Historiador i professor universitari

Estudia al Col·legi dels Jesuites de la Gran Via de Ferran el Catòlic on es respira una tolerància lingüística inusual a l'època, gràcies al fet que el centre depèn de la província Tarraconense i hi ha bastants mestres catalans.

En arribar a la Universitat de València es matricula alhora a Dret i Filosofia i Lletres, tot i que finalment es decanta per la segona de les carreres, llicenciant-se en Història.

En l'època d'estudiant sovinteja les tertúlies que organitza a València Joan Fuster, que l'influeix notablement i de qui se sentirà sempre molt proper. Fuster, amic del catedràtic d'Història de la UV Joan Reglà, amb qui havia analitzat el fenòmen del bandolerisme català del segle XVI, li recomana estudiar el paper dels diputats valencians a les Corts de Cadis, la qual cosa fa a la seva tesi doctoral dirigida pel mateix Reglà fins la seva mort el 1973.

Inicia el seu compromís polític conjuntament amb la seva generació estudiantil, fortament influida pel fusterianisme. Primer organitzen l'Agrupació Democràtica d'Estudiants Valencians i el Moviment Social-Cristià de Catalunya que deriven en Acció Socialista Valenciana i, finalment, en el Partit Socialista Valencià (PSV) en el qual militen també Alfons Cucó, Lluís Aracil, Eliseu Climent, Joan Francesc Mira, Vicent Àlvarez, Ferran Zurriaga, Josep Vicent Marquès, Ferran Martínez Navarro, Cèlia Amorós, Valerià Miralles, Josep Lluís Blasco...

Al PSV coincideix de nou amb Cucó, amb qui havia estudiat als Jesuites i amb qui també havia tocat conjuntament a les formacions musicals Els Escolans i Els 4Z —amb Lluís Miquel Campos— amb qui enregistraren cinc discos adaptant cançons de diversos intèrprets francesos.

El 1975 es doctora en Història.

Com a docent exerceix com a professor d'institut a Carlet, Massamagrell i Onda —esdevenint-ne catedràtic— tasca que compagina amb la de professor ajudant universitari a la Universitat de València, primer; al Col·legi Universitari de Castelló, després; i a la UNED de Vila-real, més tard.

El 1987 guanya per oposició la plaça de professor titular d'Història Moderna a la Universitat de València on desenvolupa una importantíssima i rigorosa carrera investigadora centrada en el País Valencià, —en camps com la història agrària, l'expulsió dels moriscos, l'erasmisme, la Inquisició, la demografia històrica, la crisi de l'Antic Règim i la revolució liberal— que li valdrà ser reconegut com un gran referent de la historiografia valenciana.

També des de 1987 dirigeix la revista trimestral Afers, la publicació de pensament de l'editorial homònima.

El 1992 ingressa a la secció històrico-arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans, esdevenint membre del consell directiu de la seua revista Catalan Historical Review.

A proposta del nou rector de la UV, Pedro Ruiz, el 1994 es fa càrrec de les Publicacions de la Universitat de València, però tres anys després ho deixa per dedicar-se de nou a la recerca.

En jubilar-se, el 2012, com a professor emèrit d'Història Moderna, és objecte d'una laudatio per part dels seus companys de facultat, a càrrec de Telesforo Hernández Sempere, titulada «Manuel Ardit i la història creativa».

Entre la seva obra publicada destaquen: Els valencians de les Corts de Cadis (1968); La inquisició al País Valencià (1970); Revolución liberal y revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del regimen feudal en el País Valenciano. 1793-1840 (1977); Agricultura y crecimiento económico en la Europa occidental moderna (1992); Els homes i la terra al País Valencià: segles XVI-XVIII (1993); Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles XIII i XIX (2004); y Siglo de las luces. Economía (2007). Col·laborà i fou editor d'algunes obres de síntesi com: Crisi i modernització al País Valencià (1975); Història dels Països Catalans (1980); Història del País Valencià (1990); y Família y estructuras familiares en Cataluña y en el País Valenciano (1995).

Autoria: Josep Vall i Segura