figura en la qual va centrar la seua tasca professional així com en l'estudi de la psicologia de les emocions.

En tant que valencianista i catòlic militant s'acostà al cercle de Josep Sanchis Sivera, Salvador Carreres Zacarés i Joaquim Reig, i es relacionà amb el Centre d'Actuació Valencianista i la publicació El Camí. Reig, que dirigia el Centre d'Actuació Valencianista des de gener de 1933, volgué donar a l'entitat una orientació més política. Relacionat amb aquesta voluntat, Francesc Alcayde comença a publicar a El Camí una sèrie d'articles on assolia un paper d'ideòleg i propagandista del valencianisme ("Lògica i política", El Camí, núms. 53 i 55, 11 i 25 de març de 1933, "El màuser i l'espingarda", El Camí núm. 62, 14 de maig de 1933, i "El valencianisme o la dignitat", El Camí núm. 64, 28 de maig de 1933).

El 1932 fou un dels signants de les Normes de Castelló.

El 1933 fundà i dirigí el Seminari de Pedagogia de la Universitat de València, amb una secció dedicada a la pedagogia de l'ensenyament del valencià.

El 24 de febrer de 1934 va entrar a formar part del Centre de Cultura Valenciana amb un discurs d'ingrés que amb l'irònic títol "Contra el valencianisme", pretenia desmuntar, mitjançant l'anàlisi lògica, els atacs que es feien servir contra el valencianisme i el catalanisme, donant a més arguments econòmics. Un dels principis que utilitzà a la seua exposició és el de "aplicabilitat política": segons aquest, "si s'aplica el punt de vista centralista a València, la conseqüència lògica serà el separatisme" (ateses les relacions econòmiques amb la resta de l'Estat), i si "Catalunya deu renunciar a la seua llibertat (pel centralisme) per el mateix argument València deu separar-se". El discurs fou, en conjunt, més reivindicatiu en el to que en les propostes, que es conformaven amb una moderada descentralització universitària i una al·lusió al decret de bilingüisme, sense fer referència en cap moment a l'Estatut d'Autonomia, el principal objectiu polític de l'època.

En posteriors articles, publicats fins el maig de 1936, mostrà una visió més pessimista del futur del valencianisme, continuà argumentant que l'adscripció majoritària al valencianisme era la única sortida per al país, en tots els aspectes, però adherint-se al postulat de Cambó de "Monarquia? República? Catalunya!". Aquesta "neutralitat" va fer que en plena Guerra Civil les autoritats republicanes li aplicaren l'ordre del 22 de gener de 1937 per a la separació dels professors considerats desafectes. La sanció va ser molt lleu, quedant com a disponible governatiu i veient reduït el seu sou en un terç.

El 29 de març de 1939, la vespra de l'entrada dels franquistes a València, fou un dels professors que ocuparen la Universitat en nom del nou règim. D'aquesta manera encetava la seua col·laboració activa amb la Dictadura i el seu ascens a la Universitat i l'elit franquista de la ciutat de València. Nomenat degà de Filosofia i Lletres en el mateix moment de l'ocupació, fou confirmat després, i va ocupar el càrrec fins el 1946, en un primer mandat, i de gener de 1950 a juny de 1954, en un segon.

Com a degà de Filosofia, va ser l'encarregat de fer el discurs inaugural del curs acadèmic 1939-1940 a la Universitat de València. La importància d'aquest discurs va més enllà de la significació de la data, o de la seua qualitat oratòria. Amb el títol de "El concepto de nación en José Antonio", proposà una reformulació del valencianisme com a un particularisme localista, sentimental, que mai no havia volgut contradir les obligacions de l'esperit "nacional". Així, doncs, perd sentit qualsevol nacionalisme que no siga l'espanyol, fins i tot el regionalismes moderadament vindicatius, perquè el que importa és la "unidad de destino en lo universal".

No cal dir que aquesta reformulació va ser adoptada pel sector del valencianisme més regionalista i catòlic, preparant la cerimònia de la confusió del "valencianismo bien entendido" que s'estengué en anys posteriors.

La seua activitat, a banda de la Universitat, es va centrar en la figura de Lluís Vives (el quart centenari de la seua mort es va celebrar el 1940), a qui intentà encabir com a referent de la metafísica "nacional-catolicista", i en articles de "valentinicultura", la mateixa que havia criticat al seu discurs d'ingrés al Centre de Cultura Valenciana en 1934.

En aquest context, el maig de 1953, publicà a Levante una sèrie de quatre articles sobre la ciutat de València titulats "Las dos Valencias". Mentre el tres primers s'arrossegaven pels tòpics de les "essències valencianes", el quart abordava el bilingüisme, defensant que la ciutat de València era la fusió de dues ciutats distintes, la catalana i la castellana. Així mateix, remarcava la nul·la empenta reivindicativa davant el centre de poder i el to de fervor espanyolista que acompanyava qualsevol manifestació mínimament regionalista. Tanmateix, al final de l'article desactivava qualsevol possible interpretació d'inconformisme o de crítica.

El quart article va ser contestat per Joan Fuster (amb el pseudònim Vicent Peris) a la revista de l'exili Pont Blau ("Alerta valencians!", Pont Blau núm. 9, maig-juny de 1953). Fuster assenyalava que el bilingüisme, el complex d'inferioritat i l'espanyolisme són fenòmens que suposen una anormalitat en la marxa vital de València, atribueix l'error d'apreciació a l'excessiva focalització en el present des del que s'escriu, i destaca que no hi ha una fusió de dues ciutats, sinó la substitució de la catalanitat original de la ciutat per l'espanyolització sobrevinguda.

El 1959, en complir 70 anys, Alcayde es jubilà com a catedràtic de filosofia de la Universitat de València, que el nomenà degà honorari.



Autoria: PNB


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal