Josep Maria Alba Moreno
Sagunt,
4 de juliol de 1885
València,
13 de març de 1951
Actor i director teatral
A la casa número 18 del cèntric Camí Reial de Sagunt veia la primera llum Josep Maria Alba Moreno, conegut pel nom artístic de Pepe Alba. Era fill d’un artesà de l’espart provinent d’Artana, Domingo Alba Lledó, i de Francisca Moreno Pérez, veïna de Sagunt. Segons les informacions de Caterina Solà i Palerm (1976: 50), podem saber que cap al 1897 se n’anà amb son pare, en aquell moment vidu, a viure a València. Alhora, el jove Pepe Alba obtingué una beca de l’Ajuntament de Sagunt per a cursar estudis artístics a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Des de molt jove treballà en un taller de decoració, per tal d’ajudar econòmicament la seua família. Prop d’aquest taller hi havia la Penya Els Tranquils, per a la qual Alba pintà decorats; és allà on s’aficionà al teatre, i actuà després en la Societat Els XX. Fins i tot en 1919 va exposar unes pintures a Bilbao, amb un gran èxit. També se li coneix la participació en la il·lustració del llibre Caireles al sol, recull de poemes taurins d’Antonio Zoido Díaz (Madrid, 1951).
La dedicació que més projecció i reconeixement li atorgà fou la d’actor. Se’l sol considerar, en general, un artista còmic sense més matisos, però de l’observació total i detinguda de la seua trajectòria es desprén una carrera molt variada quant a registres. Així, depenent de les circumstàncies laborals o socials del moment, sabé traure tot el profit a un talent que s’acomodava a gèneres com la comèdia castellana, el teatre valencià, la sarsuela o la revista en totes dues llengües. Pepe Alba capitanejà a partir de l’any 1925 una de les companyies de comèdies valencianes de més renom dins i fora del País Valencià. No és estrany que amb el seu talent i fama arribara a estrenar més de 215 peces de teatre valencià, tant sainets com altres amb més pretensions, i que fora un dels actors millor pagats de l’època.
Les seues etapes vitals i teatrals són aquestes:
1. Els inicis amateurs a València (19??-1909)
2. El teatre i la sarsuela des de Madrid (1909-1920)
3. El retorn a València en valencià: revistes i sainets (1921-1929)
4. Madrid i Hispanoamèrica (1929-1933)
5. De nou a València i Barcelona (1933-1937)
6. Guerra i postguerra amb comèdia castellana (1937-1946)
7. Un breu epíleg de teatre valencià (1946-1951)
Va debutar com a professional a Alacant (1909) en la representació de la sarsuela Sangre moza de José López Silva i Julio Pellicer, com a membre d’una companyia de repertori líric exclusivament castellà. En la dena dels anys 10 el trobem al Teatro Lara de Madrid, on representa El bastón de alcalde i La Trápala, entre moltes altres obres. Cap al 1921 és a l’Apolo de València com a tenor còmic de la companyia de l’actor Ramón Peña, amb sarsueles castellanes i revista.
A la darreria de 1921 comença el seu flirteig seriós amb un gènere que a València començava a quallar: la revista valenciana. És quan estrena o representa amb la companyia dirigida per Pepe Ángeles al Teatre Regües de València les revistes Arròs en fesols i naps de Josep Peris Celda i Francesc Balaguer (1921), M’he deixat les espardenyes i Mare, no li ho diga al pare, les dues de Maximilià Thous i Faust Hernández Casajuana (1922). L’estiu de 1924 el tornem a trobar a València, ara a la Plaça de Bous amb un programa de sarsueles. Uns dies abans, en concret el 26 de juny, s’havia casat amb Emilia Clement, també actriu, a qui havia conegut durant la temporada al Regües.
