Advocat i polític

Fill d'Andrés Alfaro i Maria Moreno, propietaris d'un negoci, Carnes Alfaro. El jove Andreu no podia «suportar» la matança d'animals i no seguí el negoci familiar.

Estudià Dret a la Universitat de València alhora que el 1920, amb només 19 anys, començà a col·laborar al diari blasquista El Pueblo, afiliant-se al Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA).

El 12 d'abril de 1931 va ser triat regidor a l'Ajuntament de València a les eleccions municipals que donarien pas a la proclamació de la República.

El 19 de maig l'Ajuntament va aprovar la creació d'una comissió per a estudiar la confecció d'un Estatut d'Autonomia per al País Valencià. Vicent Alfaro va ser designat com un dels seus membres juntament amb Manuel Simó, Joaquim Reig, Enric Duran i Tortajada, Joaquim Garcia Ribes i Àlvar Pascual-Leone. La primera sessió de treball va tindre lloc al juliol per a, pocs dies després, fer públic l'Avantprojecte d'Estatut.

A l'octubre va arribar a l'alcaldia de forma interina subsituïnt Agustí Trigo, què havia demanat un excedència de tres mesos; la seua interinitat durà fins gener del 1932, quan va ser proclamat. Ocuparà l'alcaldia del Cap i Casal fins juny del mateix any.

La seua carrera política va continuar a les files d'Esquerra Valenciana, escissió valencianista del PURA fundat el 26 de juliol de 1934 i encapçalat pel també exalcalde de València, Vicent Marco i Miranda.

Els Fets d'Octubre de 1934 portaren a la suspensió governativa dels ajuntaments democràtics electes i a la destitució dels regidors dels partits d'esquerres i valencianistes.

A les eleccions del 16 de febrer de 1936, Esquerra Valenciana formà part del Front Popular, i gràcies a l'èxit electoral, es posà fi al Bienni Negre i cinc dies després fou restituït com a regidor de l'Ajuntament.

El febrer de 1937, ja en plena Guerra Civil, va ser triat secretari general d'Esquerra Valenciana al 2n Congrés del partit.

A la fi de la Guerra Civil no marxà a l'exili. L'agost de 1939 era detingut i empressonat a la Model, fins el 1941 quan va ser traslladat a Sant Miquel dels Reis. L'any següent ho fou al penal del Puerto de Santa María on romangué fins que el 1944 fou alliberat.

Durant dos anys ha de viure a Sevilla fins que el 1946 pot tornar a València, reiniciant la seua carrera d'advocat, obrint despatx al carrer de la Mar, i mantenint-se actiu fins a finals dels anys 1960.

El 1973, delicat de salut, va exiliar-se a Suïssa per tal de no morir sota la dictadura franquista.

Autoria: Raül Castanyer i Pinto