Andreu Alfaro i Hernàndez
València,
5 d'agost de 1929
Godella,
13 de setembre de 2012
Dibuixant i escultor
Fill d'Andreu Alfaro i Moreno (1898-1972) i Teresa Hernàndez i Rodríguez (1900-1974), fou educat en una família de carnissers i polititzada en ambients republicans i valencianistes.
El 1933 entrà al Col·legi Cossio, institució promoguda pels seguidors de la Institución de Libre Enseñanza, d'entre els quals Josep Navarro, Angelina Carnicer, Salvador La Casta i Maria Moliner. El 1936 començà l'educació primària a l'Institut Escola de Segon Ensenyament, també vinculada a l'institucionalisme. Ja de ben jove, començà a destacar per la seva afició al dibuix i als treballs manuals. De fet, el 1938 guanyà el seu primer premi de dibuix.
El 1939, just després d'acabar-se la Guerra Civil, la seua família viu uns anys difícils patint la repressió franquista de primera mà a causa de la seua vinculació amb la República. Vicent Alfaro, el seu oncle, exalcalde republicà de València, fou condemnat a mort, tot i que després se li commutaria la pena. De la mateixa manera, la carnisseria familiar troba molts obstacles per tirar endavant. Andreu Alfaro, després de l'eliminació de la seua escola anterior, acabarà els estudis de primària en una nova escola, el Col·legi Acadèmia Cervantes.
El 1943 començà els estudis del batxillerat a l'Academia Santo Tomás de Villanueva, estudis que compaginà amb la feina a la botiga familiar. El 1947 acabà finalment els seus estudis secundaris i aprovà l'Examen d'Estat, tot i que no entrà a la universitat per poder treballar al negoci familiar.
Més tard, el 1954, va contraure matrimoni amb Dorotea Hofmann. El matrimoni tindria una filla, l'Anna, i dos fills, l'Andreu i el Carles. En aquest període, recuperà definitivament la seva afició i dedicació per l'art i el dibuix, especialment.
Tot i així, no va arribar a matricular-se mai per cursar els estudis d'art, i va assolir els seus coneixements artístics de forma autodidàctica. Durant els anys 1950, començà a fer-se un lloc en la comunitat artística amb els seus dibuixos i pintures amb estil propi.
Des del 1957 es vinculà amb els artistes valencians del Grup Parpalló. Vicent Aguilera Cerni n'era el promotor, i Andreu Alfaro hi entrà amb d'altres creadors, com Doro Balaguer, Monjalés o Salvador Soria. Artísticament es va veure influït per la corrent constructivista europea, fet que queda palès en les seues primeres obres d'envergadura, al Col·legi Alemany de València el 1959 i 1960. Posteriorment, el 1962, presentà la seva escultura Cosmos 62 a la ciutat de Calp.
La seua activitat artística va entrar en una fase de maduresa a partir del 1964, quan creà les obres La veu d'un poble (1964-1965) i Monument a l'amor (1965-1967). En aquest mateix any, començà a treballar també com a creatiu en una agència de publicitat. El 1966 va exposar les seves obres a la Biennal de Venècia, fet que li va fer assolir un ressò internacional com a artista.
El 1968 deixà de treballar en el negoci familiar i es dedicà de forma completa a la publicitat i a l'escultura. Un any després, es traslladà a Rocafort on va obrir un taller propi, des d'on faria més consistent la seva producció artística i la podria projectar més a l'exterior.
Al provenir d'una família de conviccions republicanes i valencianistes, Andreu Alfaro passà a vincular-se amb el grup d'intel·lectuals format per Joan Fuster, amb qui traçà una gran amistat, i Vicent Ventura, Josep Iborra o Vicent Aguilera Cerni, entre d'altres. Des d'aquest cercle, començà a participar en el moviment de recuperació cultural i nacional del País Valencià. Seguint aquesta línia, també es relacionà amb el cantautor Raimon, a partir del qual va establir connexions amb Barcelona i Catalunya en general.
El 1974 deixà de treballar en l'empresa de publicitat i se centrà professionalment en l'escultura, de forma exclusiva. En aquests anys, començà també a introduir-se plenament en el mercat alemany, assolint una categoria, ja consolidada, com a escultor de renom internacional.
Pel que fa les seves obres, posteriorment exposaria Bon dia llibertat (1975) i Catalan power (1976), entre moltes d'altres. Aquesta última obra va esdevenir un símbol nacional català. Alfaro en cedí els beneficis al Secretariat de la Llengua. Així mateix, el símbol de l'obra fou utilitzada per la candidatura Socialistes de Catalunya en la campanya de les primeres eleccions democràtiques, el 1977. L'any següent, per tal de commemorar la recuperació de l'autonomia del País Valencià, va realitzar l'obra D'un país que ja anem fent.
