Periodista i activista valencianista

Fill del notari Francisco Badenas Soler i de Concepció Andrés. Sembla que son pare era de València i va ser nomenat notari de Nules pel novembre de 1901, on van nàixer quasi tots els fills (Artur, Alfred, Juli, Josep, Maria, Pilar i Concepció). Sa mare era de Sagunt, de família acomodada. Cap al 1926 trobem la família a Alacant, on el pare obri notaria a la plaça d’Isabel II, número 6, anomenada plaça de Gabriel Miró en la II República.

Com a secretari de la Joventut Republicana en 1930, en un article del Diario de Alicante del 7 de juliol dissertava sobre «El regionalisme i la llengua»: «la majoria de les nacionalitats modernes, Polònia, Finlàndia, Txecoslovàquia, etc., van estar centenars d’anys sota el domini de nacions fortes i no van aconseguir fer-los perdre la seua llengua». La llengua pròpia, opinava, «és la flama inextingible del foc de la llibertat. Si perdem la parla perdrem també aquesta aspiració i serem més fàcilment absorbits pel poder central».

El 23 de desembre de 1930 signava «Alacant, el valencianisme i el turisme» en Diario de Alicante, una reflexió sempre d’actualitat sobre la poca atenció des del centre quan els valencians eren els que contribuïen en una part major als d’ingressos que no altres regions. «Què fa Madrid a favor del turisme alacantí? Per al desenvolupament del turisme no hi ha una altra solució que la unió valenciana», al seu parer «en una Federació Ibèrica».

Autonomista decidit, Alfred Badenes animà al sud l’arribada de la Segona República denunciant el paper de la Lliga Regionalista catalana sense subtileses i el seu paper de guardià de la corona. Així, el 28 de gener de 1931 i en el Diario de Alicante redactava que «la política troglodita de la Lliga» havia caigut ja en l’abisme, i que la seua única intenció en la vida política era defensar una monarquia decadent a la qual li feien falta reforços. Al seu entendre, «aquests catalanistes de cartó que tant vociferaven, hui van de bracet dels vells polítics de Madrid que tants ultratges han llançat a Catalunya. (...) Volem una Catalunya lliure, sí, però federada amb tots i amiga de tots per a crear una Federació Hispànica gran».

El setmanari Avant, òrgan de l’Agrupació Valencianista Republicana, el considerava en 1931 el «líder del valencianisme en Alacant» després d’un míting a Mutxamel, on «fon el que més agradà al poble per la seua magistral oració per el valencianisme i la federació». Els elogis es repetien la setmana següent després d’un altre acte a Relleu.

Pel que hem pogut resseguir en la premsa de l’època, el debat públic relacionat amb la qüestió autonomista a Alacant durant la II República es remunta als principis d’aquest període, si bé adopta diverses formulacions que llasten la discussió serena i favorable envers l’articulació de l’autonomia valenciana. De bell antuvi, hi apareixen relacionats a les comarques alacantines els noms de l’alcoià Jordi Valor, Alfred Badenas, l’alacantí d’adopció Germinal Ros, M. Boscà i Luis, Josep Ferrándiz Torremocha, en menor mesura el pegolí Carmel Giner Bolufer, Gil i Serrano, les persones vinculades als Centres d’Actuació Valencianista d’Alcoi i Cocentaina a partir de 1932, etc.

L’esment més reculat sobre la constitució d’una agrupació a Alacant data de l’1 de juliol de 1933: «Així seria breu realitat l’engrandiment d’un grup valencianista que se projecta formar per entusiastes alacantins, sense distinció de classes i partits, per a incorporar-se a tots els elements autonomistes de València i Castelló. ¡Tots junts, en llaç de germanor, fins el conqueriment del gloriós pervindre que desitja el poble valencià!». Aquesta campanya d’El Tio Cuc, replicada per El Camí, captà les adhesions de destacades personalitats del periodisme de signe republicà, advocats, metges, mestres, comerciants i alguna figura de la política local que s’hi implicava més.

