Vicent Badia i Marín
València,
12 de març de 1919
València,
21 de desembre de 1995
Advocat, cronista i escriptor
Fill de Vicent Badia i Cortina, nascut a Foios, i de María Marín Ibáñez, d'Énguera, va fer les seues primeres lletres al Grup Escolar del carrer de Cadis de Russafa, dirigit per Ricard Vecina, estant el seu mestre Francesc Merino. Va fer el preparatori d'ingrés al Col·legi Hispano Francès i cursà batxillerat el 1938 als instituts Lluís Vives i Blasco Ibáñez.
A l'esclat de la Guerra Civil fou mobilitzat, incorporant-se a l'Exèrcit Republicà, desertant i passant-se als franquistes el 12 de juliol de 1938, en el trencament de front de Sarrió.
El 1940 estudià Magisteri a l'Escola de Logronyo i succesivament, l'ingrés a la Universitat de València i el Peritatge Taquígraf a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics de València. Feu les primeres assignatures de Dret i de Filosofia i Lletres a les universitats de Saragossa i València. Prestà servei com a professor al Col·legi de Lassalle d'Alfaro, i subjecte al servei militar, posà casa i tingué al seu càrrec sa mare i alguns germans.
El 25 d'abril de 1943 es casà amb Maria del Roser Carbonell i Santamaria, de la família dels Bonica de Benicalap, i fixà la seua residència en aquesta població. El matrimoni tingué vuit fills: Roser, Empar, Vicent, Maria Jesús, Josep, Rafael, Anna i Pilar, la qual reportarà catorze néts: Esther, Rafael, Lluís, Jordi, Guillem, Miquel, Anna, Xano, Mireia, Vicent, Carles, María, Adrià i Roser.
A València prestà serveis en la Secció de Premsa de l'Ambaixada d'Alemanya. Treballant i estudiant ensems féu la carrera de Dret que acabà el 1946. Havia estat becari per oposició de la Facultat de Dret de València. A més a més també va ser nomenat oficial major lletrat i tècnic d'Administració General a l'Ajuntament de Burjassot on treballà des de 1950 al 1982. El 1952 va ocupar la secretaria provincial del departament de seminaris del Movimiento.
Com a cronista oficial d'Almàssera, nomenat el 1953, va promoure l'organització de les Assamblees de cronistes del País Valencià. A partir de 1957 participà al Centre de Cultura Valenciana i començà a desenvolupar una intensa activitat a favor de la cultura valenciana: fou vicepresident de Lo Rat Penat a la directiva presidida per Nicolau Primitiu Gómez; col·laborà en diferents publicacions com Las Provincias o Valencia Fruits; va intervindre en la direcció de Sicània (1958-1959) i València Cultural (1960-1964)...
A més, fou col·laborador de les publicacions valencianes Diario de València, Cartelera Túria, Levante, Las Provincias, Al Dia, Jornada i de les catalanes Canigó i Avui, entre d'altres.
Davant la polèmica suscitada per Nosaltres, els valencians de Joan Fuster —amic seu des de la facultat—, adoptà una posició moderada, fent públicament una sèrie de crítiques al plantejament de l'obra (especialment en allò referent a la integració de les comarques aragoneses del País Valencià), però sense la virulència d'altres (Francesc Almela i Vives, José Ombuena...) ja que sempre cregué en la unitat de la llengua. Malgrat tot, no abandonà el Centre de Cultura Valenciana i treballà per intentar acostar posicions entre les dos parts —com ho demostra el seu discurs «No tinc temps per a ser breu»— en bé del poble valencià. També defensà fervorosament la integritat del País Valencià, oposant-se a les denominacions de Levante, Sureste, Costa Blanca per a Alacant i Múrcia i proposant un governador general per a tot el País. Aprofitant el Concili Vaticà II, com a home profundament catòlic, defensà l'adopció del valencià per l'Església com a forma d'acostar-se al poble.
Dins la seua activitat pública fou president de l'associació Paraula Cristiana i encarregat del seu butlletí Rent, membre honorífic del Comitè Territorial del País Valencià del 2n Congrés Internacional de la Llengua Catalana, delegat al País Valencià de l'Associació Porta dels Països Catalans, president de l'Associació País Valencià-URSS i membre de la Junta Consultiva d'Acció Cultural del País Valencià.
Políticament, el 1978 fou membre fundador del Partit Nacionalista del País Valencià, i en nom seu fou el tercer candidat de la llista d'Unitat del Poble Valencià per la circumscripció de València a les eleccions legislatives de 1982.
Ja durant la dècada de 1990 es va implicar en la creació del Centre d'Estudis de l'Horta Nord, on va continuar participant en la promoció d'iniciatives culturals. Entre les seues obres més destacades trobem Foios, El meu poble (1953), Torre Baja, el meu poble (1955), Bétera, mi pueblo, Una teoría del Cronista, El libro de la Serranía, Deu anys de Cronistes Oficials, Aportación a la cronología del Puig, «El vino en la prehistòria del Levante Español» (separata de La Semana Vitivinícola), «El marxisme-leninisme a l'Àfrica d'avui» (separata de Rent) i altres opuscles, pròlegs, memòries i treballs diversos: Compendi de geografia del Regne de València (1955), Programa de redreçament cultural (1960) i Itiner-Rutes i pobles d'Espanya (1973), així com la seua col·lecció d'articles escrits en el diari Las Provincias: Índex col·laboracions en premsa de Vicent Badia i Marín (1986) i Índex: 50 anys: 1940-1990 (1991).
Postumament, el 16 de gener de 1996, l'Ajuntament de Burjassot el nomenà fill adoptiu de la ciutat.
Autoria: Maria Àngels Alcolea i Campos
Vicent Badia i Marín
Obra pròpia
Llibres
BADIA I MARÍN, Vicent. Índex: 50 anys, 1936-1986: col·laboracions en premsa. València: Imp. Fermar, 1986.
BADIA I MARÍN, Vicent. Índex: 50 anys, 1940-1990: discursos, conferències, parlaments. València: 1991.
Articles en publicacions periòdiques
BADIA I MARÍN, Vicent. «Foyos: mi pueblo» a: Anales del Centro de Cultura Valenciana, núm. 34, 1954, p. 1-44.
BADIA I MARÍN, Vicent. «Deu anys de cronistes oficials del regne» a: Anales del Centro de Cultura Valenciana, núm. 51, 1966, p. 203-219.