Periodista i impressor

Era fill d’un notari natural d’Elda, José Amo Bañón, i de Manuela Abad Llobregat, de Novelda. Va cursar la carrera de Dret a la Universitat de València.

Amb inquietuds literàries des de ben jove, es va dedicar primordialment al periodisme i esporàdicament al comerç com a viatjant. Fou director dels setmanaris Independiente i Bólido, però va ser com a responsable d’El Pueblo que va assolir el seu major èxit. Al seu voltant aparegué el grup més important d’escriptors de l’època: Amancio Martínez Ruiz, Queremón Alfonso, Marcolán, Montoro, Peñataro, Garcia Verdú i el mateix Azorín, entre altres. També va ser col·laborador dels periòdics alacantins La Federación entre 1896-1908 i de Las Germanías en el període de 1882 a 1885. Va escriure també un monòleg teatral antimilitarista inèdit titulat Yo soldado.

Al setmanari El Pueblo, que es va mantindre al llarg de 14 anys des del 1900 fins a poc després de la seua mort, va escriure una gran quantitat d’articles en què deixava veure clarament la seua ideologia republicana. Hi va encetar amb Amancio Martínez Ruiz, l’altre Azorín, una llarga sèrie d’articles en valencià amb el pseudònim Canyís que, pel seu estil costumista i el seu contingut, són la millor crònica del Monòver noucentista i constitueixen un tresor lingüístic de primer ordre. Per a Sanchis Guarner, Canyís «ha esdevingut un petit mite local» i copsa «el començament de la transformació sociològica d’aquell microcosmos local que cessava de ser rural per industrialitzar-se». No es tracta, doncs, d’un llibre folklòric sinó realista, d’expressió transparent i sòlida.

De fet, va ser Amancio Martínez, germà d’Azorín, qui en 1950 va recollir i refer una selecció dels articles que havia escrit Amo, ara en un llibre titulat Cañís y cañisaes publicat a la impremta de la Viuda de Manuel Vidal de Monòver amb l’ajuda econòmica del també monoverí Francesc Navarro Rico. Uns anys més tard, Manuel Sanchis Guarner en va fer una edició actualitzada ortogràficament, amb una bona introducció i un glossari, per a L’Estel (1973), amb el títol L’oncle Canyís. Estampes del vell Monòver, amb una il·lustració en portada de José Perez Gil. Posteriorment, l’Asociación de Estudios Monoveros va fer una edició facsímil del text de 1950.

Joaquim Amo va militar en el Partit Republicà Federalista, del qual va ser en 1898 vocal de la Comissió Provincial i prengué part activa entre 1899 i 1902 en diversos actes de caràcter propagandístic. Com a bon orador i compromés amb el seu líder polític, Nicolás Salmerón, va rebutjar una sol·licitud seua per a dedicar-se plenament a la política.

Va contraure matrimoni amb Francisca Cano Cano, de la unió amb la qual tingueren tres descendents: Francisca, María del Carmen i Joaquín. Va morir d’una angina de pit al domicili familiar del carrer de la Torre, número 1, als quaranta-dos anys.

El seu fill menut va fer de guia en 1963 a Joan Coromines. Així ho explicava el filòleg en una entrevista feta per Joan F. Mira: «El dia que vaig arribar a Elx, feia una calor tan horrorosa que no hi va haver ningú que em volgués acompanyar al camp. A Monòver sí, allà em va rebre el fill de l’autor de Canyís i canyissaes, com li deien? Amo, Joaquim Amo».

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Amo Abad, Joaquim. Cañís y Cañisaes. Monòver: Viuda de Manuel Vidal, 1950.

Llibres

---

Manuel Sanchis Guarner. L’oncle Canyís. Estampes del vell Monòver. València: L'Estel, 1973.

---

Web de Rafael Poveda: Autors i Personatges de Monòver
Autors i Personatges de Monòver
https://autors.rafaelpoveda.es