Compositor i professor de música

Estudià Dret i Música a València. De ben jove entrà a formar part del grup de la publicació Llevant, que dirigia Martí Domínguez a Algemesí, vinculada a l’associació Gran Penya, la qual defenia l’ensenyament en valencià. A l’octubre de 1931, ja durant la República, publicava a Llevant un article en defensa de la valenciania i l’ensenyament de la llengua a les escoles. Sempre va mostrar interés en la conservació de les tradicions valencianes i la llengua.

El 1932, amb Doménec Gómez Senent, Robert Moròder, Claudi Chaqués, Vicent Rodríguez Martínez i Robert Feo, constituí una associació d’estudiants universitaris conreadors de la llengua, literatura, geografia, economia i història valenciana, anomenada Agrupació Valencianista Escolar.

El 22 de gener del 1942, significativament festivitat de Sant Vicent de la Roda, va fundar a València la Coral Polifònica Valentina, agrupació musical que va dirigir durant vint-i-dos anys i al capdavant de la qual va estrenar a València obres tan importants com el Rèquiem de Mozart, Tannhäuser de Wagner, el Messies de Händel o la Passió segons sant Mateu de Bach, que ell mateix va traduir al valencià. També estrenà Atardecer de Manuel Palau, o la Missa de Cabanilles, a més de programar infinitat d’obres de compositors valencians en tots els concerts.

Més enllà de la Coral Polifònica Valentina, fundà i dirigí la Schola Cantorum de la parròquia de Sant Tomàs, de València; la Masa Coral Obrera Nacional Sindicalista, de Palma de Mallorca; el Coro de Voces Graves Juan Bautista Cabanilles, del Centre Escolar i Mercantil; l’Escolania de la Mare de Déu de Gràcia de l’església de Sant Agustí, de València; el Cor de Ràdio Nacional d’Espanya, a València; el Cor de Xicotets Cantors del Col·legi de Sant Josep, de València, i la Coral Normalista de l’Escola Normal de València.

Tota la seua activitat professional va estar sempre vinculada a la música, a més d’ocupar la plaça de catedràtic interí de Piano en el Conservatori de Música i Declamació de València. Estigué vint-i-cinc anys al capdavant de la càtedra de Música de l’Escola Normal de València, durant els quals s’esforçà al màxim a inculcar als nous professors l’interés per la música des de la seua profunda convicció que és una disciplina fonamental en el desenvolupament personal i intel·lectual de la persona. Mentre ocupà la plaça de catedràtic de Música, va organitzar cicles de conferències i concerts i fundà la Coral Normalista, formada per alumnat de les Escoles del Professorat d’EGB de València.

Segons el seu fill, Agustí Alaman Picazo, José Iturbi li va proposar fer les Amèriques i hi va renunciar per quedar-se defenent les qüestions històriques valencianes; també estava en disposició de treballar a Madrid i Barcelona pels èxits aconseguits, però ell va respondre que al nostre país hi havia molta feina a fer i es va quedar per fer país, renunciant a molts diners i que fora més il·lustre.

Agustí Alaman va ser una persona polifacètica; a més de les seues ocupacions principals –la direcció de cors i la docència–, també va ocupar els càrrecs de secretari del Conservatori de Música i Declamació de València i de president de la Secció de Música de la Junta Directiva del Cercle de Belles Arts de València, i col·laborà amb RNE i altres mitjans de premsa escrita com els periòdics Levante, Las Provincias i El Correo de Mallorca i les publicacions universitàries Libertas, Acció Valenciana i Arbor. En la seua joventut va exercir de pianista solista i d’acompanyant en recitals per unes quantes ciutats espanyoles i italianes, i va dirigir l’Orquestra Municipal de València; l’Orquesta de Educación y Descanso de Madrid; les orquestres simfòniques de Barcelona, Bilbao, Múrcia, Palma de Mallorca, Castelló, València i Alacant, i les bandes municipals de València, Castelló, Llíria, Elx i Palma de Mallorca.

