Memòria Valencianista.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Inicial
Biografia
Vicent Marco i Miranda
Castelló de la Plana, 20 de març de 1880
València, 23 de desembre de 1946

Periodista i polític

Arrels familiars

El seu pare era llanderer, amb taller propi, i procedia de l'horta de Russafa. La família de la seua mare era de Borriana, on Vicent passaria llargues temporades a casa dels avis, des dels dos anys, i on tota la família es traslladà a viure uns anys després.

L'avi matern influí molt al caràcter i les idees que posteriorment desenvoluparia el jove Vicent. Si tota la família era liberal, l'avi Miranda a més va tindre diversos càrrecs durant els anys de les guerres carlines: recaptador d'impostos, treballador del Govern Civil, cap de policia, inspector dels Ferrocarrils del Nord... Liberal de Sagasta i ateu, li agradava portar al nét a les tertúlies i a escoltar oradors, que després la criatura repetia encara que no ho comprengués.

El  seu pare també era liberal, anticarlí, encara que catòlic practicant, i va arribar a sergent al servei del govern durant la darrera guerra carlina.

Vicent Marco va estudiar a l'escola pública de Borriana fins als deu anys. A l'hora de seguir la seua formació, entrà al seminari menor, primer a Borriana i després a Tortosa. No durà però més que tres anys, continuant des d'aleshores fent els estudis de secundària al poble i examinant-se per lliure a l'Institut de Castelló. Tot i així, als quinze anys deixà el batxillerat inconclús, en haver topat amb les matemàtiques, tot i excel·lir en llatí, literatura o història.

Començà aleshores a treballar: al taller dels seu pare, d'oficinista en varies empreses de Borriana i Castelló, com a caixista d'impremta, al jutjat municipal... És també l'època del teatre d'aficionats i els primers escrits literaris i periodístics, que de la crònica passa poc a poc a la política, als diaris republicans federals El Clamor i La Avanzada, de Castelló.

Com els seus escrits, ell mateix entrà paulatinament a la política militant. La seua primera relació fou amb l'anarquisme. El seu activisme el portà a participar en mítings i actes, especialment a La Plana de Castelló, i a fundar amb d'altres companys i amics un centre social anarquista, Alba Social, amb moltes activitats i escola d'adults, de la que va ser mestre. Amb el seu treball aconseguiren que l'associació fóra durant un temps l'organització predominant de Borriana, amb milers d'associats.

 

Periodista i primera militància política

En 1905, estava sense feina. El seu oncle Faustí Valentín, advocat, periodista i polític republicà, acabava de ser anomenat director de El Pueblo, i li oferí feina al diari. Es traslladà a València i, encara que Valentín ja no era director quan arribà, aquest el presentà a Félix Azzati, el nou director, que l'acceptà a la redacció. En aquesta publicació passarà de meritori de successos a corrector, i després a redactor i redactor en cap, fins 1923. S'ajudarà econòmicament fent traduccions del francès i el llatí.

En arribar a València va conèixer a Maria Orts, filla de la casa on s'estava de dispeser, amb qui es va casar en 1912. Van tindre tres fills: Vicent, que arribaria a ser un conegut periodista esportiu de la cadena SER; Túlio, comerciant; i Félix, metge hematòleg.

Vicent Marco ja havia abandonat la militància anarquista abans de traslladar-se a València. Iniciat a la seua adolescència en el federalisme de Pi i Margall, havia arribat a la capital creient compartir un programa republicà partidari de l'autonomia per al País Valencià. Amb aquesta creença i pel seu entorn social entrà a militar al blasquista Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA), federat a nivell estatal amb el Partido Republicano Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux. El 1907, quan el PURA decidí crear una organització de joves, la Juventud Republicana, Marco en fou un dels fundadors, i primer president.

Vicent Marco fou escollit regidor de l'Ajuntament de València en 1912, dins de la minoria republicana. Aquesta primera legislatura seria curta, atès que el mateix any va ser separat del càrrec i processat per haver parlat en un míting, presidit pel doctor Gil i Morte, contra l'escandalosa administració dels monàrquics a l'Ajuntament. Absolt de tots els càrrecs, tornà al consistori, per al que va ser reelegit a totes les convocatòries electorals, fins que l'abandonà en 1937. De 1920 a 1923 va ser primer tinent d'alcalde, cap de la majoria republicana i alcalde accidental.

