Poeta i incitador cultural

Xavier Arín naix a Benicarló el 1956 en una família vinculada a la cultura i a l’Església. El pare, José María, ocupat a les oficines de l’antiga fàbrica Fontcuberta de la ciutat, és també corresponsal de l’Agencia EFE i del diari Mediterráneo i va publicar a més a més algun article de divulgació.[1] Una tia i un germà major de Xavier es convertiran respectivament en religiosa i sacerdot. La vida de Xavier està marcada per la cardiopatia[2] que li és diagnosticada en el moment de nàixer i les limitacions físiques que li comporta, però és opinió compartida que la intensa activitat que desplega fins als 26 anys i el seu exemple van tindre efectes visibles encara en la vida cultural de la ciutat.

Després de fer els primers estudis al col·legi de La Salle de Benicarló l’any 1966 supera la prova d’ingrés per a començar el batxillerat per lliure a l’Institut Francesc Ribalta de Castelló. A partir del curs 1968-1969, havent traslladat l’expedient, segueix estudis a l’Instituto Técnico Ramón Cid de Benicarló, on es graduarà en batxiller elemental el setembre de 1971. És significatiu el fet que al llarg d’aquests anys destaca sobretot en les matèries de Lengua Española i Idioma Moderno-Francés, en les quals obté diverses matrícules d’honor. Una altra mostra del seu interès per les llengües és el fet que un cop abandonats els estudis reglats de batxiller superior per motius de salut el curs 1971-72, es matricula per lliure a l’EOI de Castelló d’anglès i de francès, llengua de la qual en tres anys n’obtindrà el Certificat d’Aptitud (febrer de 1982).

A falta d’una fluida distribució de literatura en català, Arín adquireix llibres en els seus freqüents viatges a Barcelona amb motiu de les visites mèdiques. D’aquests anys, a la seua biblioteca trobem la poesia d’autors com Pablo Neruda, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés; dels poetes valencians de la generació dels 70 (Salvador Jàfer, Marc Granell, Joan Navarro) i volums com A la paret escrit amb guix. Poesia alemanya de combat, antologia preparada per Feliu Formosa i Artur Quintana (Edicions Proa, 1976). Tot plegat, són lectures que orienten sobre la seua concepció de la literatura quan se superava el paradigma del realisme social.[3]

Pel que fa a la publicació, el primer número (núm. 000, 1976) de la modesta revista cultural del Club Juvenil La Salle És ara, amics,[4] íntegrament en castellà, ja presenta un poema en català de Xavier, que signa com a Velesalvent. Es tracta de «Sona, guitarra», un text que més tard Arín inclourà al volum amb què es disposava a participar als Premis Octubre de València, Equipatge per a cap lloc. Les col·laboracions en la nostra llengua aniran en augment al llarg dels dos anys aproximadament de vida de la publicació. És ara, amics és una revista juvenil d’animació cultural en què, normalment signats amb pseudònim, trobem articles de temàtica literària, social, ressenyes d’àlbums musicals del moment (Jethro Tull, Bob Dylan, Dolors Laffitte, Lole y Manuel, Lluís Llach, King Crimson...) i notícies sobre l’activitat cultural de la ciutat, com ara la programació alternativa a les festes patronals que el Club planificava a la Pista Jardín.

A partir de 1977, el grup de joves de què formava part es manifesta en desacord amb el programa de festes patronals de l’ajuntament i organitza unes «Festes Populars» alternatives on es va poder sentir grups com Al Tall i Labordeta, Dolros Lafitte, Jaume Arnella o Lluís Miquel i els 4 Z. El seu protagonisme en la reivindicació cultural dels anys previs a l’Estatut d’Autonomia passa per la integració al Grup de Muntanyisme Amunt, on entra en contacte amb altres joves compromesos amb l’ecologia, la cultura i els drets cívics; la participació com a percussionista en un grup local de rock i la intervenció, entre altres iniciatives, en una Setmana Cultural l’abril de 1981. Al seu costat trobem noms com Ramon París, Àlvar Anyó, Nora Miravet, Toni Fibla, Ximo Bueno, Olga Domínguez, Ramon Segarra i altres, el nucli del que a partir de 1982 serà l’Associació Cultural Alambor de Benicarló.

Amb el poeta José Carlos Beltrán (1953-2006) forma part de l’equip fundador de la revista Shangar, que edita el primer número pel maig del 78. El quadern, amb el subtítol Hojas de creación literaria, presenta en lloc destacat i a doble pàgina un únic poema en català, el titulat «Un dia tornarem a cantar junts». Segons el testimoni del poeta Manuel Garcia Grau (1962-2006), que també escriu en aquell primer número, en les trobades que Arín acollia a casa els seus amics van descobrir, gràcies a la seua inquietud cultural, la literatura contemporània i la música moderna en català i autors francesos com Camus, Stendhal, Céline o Sartre, que ell ja llegia en la llengua original.[5]

En el camp literari, Xavier Arín va continuar publicant alguns poemes a l’efímera revista Hierofantes (núm. 1, 1979-80), en què també podem llegir textos de José-Carlos Beltrán, Francesc Mezquita i Manuel Garcia Grau, entre altres, mentre preparava el volum que volia presentar a la convocatòria de 1981 del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels Premis Octubre. També va trobar ànims per matricular-se per lliure d’anglès a l’EOI de Castelló en la convocatòria de juny, però no va ser a temps de complir aquells projectes. L’agost d’aquell, any l’agreujament de la malaltia i la seua situació de severa dependència obliguen la família a traslladar-se al Perelló, on el seu germà exercia de rector. Allí passarà Xavier els seus últims nou mesos de vida.

El 1987, l’AC Alambor publicava el llibre que el poeta havia deixat inèdit, Equipatge per a cap lloc, i el 1990 en homenatge al seu compromís social, la mateixa entitat amb el suport de l’Ajuntament de Benicarló convocava amb el seu nom el Premi de Contes per la Natura i la Pau dirigit als xiquets i xiquetes de la ciutat.

Autoria: Joan Gregori Albiol

Llibres

---

Xavier Arín. Equipatge per a cap lloc. Benicarló: AC Alambor, 1984 [Passadís Quadern de Lletres núm. 11-12].