Efectivament, el diumenge 24 de setembre de 1933 es realitzava a les 7 de la vesprada la primera assemblea de l’Agrupació Regionalista Alacantina (ARA) a la seu de l’Associació de Premsa, situada en un edifici luxós de l’Esplanada. Els periòdics El Luchador i Diario de Alicante s’afegiren en aquesta ocasió al curt grup de mitjans escrits que publicitaren tal reunió, atés que algunes persones cabdals de les seues redaccions hi militaven. El primer Comité Directiu quedava integrat pel metge Àngel Pascual i Devesa com a president, ajudat per Emilio Costa Tomás com a president segon; com a secretaris actuaven Enric Valor (estudiant) i Alfred Badenas (escriptor); la tresoreria era per a Josep Coloma Pellicer, i les vocalies per a Rafael Blasco Garcia (advocat), Josep Estruch Ripoll (odontòleg), César Oarrichena Genaro (diputat de les Corts), Joan Nicolau Balaguer (professor de la Normal i farmacèutic), Rafael Anton Carratalà (advocat) i Antoni Ramos Espinós (advocat). Per una altra banda, de la Comissió de Propaganda se’n feien càrrec Àngel Pascual i Devesa, Alfred Badenas, Germinal Ros i Martí, Josep Ferrándiz Torremocha, Josep Ferrándiz Pérez, M. Boscà i Luis i Enric Valor. Tots eren col·laboradors de la premsa alacantina i alguns ja havien publicat escrits a València. La seu provisional, com ja sabem, era al número 17 del carrer de Pablo Iglesias, a la redacció d’El Tio Cuc, encara que les reunions massives es realitzaven a l’Associació de la Premsa Alacantina.

Algunes d’aquestes persones ocupaven llocs destacats en l’Associació de la Premsa abans i, sobretot, des del gener de 1933, plataforma a la qual van sumar la novíssima EAJ-31 Radio Alicante, inaugurada el 5 de febrer del mateix any al número 33 del carrer de Pablo Iglesias, és a dir, a la vora d’El Tio Cuc. Des de l’emissora de ràdio, l’ARA tenia un espai reservat per a difondre el seu ideari sobre la germanor dels territoris valencians i l’autonomisme.

Així les coses, amb una agrupació organitzada i cohesionada, integrada per personatges influents de la societat alacantina de signes diversos dins la República, amb uns mitjans (ràdio i premsa) que s’obrien a difondre l’ideal de l’ARA, el pròxim pas era esperar que «els hòmens de bona voluntat» s’hi acostaren i confiaren en el seu ideari. Una altra passa necessària era, evidentment, anar posant en relació el valencianisme dispers del país, fet palés en la nova planificació i execució de la III Setmana Cultural (1934), amb cloenda a Alacant. Poc o molt, van aconseguir que, un temps abans de la precipitació dels esdeveniments cap a la Guerra Civil, a Alacant es parlara de valencianisme cultural i polític des de l’òptica de diversos matisos republicans.

Alfred Badenas era en aquell moment professor mercantil graduat des del 1928 i escrivent de notaria, a més d’un articulista ben productiu. Entre altres mitjans va fundar Rebeldía amb Germinal Ros (1931), escrigué en Lucha (fundat per Ros el 1932) i solia publicar en El Luchador, El Tio Cuc i El Camí. Fou un col·laborador destacat dels diaris republicans i un actiu propulsor del federalisme i el valencianisme des de la premsa i la política. En Diario de Alicante, llavors òrgan d’Aliança Republicana i posteriorment del Partit Radical Socialista, va escriure a partir de la constitució de l’ARA amb més freqüència.

