Activista cultural

Fill d’Empar Castelló i Ferreres i de Josep Aguilar i Ferrandis, família de llauradors provinent de Carpesa (pedania de la ciutat de València en l’Horta Nord), on visqué sa infància. Estudià l’educació primària al col·legi dels salesians del carrer de Sagunt a València i posteriorment la família es traslladà al proper barri de Torrefiel.

De ben jove entrà a treballar a la Impremta Quiles de la ciutat de València, i en arribar a la vintena prengué consciència nacional. Milità primer al MCPV (Moviment Comunista del País Valencià) i després en el PNPV (Partit Nacionalista del País Valencià). A principis dels anys 80 del segle XX fou detingut amb altres acusat de pertànyer al grup armat independentista Terra Lliure, i fou Francesc de Paula Burguera (líder del PNPV llavors) en persona qui anà a la presó a treure’l. Fou un personatge fix en la majoria de manifestacions nacionalistes de la transició.

Paral·lelament, començà el seu activisme social, primer en el món de les falles, a la Falla Pintor Jacomart-Camí de Montcada, de la qual esdevingué president. Aquesta falla fou una de les poques falles nacionalistes de la ciutat de València durant la transició on, per exemple, les falleres lluïen una banda quadribarrada sense franja blava (cosa que curiosament fou molt normal en les falles durant tot el s. XX abans de la transició). Així mateix, aquesta falla feu un bon grapat d’activitats culturals i excursions, i al seu llibret col·laboraren destacats nacionalistes com Francesc de Paula Burguera o Vicent Franch, i artistes de tota mena, com ara l’il·lustrador Manolo Boix. Però sent president de la Junta Central Fallera Vicente González Lizondo, i dominada aquesta pels blavers espanyolistes en general, no podien tolerar una falla tan nacionalista en plena ciutat de València. D’aquesta manera, primer intentaren posar totes les traves que pogueren, i finalment programaren un desembarcament massiu d’afiliats blavers en aquesta falla dirigida per Simó Aguilar, que generosament no usà el seu dret d’admissió per a impedir-ho. Finalment, a mitjans dels anys 80 del segle XX, els blavers es feren amb el control d’aquesta falla i Simó en fou expulsat.

L’activisme social nacionalista de Simó no s’aturà en això, i llavors s’orientà envers el món radiofònic. Col·laborà primer amb ràdios lliures com Ràdio Funny o Ràdio Klara, fins que en 1993 establí la seua pròpia emissora, A la Nostra Marxa, al seu domicili del carrer de Rodríguez de la Fuente a València. Els aparells de l’emissora foren costejats per ell, i no rebé cap subvenció. La ràdio, que amb el temps fou batejada com Ràdio Nova, feia un únic programa els dissabtes de vesprada, a nomenat precisament “A la nostra marxa”. L’abast on es podia escoltar la ràdio era la ciutat de València, l’Horta Nord i part de l’Horta Oest i l’Horta Sud. El programa estigué orientat en principi envers la música moderna, amb especial atenció a la música dels naixents grups de rock en valencià: 4000 Som Prou, Munlogs, Bajoqueta Rock, Intocablues Band, Metall i So i molts més, sense perdre de vista el potent rock català dels anys 90. El contingut al final fou molt més ampli, i es parlava de multitud de temes. Simó Aguilar també pretenia fomentar la consciència nacional el màxim possible amb el programa. Cal destacar que donava veu als oients que telefonaven sense cap tipus de censura. També entrevistà al programa multitud d’artistes i de personatges rellevants de la cultura i de la política valenciana: Pere Riutort, Ferran Puchades, Lluís el Sifoner, la pràctica totalitat de grups de pop-rock valencians en valencià, etc. i àdhuc alguns grups importants del rock català com Sopa de Cabra, Sau o Lax’n Busto.

Al caliu de la ràdio creà el Club A la Nostra Marxa, des d’on promogué multitud de concerts i activitats culturals que culminaven cada any, a partir de 1997, amb els Premis A la Nostra Marxa, que premiaven diversos àmbits. Els premis, així mateix, anaren ampliant-se i desenvolupant-se, i en la seua formulació final de 2005 es premiaren les següents categories: Premis de les Lletres, Premis Artistes Fallers, Pop-Rock en altres Llengües (amb les subdivisions de grup més canyer, grup més destarifat i premi consolidació), Pop-Rock en Català al País Valencià (amb les subdivisions de premi compromís social, premi crítica social i premi revelació), Premi Cançó Popular, Premi Periodisme, Premi a la Defensa de la Llengua i Premi a la Trajectòria Professional, Cultural i Valencianista.

A mitjans dels 90 tingué Simó Aguilar una breu tendència neoblavera que culminà en la seua inclusió en la llista electoral de les eleccions municipals del partit ENV (Esquerra Nacionalista Valenciana) en 1995, però aviat quedà decebut i tornà al seu nacionalisme valencià primigeni a favor dels Països Catalans.

Els darrers anys de la seua vida entrà en una dinàmica d’hiperactivitat sociocultural nacionalista: organitzà també la Nit de les Lletres Catalanes, la Mostra de Pop-Rock en Català al País Valencià i encetà en 2002 la revista dedicada a les falles Marxa Popular Fallera. Aquesta revista, dirigida a partir de 2006, just després de la mort de Simó, per l’activista Vicent Penya, de Rafelbunyol (Horta Nord), combinava els temes fallers amb els temes de cultura i la difusió del pensament nacionalista. Fou molt crític amb l’orientació neutra que prengué el Bloc Nacionalista Valencià, i defensà obertament els Països Catalans en un moment en què aquest concepte era difamat per ideòlegs neoblavers o el grup estructurat al voltant de la desapareguda web valencianisme.com.

Simó Aguilar emmalaltí de càncer i finalment faltà el 2006 a la ciutat de València. La missa de funeral es feu a l’església de Sant Donís i Sant Pancraç del seu barri de Torrefiel a l'endemà del decès. Fou soterrat al cementiri de Carpesa amb els seus pares.

Autoria: Redacció