Escriptor, editor i empresari teatral

Col·laborà des de ben jove en les revistes satíriques de València, i el 1911 es féu càrrec de la segona etapa del setmanari La Traca. Amb la seva direcció, la revista evoluciona cap a un humor molt més polític. Prova d'això és que el director acabà pres en 1912 per una caricatura contra el rei Alfons XIII. La Traca dels anys 1910 i 1920 era una revista satírica, anti-burgesa, i pujada de to. Si bé estava escrita amb un llenguatge pobre i castellanitzat, un altre blanc de les seues crítiques eren els «coents», o aquells catalanoparlants que en l'àmbit públic parlaven en espanyol per considerar-la una llengua amb més estatus social.

Aquest èxit fou la base d'un considerable negoci de publicacions periòdiques, com El Cuento del Dumenche (1914-21), La Chala (1926- 38), El Fallero (1921-36), Nostre Teatro (1921-22 i 1930-32)... També publicà revistes en castellà, com la taurina El Clarín i les eròtiques Bésame i El Piropo, i sobretot, novament, La Traca (a partir del 1930), d'enorme difusió a tota la península Ibèrica.

Pel que fa a El Cuento del Dumenche, la ideologia del seu director i editor no influïa en el contingut general de la publicació, ni impedia que fos normal la publicació d'obres per part d'autors catòlics, com mossèn Josep Sanchis i Sivera. El Cuento del Dumenche arribà, entre 1914 i 1921 als 366 fascicles. A partir de 1919 la sèrie aparegué amb una ortografia més normalitzada, com a El Cuento del Dumenge, en una mostra del seguiment de les normes de l'IEC de 1913, que ja els nous autors havien anat adoptant.

Iniciada la República, decidií reobrir La Traca, que havia estat clausurada per la dictadura primoriverista, i aprofità la capçalera per a publicar-ne els continguts a tot l'Estat, en espanyol, mentre el seu humor es fa més cruent i, sobretot, encara més polític, alineant-se a favor del Front Popular. Mentre, La Chala, continuava publicant-se, en valencià i amb gran èxit. En aquesta època La Traca aconseguí publicar més de 500.000 exemplars en tot l'Estat, fins a la seua desaparició, junt amb La Chala en 1938.

El seu compromís cultural el portà a fer campanya recolzant l'Estatut d'autonomia, tant del País Valencià com de Catalunya, o a fundar el «Nostre Teatre» —des del 1935, rebatejat Teatre Serrano— obert al públic el 14 d'octubre de 1934 al carrer Pi i Margall, avui Passeig de Russafa, amb un projecte de l'arquitecte Javier Goerlich.

Fou detingut a l'abril de 1939, igual que Carlos Gómez Carrera «Bluff», col·laborador de la revista. Ambdós foren torturats per les forces feixistes per tal de descobrir la identitat d'un tercer col·laborador de la publicació, que signava com «Marqués de Sade» o «Tramús» i que no era altre que Enric Pertegàs, director artístic de El Cuento del Dumenge i col·laborador de Pensat i Fet. La seua identitat mai va ser descoberta als feixistes, malgrat que a Carceller, al transcurs de les tortures, fins i tot se l'obligara a menjar-se una còpia de la seua revista.

Fou condemnat a mort i, el juny de 1940, afusellat al camp de tir de Paterna.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Capítols de llibres

---

SIRERA, Josep Lluis. «Enric Beltran i el compromís progressista dels dramaturgs valencians del període», a: València, capital cultural de la República ( 1936 - 1937 ). Congrés internacional. València: Publicacions Universitat de València, 2008.