 

Oposició a la Dictadura de Primo de Rivera

El 1923 va marcar dos fets importants en la seua trajectòria. D'una banda, l'enfrontament amb Azzati que el portà a deixar El Pueblo, i de l'altra, el colp d'estat i inici de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, que va fer de Marco un conspirador per la seua oposició al nou règim.

Azzati mai no havia tingut clara la diferència entre el periodisme i la política, incloent-hi la responsabilitat d'uns càrrecs públics, com ara el de regidor, als que mai no s'havia presentat. Marco, home de partit, havia seguit les directives radicals-lerrouxistes que aquest imposava, encara que de vegades no s'adien gaire a les seues conviccions últimes. A principis del 1923, Azzati va voler que el grup republicà revocara una decisió, referent a un nomenament funcionarial que no havien acceptat. En negar-se Marco, la relació personal es va trencar, i per decisió pròpia va deixar la redacció. Durant un temps continuà publicant al diari, però sense formar part de la redacció. El seu allunyament provocaria el de Carles Esplà, per solidaritat.

El colp d'estat s'esdevingué mentre Vicent Marco exercia d'alcalde accidental de València, en setembre de 1923. Aquell dia, Marco arribà a la ciutat des de Godella, on passava l'estiu, i se'n va assabentar abans d'arribar a l'Ajuntament. Ja no va entrar. Començaren així cinc anys de lluita contra la Dictadura, accions i moltes reunions amb membres de sindicats, partits antimonàrquics i militars que no eren partidaris del dictador.

De totes les conspiracions projectades, la coneguda com a «Sanjuanada» —per la data en que havia de tindre lloc, 24 de juny de 1928— semblà la més factible. Comptà amb el compromís de militars de la major part de capitanies, republicans, sindicalistes, especialment la CNT, i la vaga promesa de Julian Besteiro de que els socialistes s'hi podien afegir. La deserció de la major part dels militars va fer fracassar l'intent, i els civils que detingueren acabaren processats i en presó. A Vicent Marco li correspongueren 20 dies d'incomunicació i 40 de presó.

 

Proclamació de la República: alcalde de València i diputat

La dictadura ja era, de totes formes, propera a la seua fi. Substituït Miguel Primo de Rivera per Dámaso Berenguer en gener de 1930, es convocaren eleccions municipals per a l'abril de 1931. Vicent Marco tornà a ser escollit regidor. Aquesta vegada però, fou diferent. Proclamada la República Catalana pel president Francesc Macià a Barcelona, tot l'Estat s'hi sumà a proclamar la República. A València, Marco encapçalà la comissió que la proclamà i que s'adreçà als governs civil i militar a fí de controlar possibles accions en contra de la nova situació. A la sessió municipal del dia següent, 15 d'abril, Marco fou proclamat primer alcalde republicà de la ciutat de València, fent el primer ban republicà en valencià.

Tanmateix, tres dies després, el 18 d'abril, deixà el càrrec al ser nomenat governador civil de Córdoba. Enfrontat amb la situació dels camperols cordovesos i els abusos dels cacics, Marco va assumir un paper actiu en la resolució de conflictes, per les continues vagues al camp i les condicions penoses dels jornalers. Només va comptar amb la col·laboració de socialistes i obrers, mentre treballaven en contra del seu esforç tant els monàrquics com els republicans, tots ells nicetistes —afins al president de la República, el liberal Niceto Alcalá-Zamora—, en una clara aliança de classe.

Les pressions provocaren que a la fi presentés la seua dimissió. Tampoc no va tindre cap suport del que, encara aleshores, era el seu partit, el PURA, aliat del lerrouxisme. A les seues memòries escriu el que li va dir Alejandro Lerroux sobre la seua forçada dimissió: «Como amigo, lo lamento, políticamente me alegro».

A les eleccions a Corts constituents republicanes, de juny de 1931, fou escollit diputat per la circumscripció de València com a candidat del PRR-PURA. Compatibilitzà l'acta de diputat a Corts amb la de regidor a València i a les eleccions generals espanyoles de 1933 fou escollit de nou diputat del PRR-PURA, aquest cop per la ciutat de València.