Al seu torn, el seu amic i còmplice Germinal Ros i Martí (Lloret de Mar, 1908-2006) havia estat destinat pel gener de 1930 a Alacant com a representant de productes farmacèutics del laboratori Andrómaco de Barcelona, i va connectar de seguida amb la premsa i amb la política de la ciutat. Va invertir una part del seu patrimoni en la fundació de periòdics amb la complicitat d’Alfred Badenas i Jordi Valor des d’Alcoi. A més, fou redactor d’El Faro d’Alcoi, El Luchador i El Camí. Durant la Guerra Civil, Ros va ser corresponsal de guerra a Alacant, i des d’allà hagué d’exiliar-se a l’Alger el 28 de març de 1939 a bord de l’Stanbrook; posteriorment feu cap a París. Va ser regidor durant el primer mandat municipal democràtic a Lloret de Mar i fundador de l’Associació de Cultura Popular de Lloret, on va morir.

Els articles de Badenas, atrevits i agitadors, sempre clamaven per la unitat territorial de València, Alacant i Castelló, l’impuls de l’autonomisme, la necessitat d’una força valencianista i un estat federal republicà. Per exemple, el 17 de juliol de 1931 escrivia en El Luchador que a Alacant hi havia tres tendències: una que pugnava obertament per la incorporació a Múrcia, una altra que s’hi mostrava recelosa i una altra, potser la menor, «que la nostra província, que està lligada per vincles indestructibles a València, entre a formar part de l’Estat Valencià, que sense por d’equivocacions serà un dels estats més pròspers de la República».

Pel juliol de 1932 va ser condemnat a un any de presó, segons consta en l’Arxiu de Salamanca, en haver sigut detingut per insult de paraula a «la Gua Civil (sic)» i denunciat per aquesta el 3 de juny d’aquell any. Sobre l’assenyalat més tard pel franquisme com a «comunista», el conservador El Día publicava el (23 de juliol de 1932 que havia tingut lloc a Alacant el Consell de Guerra per a fallar la causa instruïda contra el jove Alfred Badenas per suposades injúries a la Guàrdia Civil. El fet havia ocorregut al mes d’octubre amb motiu d’una desfilada militar. Afavorit per una amnistia, Badenas ingressà a la presó només uns dies. El 15 d’octubre de 1932, El Luchador divulgava que acabava d’eixir de la presó el jove i batallador periodista Alfred Badenas.

Com a escriptor aficionat, el 16 de juny de 1935 va obtindre un accèssit en el I Certamen Valencianista de Literatura de la Societat Cultural Blanco y Negro d’Elx per un conte infantil, premi guanyat per Ferrándiz Torremocha.

En acabar la guerra s’exilià també a bord del vaixell Stanbrook i a Orà va refer la seua vida al costat de la seua companya, l’alacantina Loreto Velázquez Mas. La policia franquista buscava obsessivament els germans Juli, Artur i Alfred, i com que no ho aconseguiren s’acarnissaren amb Lluís. Ho relatava la seua filla Paquita Badenas al periodista Ismael Belda en 2018: «la policia va entrar en el seu domicili del carrer de Sant Carles i li ho van cremar tot. Els llibres, els discos, tot. També li van requisar la seua màquina d’escriure».

Al voltant de 1964 tornà a Alacant, on va morir als 60 anys. Fou enterrat en el nínxol 10.144 del quadre 416 del cementeri municipal Verge del Remei, on reposa amb la seua companya Loreto i la seua sogra.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Òscar Pérez Silvestre. «Enric Valor i la cultura en valencià en l’Alacant de la Segona República», a: Diversos autors. Enric Valor. El valor de les paraules. València: AVL, 2010, p. 29-45.

---

Òscar Pérez Silvestre. «Això diuen que era, i va ser, l’Alacant d’Enric Valor...», a: Diversos autors. Llibret de la Foguera Benalua 2011. Alacant: AC Foguera Benalua, 2011, p. 58-67.

Articles en publicacions periòdiques

---

Ismael López Belda. «Los hermanos Badenas Andrés (3 i 4)» a: El Mundo-Alicante, 8-1-2018 i 15-1-2018.