Periodista, galerista, dibuixant i poeta

Va estudiar les primeres lletres a l’escola del mestre Canós. Ell i alguns companys d’escola van crear un teatre d’aficionats al número 156 del carrer Major de Castelló, on representaven obres en castellà i valencià, entre els quals destacava Alloza per la vis còmica i Diego Perona per la presència escènica. Aquest grup de joves va passar a formar part del cercle valencianista de Gaetà Huguet Breva i del setmanari Veu de la Plana (1916), on va publicar alguns poemes patriòtics, articles i narracions en valencià.

Pel que fa a la seua militància valencianista, en 1909 s’havia constituït a Castelló de la Plana la Joventut Regionalista, fundada per Gaetà Huguet i Salvador Guinot. Tal com ha reconstruït Vicent Pitarch, estava adscrita al Centre Regionalista i, entre els membres de primera hora, hi figuren Diego Perona, Francesc Alloza, Francesc Marín, Josep Felip, Francesc Baidal, Ferran Falomir i Emili Calduch. «Perona, Alloza, Baidal, Pitarch i Calduch continuaren mantenint una presència notòria a les revistes del segon decenni del segle, mitjançant els seus textos en català», ens recorda Pitarch. El setmanari Veu de la Plana tenia el domicili social al carrer de Colom, número 17, segon pis, seu que compartia amb la Joventut Regionalista. En 1912, Francesc Alloza era el tresorer de la Joventut Regionalista, i allà mateix va aprendre a escriure el valencià en els cursos d’Huguet, amb la gramàtica del pare Fullana.

Seguint de nou l’investigador Vicent Pitarch, a començament de 1918 el grup de regionalistes castellonencs estava integrat per homes com Francesc Baidal, Francesc Avinent, Emili Calduch i Amadeu Pitarch, «tots quatre esmentats a la crònica que fa Heraldo de Castellón de l’acte que intentava fer la Lliga Regionalista [de Cambó] al Teatre Principal de Castelló». Aquest acte del 18 de gener de 1918 era el míting fundacional d’Unió Valencianista (UV), amb la presència de Joan Pérez Lúcia i Ignasi Villalonga i de líders de la Lliga Catalana com Raimon d’Abadal, Pere Rahola, Jaume Bofill i Mates i Albert Rusiñol i Prats. «A poc d’haver començat, va haver de ser suspès a causa del disturbi amb què els republicans van aconseguir d’avortar-lo, mitjançant cridòries del tipus “Que hablen en castellano”, “Que hablen en espanyol”, “Visca Espanya!”, “Amnistia!” i el cant de la Marsellesa».

Pels mateixos dies (maig de 1916), el seu amic de la infantesa Ferran Falomir Gil publicava en El Cuento del Dumenche la novel·la breu L’emigrant; Alloza li va il·lustrar la coberta. Ell mateix hi va publicar un parell de sonets, titulats “¡Regionalistes!” i “¡Maldició!” el mateix any.

En els anys 20 treballava d’auxiliar de secretaria a la Diputació de Castelló, i en 1935 va ascendir d’oficial tercer a oficial segon del mateix negociat. Va ser molts anys redactor esportiu del Diario de Castellón, amb cròniques signades amb el pseudònim Ego. En entrar els franquistes a Castelló, tota la premsa va ser depurada i es creà immediatament el diari del Movimiento, anomenat Mediterráneo, que encara es publica. Diario de Castellón (1925-1935) era l’òrgan dels sindicats catòlics de la capital, dirigit per Carlos Lago Masllorens, amb Maximino Sastre com a cap de redacció i el redactor Jaime Nos.

Paco Alloza fou escriptor localista, poeta satíric, dibuixant i caricaturista, i a més va il·lustrar la coberta del poemari A l’ombra del campanar de l’amic Bernat Artola (1945). En plena postguerra, va ser un dels castellonencs que reprengueren l’organització i definició del nou esquema festiu de les Festes de la Magdalena i d’altres de la ciutat, i és l’autor del Pregó de les festes de Sant Pere del Grau de Castelló. El Pregó és el text en vers declamat que dona entrada tradicionalment a la setmana festera, el qual és proclamat a tot el poble el primer dia de festes. Va acompanyat de l'anomenada Cavalcada del Mar, on els pobles dels voltants baixen al Grau a participar en un acte amb desfilades, balls tradicionals i músiques típiques de les festes de Castelló. A més, va ser vocal de la Junta Central de Festes del 1948 al 1960 i col·laborà amb poemes i dibuixos en revistes festives com La Gayata i Festividades.

D’acord amb la investigadora Paloma Palau Pellicer, Francesc Alloza i el seu germà Àngel van obrir la primera galeria d’art privada a Castelló, la Sala Estilo, inaugurada el diumenge 19 d’octubre de 1947. Estava situada al carrer de la Trinidad 12 i va funcionar fins al 1961. El local on es va obrir el negoci es dedicava a dues activitats: en la part davantera hi havia botiga d’electrodomèstics i al fons del local se situava la sala d’exposicions. Mentre en la zona principal es venien ràdios, planxes i electrodomèstics, al fons es mostrava obra dels artistes més coneguts de la ciutat i fins i tot estrangers. El sentit comercial d’una galeria d’art no estava integrat en la població i en aquell moment no hi havia a Castelló una burgesia capaç de consumir art, per la Sala Estilo va ser un primer pas que va contribuir a la relació entre artistes i públic i les inauguracions tenien un caire quasi de festa social,

Alloza va ser tertulià de les activitats del Casino Antic i de la Cambra Agrícola, a les quals assistien Eduardo Codina, Casimir Melià, Paco Esteve, Tomás Colón, Joan Baptista Porcar, Manuel Segarra, Ramon Bonet i Bernat Artola, entre d’altres.

Poc abans de morir havia estat operat a Barcelona, però ja sense remei el van traslladar a Castelló, on fou soterrat.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Paloma Palau Pellicer. «Galerías de arte en Castellón (1964-1975)» a: Millars, núm. XXXIV, 2011, p. 101-118.

---

Salvador Bellés (2018): “Francisco Alloza Sirvent, el ‘Sinyó Quico’ y la Sala Estilo”
Salvador Bellés (2018): “Francisco Alloza Sirvent, el ‘Sinyó Quico’ y la Sala Estilo”
https://www.elperiodicomediterraneo.com/castello/2018/01/13/francisco-alloza-sirvent-sinyo-quico-41406514.html