Historiador econòmic i catedràtic

Nascut al si d’una família d’industrials del tèxtil amb arrels a Alcoi des del segle XIX, va fer els primers estudis a la seua ciutat. En acabar el batxillerat se’n va anar a Barcelona per cursar peritatge agrícola, però decebut va decidir canviar-se a Filosofia i Lletres i va fer la carrera a Madrid. A la capital espanyola, Aracil va entrar en contacte amb l’ambient polític antifranquista, concretament amb grups d’extrema esquerra vinculats al maoisme. A causa del seu activisme va ser detingut en una ocasió després d’una manifestació.

Aracil tornà a València i el 1970 hi acabà finalment els estudis, on va entrar en contacte a través del seu cunyat Màrius Garcia Bonafé i del seu amic Josep Iborra amb Joan Fuster. Recorda el seu amic, el també historiador Antoni Segura i Mas, que la seua estada a la Universitat de València amb professors com Emili Giralt o Ernest Lluch va ser un revulsiu per als joves estudiants d’aquell moment com Vicent Soler, Alfons Cucó, Manel Ardit o Pedro Ruiz, entre d’altres.

És en aquest ambient que té lloc el 1971 el I Congrés d’Història del País Valencià. organitzat pel doctor Emili Giralt amb l’ajut d’Aracil. Ell mateix hi participà com a ponent amb Josep M. Bernabé i Garcia Bonafé. Giralt, impressionat per les aptituds del jove historiador, se l’endurà el curs de 1971-1972 a la Universitat de Barcelona per a ocupar una plaça d’adjunt.

En el seu primer any a la ciutat, Aracil i la seua muller, Mila Garcia Bonafé, viuran –recorda Segura– a casa dels professors Ernest Lluch i Dolors Bramon. Més tard, es traslladen al carrer d’Osona del barri del Putxet.

Durant aquella època, Aracil alterna les classes amb la redacció de la tesi que li dirigia Giralt, Industria y sociedad en Alcoy 1700-1900, que llegirà el 1973. Un any després, amb Màrius Bonafé publica el llibre Industrialització al País Valencià (el cas d’Alcoi) amb un pròleg de Joan Fuster. Amb Garcia Bonafé publica el 1976 també Lecturas de historia económica de España: s. XVIII-XIX, i el 1978 La història econòmica de l’Espanya contemporània fins a la Guerra Civil: principals aportacions.

La majoria dels seus treballs aniran sempre en aquesta línia d’investigació. Segons Agustí Colomines, citat per Segura, Aracil “va ser l’únic que va entendre què volia dir l’historiador marxista britànic E.P. Thompson quan parlava de ‘l’economia moral de la multitud’, un concepte historiogràfic que recuperava el protagonisme històric de les persones, de la gent treballadora, per damunt de les superestructures”.

A la Universitat de Barcelona, rememora Segura, es converteix en la mà dreta de Giralt i és “una peça fonamental en la voluntat de l’historiador de Vilafranca del Penedès de reorganitzar i assegurar la continuïtat del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), organisme de recerca universitària que havia fundat l’any 1949 el seu mestre Jaume Vicens, però que havia estat en hivernació fins la seva arribada a Barcelona”. Aracil presidí el CEHI a la jubilació de Giralt i consolidà la revista Índice Histórico Español, que també havia fundat Vicens el 1953.

El 1986 guanyà per oposició la Càtedra d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona i poc després i entre 1992 i 1998 esdevé degà de la Facultat de Geografia i Història. El 1997 creà la Càtedra Sent Soví d’Alimentació i Cuina Mediterrània, que té com a objectiu servir d’enllaç entre el món de la restauració i la universitat i promoure la recerca relacionada amb el sector alimentari. Fruit d’aquesta tasca, el 1998 la Real Academia de Gastronomía li va atorgar el Premi Nacional de Gastronomia.

Segura, en un sentit text en què rememora el dia del seu comiat al Tanatori de les Corts a qui fou el seu mestre, recorda que Aracil, “va romandre per sempre més a Catalunya on, sense deixar aquell pòsit alcoià i aquella sornegueria valenciana que sempre el van caracteritzar, va fer arrels i va esdevenir ciutadà de ple dret per les seves profundes conviccions democràtiques –republicanes, gosaria dir, per la radical defensa de la llengua i cultura catalanes, que no vol dir renúncia a l’esperit cosmopolita, conreat amb lectures d’autors tan diversos com Albert Camus, Jean-Paul Sartre, Edward Palmer Thompson, James Joyce, molta poesia i, per què no, la genialitat narrativa de John Le Carré– i una sincera solidaritat internacionalista heretada del seu pas de joventut per la militància en el marxisme més heterodox i renovada per la seva dedicació a l’anàlisi del món actual –ha estat un dels principals introductors d’aquesta disciplina històrica que avui figura en els plans d’estudis de les facultats corresponents– i de les creixents desigualtats que caracteritzen el capitalisme depredador que ens ha tocat viure, mentre assistim a la renúncia de la socialdemocràcia de canviar l’estat de les coses i al fracàs de l’esquerra de convertir-se en alternativa”.

L’historiador Andreu Mayayo assenyala que Aracil teixí un cercle d’amistats a Catalunya amb què compartirà “el marc teòric i metodològic (també polític) de la lluita de classes i de la construcció nacional”. D’altra banda, el periodista Francesc Pérez Moragón recorda en una necrològica que Aracil, amb Garcia Bonafé i Manuel Cerdà, “foren pioners en la recerca sobre els vestigis materials de la indústria al nostre país, i en la necessitat d'inventariar-los i protegir-los, amb treballs com Arqueología industrial de Alcoi (1984)”. Ressenya també que va ser col·laborador a Recerques, Estudis d'història contemporània del País Valencià, Estudis d'Història Agrària i altres revistes especialitzades, fou codirector d’El Contemporani, de l'Editorial Afers, i va comissariar exposicions com ara "La indústria al País Valencià" (1983) amb García Bonafé i "El rectorat Badia i la Transició a la Universitat de Barcelona", amb Antoni Segura (2012).

Autor entre molts altres llibres d’Empresaris de la postguerra (1999), El mundo actual. De la Segunda Guerra Mundial a nuestros días (1995), Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya (2000), Educació, municipis i República (2006), Diari d’una postguerra. La Vanguardia Española (1939-1946) o El País Valencià sota les bombes (1936-1939), tots dos del 2010.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Articles en publicacions periòdiques

---

Antoni Segura i Mas. «Rafael Aracil i Martí, amic, historiador i mestre» a: Índice Histórico Español, núm. 135, 2022, p. 9-16.

---

Obituari de Rafael Aracil i Martí
Obituari de Rafael Aracil i Martí
https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/val/rafael-aracil-mor-historiador_1_8908414.html