Metge i polític valencià

Era nebot carnal del famós metge Francisco Moliner, qui fou rector de la Universitat de València i dues vegades diputat a Corts. L’exemple de l’oncle el portà a estudiar medicina i a la política de ben jove. També va estudiar magisteri i arribà a exercir-lo. Acabada la carrera de Medicina, exercí com a metge de Montixelvo i de la Font d’en Carròs. El 1926 marxà al Perú, on dirigí un hospital d’una companyia minera nord-americana, posteriorment passà per una escola de l’Havana, a Cuba, i retornà a València.

Casat amb Maria Martín de Vidales Piera i amb un fill menut, es va establir com a metge a Gandia el 1928. Tot i ser castellanoparlant de llengua materna, ben prompte fou conegut com «el metge de la pesseta» doncs va establir un torn de visites per a obrers a eixe preu. S’hi anunciava a la premsa local amb «Consulta gratuïta per a xiquets pobres». En poc de temps va passar a ser un personatge públic rellevant a la ciutat.

En arribar a Gandia ja era membre destacat del blasquista PURA (Partido de Unión Republicana Autonomista), però amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera el 1930, l’ambient eufòric per la República el va portar a l’activisme, en les dos facetes en les quals destacava: el periodisme i l’oratòria. Participà en un moviment polèmic entre socialistes i republicans gandians, la qual cosa li obrí les portes a la directiva de la Fraternidad Republicana de Gandia i a ser delegat davant de l’Assemblea del partit a València. Les seues col·laboracions al diari El Pueblo —fundat per Vicent Blasco Ibáñez—, i les diferents intervencions en els mítings republicans del moment a molts pobles valencians li donaren una gran popularitat.

Al remat, el 1931 arribà la República somiada i en aquelles eleccions municipals del 12 d’abril s’implicà decididament. El dia de les eleccions i davant de l’avís de frau i d’exercici del caciquisme local al poble de Benipeixcar, hi acudí el doctor Altabàs i fou ferit d’una garrotada d’un monàrquic. Al mateix poble va ser acollit i assistit per Dolors Ferrairó Peiró, qui posteriorment seria una de les seues companyes de partit. Sí en eixe moment ja hi era l’heroi republicà a nivell local i comarcal, aquella ferida, esbombada pel diari El Pueblo el portà a encarrilar la seua prometedora carrera política. A la primera sessió del nou ajuntament republicà de Gandia, presidit per un membre del PURA, Altabàs hi era com a regidor designat pel partit. L’afany periodístic i el seu tarannà esquerrà el portà a que el setmanari local En marcha, dirigit per ell, dones un gir cap a l’esquerra, passant a ser «Semanario de izquierdas al Servicio de la República». Participà en la llista del PURA a les eleccions de les Corts Constituents, no sent elegit, però uns mesos després i en unes eleccions parcials per cobrir unes vacants, fou el candidat més votat en la circumscripció de València. Com a diputat constituent incrementà la seua activitat, especialment com a notable orador polític, en molts dels actes del partit republicà en la seua circumscripció. Aquell contacte amb la realitat del poble valencià l’acostà cada dia més a una posició autonomista i valencianista. I, és clar, destacà a les Corts en la defensa de les competències de la companyia Transmediterranea front als abusos del poder central i ho usava com a exemple de la necessitat d’un Estatut d’Autonomia per a València o en la demanda de l’aclariment dels fets de Xeresa, que comportaren la mort de cinc persones i dèsset ferits a una manifestació pacífica a mans de la Guardia Civil el 1932. La seua notorietat li va reportar els primers atacs dels sectors tradicionalistes tractant-lo de maçó i anticlerical, causes que ell va defensar públicament.