Les aliances electorals el ficaren en una posició, segons paraules pròpies, incomoda: allunyat de Lerroux, per ell mateix i per l'aliança amb la CEDA, es vegué obligat a figurar en el seu grup parlamentari, a la que estaven adscrits els diputats valencians. Amb Juli Just, amic i company de partit i de desacords, s'oposà a projectes i s'abstingué sovint a l'hora de votar a la cambra.

Vicent Marco s'havia compromès ja amb la campanya pro-Estatut, i va fer gran quantitat de mítings al llarg del 1933, mentre continuà amb la seua feina com a diputat. Com a tal havia format part de la comissió per a l'aprovació de l'Estatut de Catalunya, del que era partidari, tot i que la va haver d'abandonar per a no sotmetre's a les pressions de Lerroux.

 

Líder d'Esquerra Valenciana

En 1934 abandonà el partit, juntament amb Juli Just, Faustí Valentín i Hèctor Altabàs. La seua voluntat fou la de mantindre's fidels a l'esperit reformista de la proclamació de la República, que el PURA, enrolat en la disciplina lerrouxista, minimitzava o anul·lava («El Manifiesto de los señores Marco Miranda, Just, Valentín y Altabàs», a El Mercantil Valenciano, 26 de juliol de 1934). Destacava en aquest grup d'exblasquistes el compromís valencianista de la formació, que tenia com a un dels seus objectius l'assoliment de l'autonomia del País Valencià.

El juliol de 1934 els quatre signants, amb Vicent Gurrea, Vicent Alfaro i Agustí Peñarrocha, funden Esquerra Valenciana (EV), amb un ideari valencianista republicà progressista. Ràpidament recolliren a bona part dels descontents amb l'antic blasquisme, arribant a obtindre el suport de disset casinos republicans de la ciutat de València. El mateix any s'havia fundat a Castelló de la Plana Esquerra Republicana del País Valencià, amb Gaetà Huguet i Miquel Peña Masip. Els dos partits confluïren donant suport al Front Popular, el 1936, i poc després ERPV es dissolgué dins EV.

Vicent Marco va ser testimoni directe de la Revolució d'Astúries l'octubre de 1934. Com a diputat, s'hi va traslladar per a seguir els esdeveniments, va constatar els estralls de la repressió, inclòs l'assassinat del seu conegut, el periodista valencià Luis de Sirval —àlies de Lluís Higón, detingut i assassinat a un calabós per oficials del Tercio—, i posteriorment va denunciar els fets davant el Plenari del Congres dels Diputats i el Fiscal de l'Estat, sense èxit.

El govern de dretes el separà, conjuntament amb Vicent Alfaro, de la regidoria a l'Ajuntament de València, per ordre del ministre de Governació, Eloy Vaquero. Tornà a ser regidor a les eleccions de 1936, però sols fins 1937, en que la deixà definitivament, per acord del seu partit, EV.

La situació provocada pel govern de dretes uní a tota l'oposició republicana d'esquerres, i a les eleccions de 1936 Vicent Marco fou escollit diputat d'Esquerra Valenciana, amb 70.000 vots, a la candidatura del Front Popular per la ciutat de València. A les noves Corts, Marco s'adscrigué al grup d'Esquerra Republicana de Catalunya, que identificà com a partit amb els mateixos objectius que EV.

 

La Guerra Civil

Iniciada la guerra al juliol, mantingué una activitat intensa durant tot el període, assistint a les sessions parlamentàries allà on se celebraren (Madrid, la Llotja de València o el monestir de Montserrat, però no a la darrera sessió a Figueres). Va visitar amb freqüència el front, sovint amb el doctor Joan Baptista Peset, diputat d'Izquierda Republicana per València. També en aquest temps va ser membre de la comissió gestora del Centre de Cultura Valenciana.

EV contribuí a l'esforç de guerra amb comandaments com els coronels Uribarry, Tirado o Josep Benedito, que era responsable de les fàbriques de municions, les columnes de voluntaris i els treballs de fortificació. Tampoc no abandonà el seu programa valencianista, redactant un avantprojecte d'Estatut que es va presentar en febrer de 1937, que exigia un règim autonòmic provisional per al País Valencià.

