Publicista, editor i escriptor

Poques dades concretes se saben dels seus orígens, i algunes d’errònies s’han repetit constantment. Sembla que era nascut a l’Aragó i era fill del funcionari José Rafael Aznar Ibáñez i de la mestra Dolores Pellicer Martínez. El primer esment en la premsa ens el situa com a natural de Frías de Albarracín (Terol), quan en 1903 guanya un premi literari per una novel·la breu titulada El buey mudo; en 1905, un requeriment judicial contra ell i son pare torna a indicar que era natural del mateix poble terolenc.

La seua arribada al País Valencià degué ser poc després, possiblement fugit de la justícia. En 1907 el trobem de propagandista al capdavant de la Unió Republicana blasquista a Sagunt, amb l’advocat Faust Caruana i Vicent Cervera Durà. A més, hi crea la Joventut Republicana amb un centre instructiu nocturn, fa mítings per diversos pobles i funda periòdics informatius i literaris al Camp de Morvedre com Tribuna Libre (1907), El Faro (1909) i El Ideal (1910). Alhora, publica a València la revista setmanal il·lustrada Luz y Arte (1910), totes de vida curta i acumulant deutes, però res no l’atura des del convenciment republicà de propagar la cultura i intentar canviar la realitat des del món de les lletres. En aquestes publicacions estampava fragments de les seues novel·les per fer-les col·leccionables, com ara Cosas que pasan (1909).

La dècada avançava i tot indica que s’havia establit a València amb nous projectes: Arte: revista artística teatral (1912), la d’humor gràfic Ninots (1912), Arte y Letras: revista semanal de información gráfica (1913), el diari vespertí El Día (1914) i un poc més tard El Arte: revista decenal ilustrada de literatura, arte y espectáculos (1922). En 1915 va publicar en el número 90 d’El Cuento del Dumenche la novel·leta El safraner, il·lustrada per Enric Pertegàs.

A l’abril de 1925 crea l’editorial Arte y Letras, amb domicili a l’avinguda de Victoria Eugenia lletra V de València (av. 14 d’Abril, número 39 al llarg de la República, i actual av. Antic Regne de València). Amb aquest segell reimprimirà o publicarà les seues novel·les La cuadrilla del gatico negro (1925, ambientada en paisatges i costums del Baix Aragó), Aventura de viaje (1925), El buey mudo (1904, reed. 1926), El safraner i Emigrantes (1926), Las dos madres (1907, reed. 1926) i un parell de peces teatrals pròpies en valencià: L’hora tonta (1929) i El misteri de Trinitat (1930). Al juny de 1926 inaugurava la col·lecció «Galeria d’Obres Valencianes. Biblioteca de les comèdies valencianes de major èxit» amb l’edició setmanal de les obres de teatre valencià que triomfaven als escenaris de la capital. Entre 1926 i 1935 va publicar 147 peces dels autors de més èxit a preus populars. Dins la col·lecció hi ha obres de 61 escriptors, dels quals els que més en van publicar van ser Felip Melià (20 obres) i Eduard Buïl (8 obres). Venien presentades en llibrets de 18,5 per 12 cm, amb una extensió aproximada de 20 planes per a les obres d’un acte i entre 60-90 per a les de dos i tres actes. Encara dins del teatre, a principis de 1931 van eixir deu obres dins la nova col·lecció «Comèdies valencianes» de la mateixa editorial.

Arte y Letras va aportar molt més a la cultura del país. A l’octubre de 1928 va imprimir el Refraner valencià d’Estanislau Alberola i Manuel Peris Fuentes, un recull de 13.000 refranys en un volum de 436 pàgines al preu de 7 pessetes, revisat i prologat per Lluís Fullana i amb una enorme quadribarrada en la coberta. En 1933 i 1934, l’editorial va publicar 10 contes infantils de Josep Cebrian Navarro, titulats Els reis dels pobres, El coixet, Aquell any de falles, Un héroe de cartó, En la fira de Nadal, El home feliç... portava camisa, Paella, Allà en els moros, El xiquet francés i En el pont de l’airat. Ben mirat, va ser amb el Centre d’Actuació Valencianista la plataforma que més materials va aportar als infants valencians quan s’obria un temps nou per a l’educació en la llengua del país; però ben cert és que el director va acceptar molt tímidament les normes ortogràfiques de 1932. Era habitual que Arte y Letras s’encarregara també de la composició d’alguns llibrets de falla. En els últims anys d’activitat, a partir de la darreria de 1934, el negoci va estar ubicat al número 3 del carrer d’Hernán Cortés del cap i casal.

Josep Aznar va ser partidari de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia per al País Valencià als anys de la República, quan era president de l'Ateneu Regional, fita que no es va aconseguir. Amb l’esclat de la guerra de 1936, serà president del Comité Exectiu d’Unió Republicana Nacional a València, membre del Front Popular i director d’El Pueblo entre el 14 d’agost de 1936 i l’1 de febrer de 1937. Va escriure esporàdicament en Verdad i Fragua Social durant la guerra i fou vocal del Consell d’Administració de la Caixa Postal d’Estalvis, càrrec del qual va dimitir al maig de 1938. Va ser condemnat i tancat a la Presó Provincial de València, i el Dia de Reis de 1943 li concedien la llibertat condicional. En 1947 li obriren un nou expedient «por propaganda ilegal».

Al voltant del 1912 s’havia casat amb Maria Carceller i es domiciliaren al carrer de Sant Vicent número 195 de València. Van tindre almenys quatre fills: José (difunt als tres mesos per una broncopneumònia), un altre José, Leonor (fallera major en 1933) i Stella. Stella Aznar Carceller va faltar el 2005 i està soterrada al Cementeri General de València en el mateix nínxol que son pare; escrivia versos i narracions en castellà o amb l’ortografia de la RACV. Curiosament, Stella era el nom d’una de les col·leccions d’Arte y Letras. Aznar Pellicer era vidu quan va morir a València, al número 2 del carrer de Vilaragut.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Joaquín Campo Betés. «Cuentistas aragoneses en prosa» a: Presencia Aragonesa, núm. 68, 2019, p. 9-13.

---

Lluís Mesa i Reig. «José Aznar Pellicer: periodista, polític i escriptor» a: El Periódico de Aquí-Camp de Morvedre, núm. 57, gener 2012, p. 13.