José Moreno Gans i Agustí Alaman van recopilar les partitures de les melodies dels balls de la Processó d’Algemesí. A més, pel mes de gener de 1947, Martí Domínguez i ell parlaren de fer un himne a la patrona d’Algemesí, la Mare de Déu de la Salut, que fora popular i acollit pel poble. Així va nàixer el Virolai, possiblement la seua obra més coneguda, amb lletra de Martí Domínguez i música d’Alaman en què combina un fragment de la música de la Muixeranga i la cançó popular infantil «M’alcí de matinet». Aquest Virolai de tipus gregorià popular és un himne molt diferent dels típics himnes patronals, ja que està basat en melodies populars que li donen un caràcter especial.

Més tard, als anys 50, va rebre una invitació de Joan Fuster perquè posara música a l’obra de Paul Claudel que havia traduït al valencià, L’anunciació de Maria. La Coral Polifònica Valentina la va estrenar a Sueca sense massa problemes per la llengua, però les autoritats de València no ho deixaren passar.

Altres obres que cal ressenyar per la importància històrica en moments tan complicats per a la llengua són:

Cant a la senyera (1949), amb lletra de Carles Salvador, cantat per primera vegada al Teatre Olímpia de València el 26 maig de 1949.

Ave Maria (Déu vos salve) i La Santa Doctrina, entre d’altres, publicats al cançoner diocesà de València de 1959, recopilat per Mn. Climent.

Recull de cántics cristians (1955, 1961) amb textos de Carles Salvador, Josep Sanç i Mola, Enric Soler i Godes, Bernat Artola i Tomàs, P. Antoni Bertran i Duran, mossén Jacint Verdeguer, etc.

Precs a la Mare de Déu dels Desemparats, per a cor d’infants i orgue, amb lletra de Carles Salvador.

També es va interessar molt per la pedagogia musical, organitzà cursos, publicà llibres de text destinats a l’ensenyança universitària i va recopilar cançons religioses i tradicionals: Recull de càntics cristians (València, 1955), Col·lecció de tretze cançons populars i set nadales o cançons de Nadal per a ús dels nivells d’EGB (València, 1972). Entre les seues obres figura el poema simfònic Per la flor del lliri blau (1972), basat en una rondalla tradicional valenciana.

El valencianisme d’Alaman era, en paraules del seu fill al periodista Sixto Ferrero, «coherent amb la cultura. Allunyat de determinats corrents polítics, perquè el país, la terra, la llengua no té a veure amb la qüestió variable de segons el pensament. Si u ho és, ha de demostrar què és. Fou un valencià pràctic i coherent amb l’acció sense mai ser feridor a les nostres senyes en tots els sentits, culturals, sociològics; el preocupava que nosaltres no tinguérem una llengua culta. Anà a Lo Rat Penat per juntar-se amb Guarner o Carles Salvador que eren gent que va normalitzar la llengua. Això és el que ell volia. D’altra banda, ell tampoc no se sentia rebaixat per dir-se valencià, perquè llegia i escrivia en valencià, parlava valencià i estimava València i fins i tot quan érem menuts em contava la història de València, cosa que hui quasi ningú la vol conèixer».

En 1977 se li va concedir la medalla d’argent de la Ciutat de València, i al 1981 la Placa d’argent-Homenatge de la Diputació de València per la seua dedicació al foment de la música coral. Té carrers dedicats a Algemesí i València.

El seu fons documental, compost per 61 caixes d’arxiu, es pot consultar a la Biblioteca Valenciana des del 2004. A més de les partitures autògrafes, conté una gran quantitat de programes de mà que reconstrueixen tota la vida artística de la Coral Polifònica Valentina i de la Coral Normalista. Al seu torn, hi consta la correspondència amb altres compositors de l’època, com ara Juan M. Thomás, Manuel Palau, Ricardo Olmos, José Moreno Gans i Joaquín Rodrigo, entre d’altres.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

---

Fons Alaman en BV
Fons Alaman en BV
https://bv.gva.es/documents/167016322/167348374/Alaman+i+Rodrigo%2C%20Agust%C3%AD/9992f1d0-fb2f-47da-819a-9c2dfc1dc6a6

---

Entrevista de Sixto Ferrero al fill d'Agustí Alaman (2016): Diari La Veu
Entrevista de Sixto Ferrero al fill d'Agustí Alaman (2016): Diari La Veu
https://www.diarilaveu.com/entrevista/18350/agustin-alaman-renuncia-a-madrid-a-molts-diners-i-ser-illustre-per-fer-pais