El 1933, davant de la deriva dretana del seu partit amb l’acostament al Partido Republicano Radical d’Alejandro Lerroux, el PURA esclatà a Gandia. Altabàs i altres dissidents rescataren una vella capçalera local: Germinal «Semanario Republicano de Izquierdas», on hi col·laborà amb la seua destacada ploma. Continuà implicat en la campanya Pro-Estatut valencià participant en actes en diverses poblacions. Les discrepàncies internes del blasquisme arribaren al punt de l’expulsió d’alguns dels seus més destacats càrrecs: Faustí Valentín, Vicent Marco Miranda o Juli Just. Aquell grup de militants discrepants entre els quals es trobava Altabàs, definits com a republicans, esquerrans i valencianistes, el juliol de 1934 signaren un manifest que parlava del l’Estat Valencià i al setembre a Burjassot, constituïren un nou partit netament valencianista: Esquerra Valenciana. A la Safor, el prestigi d’Altabàs i el seu activisme, propicià els primers militants, entre d’altres Dolors Ferrairó i l’acte de presentació del nou partit al Teatre Serrano el juny de 1935.

L’efervescència política del moment feu que Esquerra Valenciana s’integrés en les llistes del Front Popular a les decisives eleccions de febrer de 1936. Vicent Marco eixí elegit diputat i s’integrà en el grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya. En esclatar la sublevació militar de Franco i iniciar-se la Guerra Civil, a Gandia va constituir-se el Comitè Executiu Antifeixista i Altabàs en formà part com a metge en la Comissió de Sanitat en representació d’Izquierda Republicana, on els metges intentaren crear i mantenir un Hospital Municipal. Altabàs encara va participar com a orador en un gran acte polític d’homenatge a l'URSS al Teatre Apolo de València, aprofitant la presència de marins i l’oficialitat del vaixell rus Komsomol al port de València. Ell no n’era conscient, però pronunciava el seu darrer discurs en la ciutat que tant amava.

Aquell maleït estiu de 1936, on forces armades incontrolades feren de les seues, aparegueren a Gandia un home coix acompanyat de dos homes ben armats que buscaven a Altabàs per tota la ciutat per matar-lo i així ho proclamaven. Sembla que el personatge coix buscava una revenja per una mala praxis mèdica. Una cosa absurda segons molts testimonis. Advertit Altabàs i davant d’episodis violents succeïts a la ciutat, prengué por i es refugià a València, on autoritats amics seus el protegiren posant-li una escorta a la porta. En no res, però, el grup pistoler del coix el hi tenia cercat a València i les dures circumstàncies del moment portaren al nostre metge a un exili prematur per tal de salvar la vida. Aconseguí marxar per terra fins a Marsella, on tota la família Altabàs embarcà cap a Montevideo on arribaren a l’abril de 1937. Des d’allí es desplaçaren al Perú —terra ja coneguda per ell—, a Miraflores, el districte de la gent benestant de Lima, on s’establí. Justament d’allí, no va poder tornar mai més a la seua terra de naixença. Exercí la seua professió mèdica i allí arrelà la seua descendència. A Gandia, el franquisme triomfant li obrí un Procediment Sumaríssim d’Urgència per les seues responsabilitats polítiques republicanes, la qual cosa impedí el seu retorn, fins que la mort se l'endugué. Altabàs als anys d’exili mantingué una certa activitat epistolar i de seguiment dels moviments polítics a nivell mundial i espanyol amb els companys exiliats, com ara amb l’inseparable Juli Just que l’animava des de París, amb Diego Martínez Barrio, que havia ocupat tants importants càrrecs republicans o amb qui va ser diputat socialista i company a les Corts, Luís Jiménez de Asúa i que va acabar sent president de de la República Espanyola a l’exili.

Paradoxalment, Altabàs representa eixa generació de republicans que lluitaren per una República possible, emmirallats per la potència política de Blasco Ibánez, que descobriren el valencianisme i la força de la identitat del poble valencià, sense arribar a parlar la llengua del poble, però defensant-la i respectant-la, i fent campanya per l’Estatut Valencià, que només l’esclat de la Guerra Civil va avortar. Una vida d’entrega i alhora de tragèdia digna de memòria i admiració.

Autoria: Emili Selfa Fort