Escultor

Francesc Badia va estudiar en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on va entrar en contacte amb Josep Renau, Rafael Pérez Contel i els germans Artur i Vicent Ballester Marco. En aquesta línia avantguardista, va militar en el Partit Comunista, en Acció d’Art i en la Unió d’Artistes i Intel·lectuals, i treballà com a cartellista durant la Guerra Civil al seu taller, instal·lat al convent de Sant Gregori de Russafa.

La influència de son pare en ell va ser clara, ja que era escultor imatger. Als catorze va aprendre la tècnica de la talla, l’ebenisteria i la fusta. Va ser un alumne curiós que denunciava l’antiquat sistema d’ensenyament dels seus professors, ja que els corrents estètics europeus més avançats no hi arribaven. Tenia connexió amb els grups dels inquiets, i el seu talent i esperit combatiu el van donar a conéixer de seguida. També era una persona raonable, flexible i resignada. En els principis de la seua obra delatava les influències de l’Escola de Sant Carles. Les seues primeres obres pertanyen als paràmetres mediterranistes. Prompte va seguir l’Art Nouveau, amb un art de caràcter expressionista. Va entrar en l’avantguarda local a poc a poc i les seues obres van cridar ràpidament l’atenció. Tenia una sentida passió per la política, influència que va rebre dels llibres de caràcter revolucionari i de les xarrades amb Josep Renau. Va fer una estada a Madrid en la qual va sorgir-li la idea de fer una exposició, que va titular «Exposició: pintura, escultura i dibuix». Aquesta va ser organitzada per l’Agrupació Valencianista Republicana i va provocar discussions a favor i en contra de les novetats artístiques exposades. Va tornar a València a l’inici de la Segona República i va participar en les exposicions de la Sala Blava, l’únic lloc a la ciutat on es reunia la joventut inquieta i renovadora de llavors, i a través d’Acció d’Art es va convertir en un lloc comú dels intel·lectuals i els artistes valencianistes d’esquerra. Prompte va esdevindre una institució a València, no sols perquè va ser cenacle d’un grup de pintors, escultors, cartellistes, poetes i literats, sinó perquè va ser un autèntic fòrum on es discutien lliurement tota mena d’idees sense arribar als enfrontaments. Durant el període republicà va il·lustrar alguns números de Nostra Novel·la i Taula de Lletres Valencianes. Va participar en les activitats del grup encapçalat per Renau, en diverses publicacions valencianes, en assemblees i mítings polítics, va col·laborar amb articles en revistes populars i va signar manifests i proclames. Milità en el PCE i a la UEAP (Unión de Escritores y Artistas Proletarios) del 1932 al 1936.

Durant la Guerra Civil va ser destinat al Front d’Arganda en primera línia de foc i va arribar a comissari polític. El 1939 va ser capturat, jutjat, condemnat i romangué quatre anys a la Presó Model de València. En aquests anys de tancament a la presó va treballar al taller d’imatgeria religiosa muntat pel grup d’artistes represaliats valencians com Vicente Beltrán, Tonico Ballester i Pérez Contel. Gràcies a aquest fet va acurtar la seua estada a la presó, una experiència dura i traumàtica. En règim de llibertat, va treballar en la restauració d’obres destrossades durant la guerra i es va traslladar a Barcelona, on el 1945 va participar en una exposició col·lectiva i un any després va exposar amb R. Bloch Rosentinel.

Com que a Espanya no hi havia un ambient propici per al seu treball, es va exiliar a París amb la seua dona. Allà van iniciar un taller de ceràmica artística prop de casa. Badia va freqüentar llocs com ara acadèmies, museus i tertúlies artístiques per ampliar els coneixements artístics. L’estil artístic que més conreà fou l’expressionisme abstracte. L’obsessió de Badia era essencialment antropològica, decantant-se per una estètica brutal i tètrica. En les seues figures humanes també trobem una influència kafkiana. Les seues concomitàncies estilístiques amb Alberto Giacometti i Germaine Richier recolzen una base filosòfica existencialista. A partir de 1955 va rebre premis i contínues invitacions per a exposar a les sales més importants de París. El 1971 va rebre un important èxit de crítica i públic i tornà al seu poble, Foios (l’Horta Nord).

La Universitat Politècnica de València va muntar en 2001 una antològica de la seua obra entre 1939 i 2000. També té dedicada una plaça al seu poble natal i un institut de secundària.

Autoria: Maria L. Fernández

Llibres

---

Diversos autors. Francisco Badía. Esculturas. Antología 1939-1999. València: Fundación Eduardo Capa-Universitat Politècnica de València, 1999.

---

Diversos autors. La escultura en la Colección del IVAM. València: Institut Valencià d’Art Modern, 2009.

---

Francisco Agramunt Lacruz. Diccionario de Artistas Valencianos del siglo XX (I). València: Albatros, 1999.

---

Juan Ángel Blasco. La escultura valenciana en la Segunda República. València: Ajuntament de València, 1988.

Articles en publicacions periòdiques

---

José Manuel Játiva. «Una muestra revisa sesenta años de escultura de Francisco Badía» a: El País, 14-11-2001.