En febrer de 1939, caigut el govern Negrín pel colp del coronel Casado, molts representants polítics començaren a marxar. Marco es negà, considerant que els representants del poble no podien abandonar, mentre els qui els han escollit continuen lluitant. No volgué tampoc anar-se'n sense els fills, els dos majors a l'exèrcit i el més jove, professor a l'escola de quadres de les JSU a Madrid. Aquest, amb només disset anys, fou detingut per la policia casadista, però Vicent Marco va anar a buscar-lo a Madrid i el rescatà quan anaven a interrogar-lo. Rebutja així els suggeriments i propostes per marxar que li feren, inclosa la més ferma i fefaent de Gaetà Huguet, que li demanà que l'acompanyés a agafar un avió a Alacant, com ell mateix va fer.

 

Amagat durant el Franquisme

La família reunida finalment a la seua casa de València, al número 27 de l'aleshores Avinguda de València al Mar, es trobà amb el final de la guerra i l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Els seus membres van repartint-se per les cases de veïns amics, i Marco començà el periple que el faria esdevindre un talp, mentre es feia creure a tothom que era a Londres.

Del veïnat passà a l'edifici de La Patronal —avui Cambra de Comerç—, on s'havien instal·lat els consolats estrangers, dels que s'afirmà que tenien condició d'extraterritorialitat. Passats uns pocs dies, i no confiant en la seguretat promesa, passà per diverses cases de la ciutat, de coneguts, com Francesc Martínez i Martínez, la seua germana Rosita i d'altres de gent anònima i generosa. A l'estiu de 1941, davant el perill de ser descobert, marxà a Borriana, a casa de la seua germana Lola que l'amagà fins al final.

El temps que va passar amagat el dedicà a escriure. La major part de la seua obra resta inèdita, però són fonamentals per a conèixer la seua vida i el seu pensament els dos volums de memòries In illo tempore i Cuatro gatos, editats en 2005 i 2007, respectivament.

Vicent Marco, que seguia des del seu amagatall les condemnes i els assassinats dels seus amics i coneguts, no va saber que ell mateix havia estat jutjat i condemnat. El jutjat número 2 del Tribunal Especial para la represión de la masoneria i el comunismo, presidit pel general Saliquet, incoà el sumari 289/1941, de 22 de novembre, processant-lo en rebel·lia, amb auto de terminació de data 9 de gener de 1942, com a autor, amb tota mena d'agreujants, del delicte de maçoneria, amb una pena de trenta anys de reclusió major, i accessòries d'interdicció civil, inhabilitació absoluta perpètua i desterrament.

Efectivament, Vicent Marco era francmaçó, mai ho havia negat, i havia defensat la Francmaçoneria públicament, en sessió plenària de les Corts. Però això només era delicte a les ments delirants del franquisme. Marco entrà a la maçoneria a València, passats els quaranta anys, i va ser Gran Mestre de la Lògia de Llevant, grau 33 (el més alt) i membre del Consell Suprem.

En 1946, Marco demanà reunir-se amb els seus fills a València. Aquests, tot i que també estaven encara en situació precària per l'antiga militància a la FUE i les seues pròpies activitats durant la guerra, finalment poderen portar-lo, clandestinament, a un xalet de la Malvarrosa a la fi de l'estiu d'aquell any. Debilitades les seues forces pel tancament i les penúries, en desembre patí un accident vascular cerebral, amb hemiplegia i coma, morint el 23 de desembre.

La família hagué de demanar permís a l'arquebisbat per a que s'obrigués el cementeri civil. La negociació durà hores. Durant la nit, la notícia s'havia escampat per tota la ciutat, i l'endemà, dia 24, quan per fi poderen soterrar-lo, una multitud acompanyà el fèretre des del pont d'Aragó i al llarg de la Gran Via, on es va acomiadar el dol. Amics i companys de Vicent Marco, companys de la FUE dels seus fills, excarcerats, represaliats, fins i tot molta gent que no l'havia conegut, tots es van unir en aquell acte d'homenatge i de comiat que esdevingué la primera manifestació antifranquista de València.



Autoria: PNB


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2017 · Avís legal