A partir d'aquí, començà a especialitzar-se en obres de grans dimensions, les quals exposaria, el 1977, al parc Cervantes de Barcelona. Una altra mostra en va ser el Monument als Països Catalans de Tàrrega (1981). En aquests anys, la seva projecció com artista internacional era ja considerable, i, per suposat, era ja considerat un dels escultors més importants dels Països Catalans.
Més tard, va realitzar d'altres escultures d'importància, com la d'Homenatge al pintor Sempere, a Madrid (1983), així com moltes d'altres escultures a l'aire lliure, a Frankfurt (1986), Puerta de la Ilustración, a Madrid (1990) i Barcelona (1991). Recuperant la seva especialització en escultures de gran format, va fer la Columna Olímpica a Barcelona (1992), l'escultura a la Dona treballadora a Terrassa (1996), les Columnes de l'Autònoma a la Universitat Autònoma de Barcelona (1999), el Monument a Prat de la Riba a Barcelona (1999) i el Monument en memòria de les víctimes del nazisme a Vilanova i la Geltrú (2001). Així mateix, creà l'escultura en Homenatge a Jacint Verdaguer a Vic (2002) i l'escultura Ones a Barcelona (2003).
Al llarg de la seva carrera artística, Andreu Alfaro va ser guardonat nombrosos cops. Destaquen el premi d'Honor Jaume I (1980), el Premio Nacional de las Artes Plásticas (1981), la Creu de Sant Jordi (1982), el premi Alfons Roig d'Arts Plàstiques (1991) i el Premio Tomás Francisco Prieto, en distinció de la seva trajectòria artística.
El 2001 va firmar el manifest en defensa dels drets d'autor dels artistes catalans de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya. Posteriorment, el 2007 fou homenatjat amb l'exposició sobre la seva obra organitzada pel museu de l'Institut Valencià d'Art Modern. L'any següent, fou nomenat membre d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Morí a finals del 2012, acumulant rere seu un ric recorregut com a artista, amb reconeixement no només nacional, sinó també internacional. Va realitzar nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, i viatjà per tot el món exposant les seves escultures. Però el seu llegat no fou només com un artista o escultor, sinó com a defensor de la cultura i de la unitat lingüística dels Països Catalans.
Autoria: Laura Sellarès i Centelles
Andreu Alfaro i Hernàndez
Bibliografia
Llibres
CALVO SERRALER, Francisco i MARTÍN MARTÍNEZ, José. Alfaro. Eros. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1996.
JARQUE, Vicente. Andreu Alfaro. València: Eliseu Climent, 1992.
LLORENS, Tomás . Alfaro. Madrid: Ministerio de Cultura, 1979.
MADERUELO, Javier i MARTÍN MARTÍNEZ, José. Andreu Alfaro: espacio público. Alacant: Fundación Caja del Mediterráneo, 1996.
MARTÍN MARTÍNEZ, José. La escultura de Andreu Alfaro. Biografía artística y catálogo razonado. Valencia: Universidad de Valencia, 1994.
Capítols de llibres
MARTÍN MARTÍNEZ, José. «Los orígenes de un poblado industrial», a: Actas II Jornadas de Protección y Revalorización del Patrimonio Industrial. Barcelona: Comissió interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica - Genralitat de Catalunya, 1988.
MARTÍN MARTÍNEZ, José. «La escultura española y la vanguardia internacional: la década de los ochenta», a: Actas Congreso de Jóvenes Historiadores y Geógrafos. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 1990.
RODRÍGUEZ, Evangelina, MARTÍN, José i MILLÓN, Juan Antonio. «El impacto de la industrial en el territorio: las expropiaciones del ferrrocarril de la Compañía Minera de Sierra Minera en Sagunto», a: Cultura material i canvi social. Actes del II Congrés d´Arqueologia Industrial del País Valencià. València: Associació Valenciana d´Arqueologia Industrial, 1996.
MARTÍN, José i RODRÍGUEZ, Evangelina. «La imagen del artista como héroe moderno», a: AADD. Arte y Biografía. Valencia: Universidad Politécnica de Valencia, 1994.
CALVO SERRALLER, Francisco i MARTÍN, José. «Alfaro. De Goethe y nuestro tiempo», a: Francisco Calvo Serraller i José Martín. Madrid: Fundación Cultural Mapfre Vida, 1989.
Articles en publicacions periòdiques
Diseño de la Ciudad, núm. 64, Juny 2008.
ALBEROLA, Miguel. «Andreu Alfaro, el traductor de metales» a: El País, 14 desembre de 2012.
BATALLA, Eva. «Alfaro realizará una escultura para Gandia en homenaje a Ausiàs March» a: e-valencia.org, 18 de novembre de 2005.
JARQUE, Vicente. «Los alfaros de Alfaro» a: Cuadernos del IVAM, núm. 11, 2007.