Sacerdot missioner i valencianista

Nascut al municipi de Polinyà de Xúquer (la Ribera Baixa), ben prompte es traslladà a l’Alcúdia, on passà la infància i primera joventut. S’ordenà com a capellà el 29 de juny de 1956. I mig any després, el 2 de gener de 1957, arribà com a missioner a Zimbabwe, país en el qual va residir durant més de 50 anys i on era conegut com a «Father Alexander». D’aquesta manera, Alapont no sols contribuí a l’atenció espiritual i la millora material dels nàmbya, una tribu agrícola i ramadera d’aquella excolònia britànica, sinó també al seu progrés cultural, ja que en codificà la llengua. És a dir, aconseguí expressar en grafies els sons d’un idioma que es parlava però no s’escrivia, i en redactà una gramàtica i un diccionari.

En aquest sentit, el compromís d’Alapont amb la llengua i la cultura no sols esdevingué efectiu a l’Àfrica meridional, sinó també a ca nostra. Es crià a l’Alcúdia i fou deixeble de Josep Lluís Bausset i de Joan Fuster, amb els quals intercanvià nombrosa correspondència. No debades, amb motiu de la seua primera missa, que tingué lloc el 15 de juliol de 1956, Bausset i Fuster li regalaren una artística estampa-recordatori confeccionada expressament i redactada en valencià. «Per a molts veïns meus, fou la primera vegada que veieren escrita la seua llengua!!», recordaria molts anys després.

De fet, Alapont treballà intensament per l’ús del valencià en la litúrgia, un àmbit històricament —i encara hui— refractari a la llengua de sant Vicent Ferrer. I així, col·laborà en diverses publicacions i en la revisió dels textos litúrgics que va preparar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que encara esperen ser considerats pels bisbes de les diòcesis valencianes. Així les coses, a propòsit de la seua defunció el monjo alcudienc Josep Miquel Bauset afirmà que Alapont «ha estat un prevere que ha estimat la nostra llengua i que ha defensat la necessitat pastoral que l’Església valenciana utilitze, d’una vegada per totes, el valencià».

Com a mostra de l’estima i fidelitat que l’unien als seus dos pobles, tant el d’origen com el d’adopció, en abril de 1979 publicà en la revista Saó —de la qual fou col·laborador— una «crònica des de Zimbabwe» on recordava que eren moltes les vegades en què, en contemplar les danses africanes, s’enyorava de les manifestacions religioses i populars de l’Alcúdia: «El pensament se’n fuig [...] i veig els joves del poble dansant el “ball dels bastons i dels escuts”, davant la Mare de Déu [de l’Oreto], el dia 8 de setembre. També em ve al pensament el “ball de la carxofa” i les altres danses que es ballen durant la processó». «Crec que tots els pobles del món han volgut manifestar el seu goig col·lectiu davant del seu déu», i oferir-li «el millor de la seua personalitat».

Alapont, que era Fill Predilecte de l’Alcúdia i Premi Tio Canya del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, oferí la vida i la intel·ligència al servei dels més pobres i marginats, com són els nàmbya. Per això demanà ser enterrat amb un grapat de terra procedent de Zimbabwe i un exemplar de la Bíblia en nàmbya, que ell va traduir. Una llengua que, gràcies al seu treball pacient i silenciós, adquirí el poder de la paraula escrita, aquell que permet als usuaris d’un idioma transcendir l’espai i el temps.

Autoria: Rafael Roca Ricart