Podríem dir que l’any 1925 és el moment en què Pepe Alba opta per la representació exclusivament en valencià, amb un repertori amplíssim que té en compte les obres amb garantia d’èxit escrites ja en el XIX i principis del XX, juntament amb les nombroses estrenes setmanals. Alba anima i participa del reviscolament del teatre en la llengua pròpia dels valencians. Els motius socials, econòmics i culturals d’aquest renaixement del gènere han estat àmpliament descrits per Caterina Solà i Jaume Lloret, entre altres. Per resumir, la positiva expansió econòmica que té lloc durant la dictadura de Primo de Rivera té un reflex en un espectacle teatral que ha de competir amb un altre espectacle de masses: el cinema. La comèdia es posa per davant d’altres gèneres com el líric, les varietats o la revista, i això genera un ampli grup de comediògrafs –veterans i també de novells– que es dediquen com més va més al conreu del sainet valencià. Al costat d’això, apareix un grup nodrit de companyies professionals que capitalitzen el gènere. Lògicament, l’estabilització de les representacions en valencià en un o en diversos establiments teatrals de les capitals només és possible a partir del moment que es veu que resulta rendible per als empresaris, per als autors i per als actors. D’aquesta manera sorgeix el mercat lucratiu del sainet, que coneix en els anys 20 i 30 la major expansió de la seua història, amb un públic fidel format ara pels treballadors urbans que accedeixen a aquesta cultura a uns preus econòmics. No és estrany, per tant, que una companyia estrenara setmanalment fins a quatre o cinc obres, de les quals només es mantenia alguna en cartellera i, més tard, era exportada a altres localitats del país si havia funcionat a la ciutat d’estrena. Al capdavall, aquestes peces còmiques (sainet, joguet, entremés, apropòsit, astracanada...) es converteixen en un negoci, en un producte de consum àgil per a un mercat cultural dissenyat per a una societat delerosa d’esbargiment.
Les bones perspectives del gènere animaren Pepe Alba a escriure o a traduir algunes peces, com ara Pulmonia triple (1926) –traducció al valencià de l’obra de Ramón López Montenegro i Ramón Peña Pulmonía doble (1919)–, amb Lluís Juan Alcaraz és autor de l’entremés representadíssim Una conferència (1927) i tradueix també El ser honrat és negoci (1946).
El 13 de març de 1951, després d’una llarga malaltia, moria Pepe Alba a València. Segons les ressenyes publicades en la premsa valenciana, el soterrar fou molt concorregut per artistes, empresaris, autors, periodistes i amics de la família. Els diaris ressalten la seua dedicació al teatre valencià, amb èxits notables a València i Barcelona, on era molt estimat i on, de fet, viu una part de la seua família. El valor artístic de Pepe Alba és indiscutible, i no és estrany que fora idolatrat pel públic valencià d’abans i de després de guerra. Per això, l’Ajuntament de València li retolà el dia 29 de setembre de 1963 un carrer, i el de Sagunt feu el mateix el 26 de setembre de 1980. El premi de teatre dels Ciutat de Sagunt porta el seu nom des del 2005.
Autoria: Òscar Pérez Silvestre
Josep Maria Alba Moreno
Obra pròpia
Llibres
Alba Moreno, Pepe. Una conferència. València: 1927.
Traduccions
Alba Moreno, Pepe. Pulmonia triple. Traducció de: Alba Moreno, Pepe. València: , 1926.
Alba Moreno, Pepe. El ser honrat és negoci. Traducció de: Alba Moreno, Pepe. València: , 1946.
Josep Maria Alba Moreno
Bibliografia
Llibres
Lloret i Esquerdo, Jaume. Cent anys de teatre valencià a Alacant (1854-1962). Alacant: ICJGA, 1999.
Solà Palerm, Caterina. El teatre valencià durant la dictadura (1920-1930). Barcelona: Institut del Teatre, 1976.
Articles en publicacions periòdiques
Pérez Silvestre, Òscar. «Pepe Alba (1885-1951): dies i obres d’un actor d’estrena» a: Braçal, núm. 31-32, 2005, p. 235-258.
Pérez Silvestre, Òscar. ««“Aprendre a ser mut”. Una mostra dels conflictes lingüístics dels valencians en l’entremés Una conferència (1927), de Pepe Alba i Lluís Juan Alcaraz»» a: Braçal, núm. 34, 2006, p. 119-141.
Pérez Silvestre, Òscar. ««L’actor Pepe Alba i la revitalització del teatre valencià»» a: Llibret de l’AC Falla Santa Anna 2006, 2006, p. 77-85.