Artista i escriptor valencianista

Fill de José Diego Baidal Femenia, oficial primer de sala de la Secretaria de l’Audiència de Castelló, i de Vicenta Llosà Senís. La família tenia domicili al carrer de Quart, número 101 de València, però cap al 1908 s’havia establit al carrer de Vera, 44-2n de Castelló de la Plana per imperatius laborals del pare, que ja tenia 53 anys. El matrimoni va tindre dos fills, Francesc i Maria, la qual va marxar a Salamanca en casar-se. Els dos pares són soterrats a València.

El jove Paquito Baidal –tal com era conegut– degué ser un autodidacte, més enllà dels estudis primaris. D’esperit inquiet i nerviós, als dèsset anys (1912) ja tenia exposades a l’escaparata de la impremta Segarra de Castelló unes caricatures i postals, per les quals era felicitat. Aquell mateix any va començar a col·laborar en la Revista de Castellón amb il·lustracions i algun text en castellà («La torreta de Alonso» sobre excursionisme). També va publicar en 1915 vinyetes i narracions i poemes en català en Arte y Letras, successora de Revista de Castellón, en els números 1, 3, 7, 9, 11, 12 i 17. 

Va il·lustrar moltíssims llibres i revistes en aquell moment: de Tomàs Roig Bataller (La caixeta de mistos, 1911), del seu amic Amadeu Pitarch (Visions i cants d’un pastor, 1914), de M. Soberanas (Mal bien, 1914), d’Àngel Sánchez Gozalbo (Llauradoreta, 1915, ECD 56), de Ramon Codoñer Pons (Trist desenllaç, 1915, ECD 98), de Salvador La Casta (Rosa Mística, 1915, ECD 86), de Lluís Valls Puchol (La plantà de la falla, 1916, ECD 116), o de Josep Barrachina Camellín (Vol d’áliga, 1916, ECD 115).

Pel setembre de 1914, el poeta Amadeu Pitarch estampava a Castelló el seu primer llibre de poemes, Visions i cants d’un pastor, amb coberta il·lustrada per l’amic Francesc Baidal. Tots dos provenien del jaumisme i havien publicat textos i poemes en revistes tradicionalistes com ara El Maestrazgo. En abril de 1914, per exemple, hi publicava el conte de Pasqua «Uiset», de to costumista. Va col·laborar també esporàdicament en el Diario de Valencia (en la seua època més tradicionalista) i La Correspondencia de Valencia, com a corresponsal castellonenc des del 1918. Endemés, el 10 de febrer de 1916 recitava poemes en una vetlada literariomusical de Lo Rat Penat i en 1917 col·laborava en una sola ocasió amb la revista fallera Pensat i Fet amb la narració «Pols... Fum... Cendra... Res...».

En el mateix vessant artístic, el 20 d’octubre de 1918 va impartir una conferència al Cercle de l’Orfeó Valencià de la Vega sobre «Art en general». Les cròniques diuen que tenia do de la paraula i no era gens presumptuós. Poc després, el 29 de novembre de 1918 va inaugurar una exposició d’aquarel·les a la Joventut Artística de València, acompanyat pel dibuixant Enric Pertegàs. El Pueblo deia d’ell que era «un muchacho inquieto, bullicioso y con una voluntat férrea, gracias a la que ha impuesto sus caricaturas primero, sus cuentos después e impondrá ahora sin duda sus acuarelas».

Pel que fa a la seua militància valencianista, en 1909 s’havia constituït a Castelló de la Plana la Joventut Regionalista, fundada per Gaetà Huguet i Salvador Guinot. Tal com ha reconstruït Vicent Pitarch, estava adscrita al Centre Regionalista i, entre els membres de primera hora, hi figuren Diego Perona, Francesc Alloza, Francesc Marín, Josep Felip, Francesc Baidal, Ferran Falomir i Emili Calduch. «Perona, Alloza, Baidal, Pitarch i Calduch continuaren mantenint una presència notòria a les revistes del segon decenni del segle, mitjançant els seus textos en català», ens recorda Pitarch. El 1916, en eixir al carrer el setmanari Veu de la Plana del factòtum Huguet, trobarem Francesc Baidal entre els col·laboradors més habituals, al costat de Josep Barrachina, l’advocat Francesc Avinent, Amadeu Pitarch, Francesc Marín, Ferran Falomir, Maximià Alloza, Emili Calduch, Joan B. Valls, Rafel Pardo, Enric d’Ivernois, Francesc Cantó i Enric Ribés Sangüesa, una mostra significativa dels regionalistes adeptes a Huguet. Altres col·laboradors menys habituals en foren Carles Salvador, Vicent Tomàs i Martí, Diego Perona, Josep Blanquer i Eduard Martínez Ferrando. La publicació tenia el domicili social al carrer de Colon, número 17, segon pis, seu que compartia amb la Joventut Regionalista.

Seguint de nou l’investigador Vicent Pitarch, a començament de 1918 el grup de regionalistes castellonencs estava integrat per homes com Francesc Baidal, Francesc Avinent, Emili Calduch i Amadeu Pitarch, «tots quatre esmentats a la crònica que fa Heraldo de Castellón de l’acte que intentava fer la Lliga Regionalista [de Cambó] al Teatre Principal de Castelló». Aquest acte del 18 de gener de 1918 era el míting fundacional d’Unió Valencianista (UV), amb la presència de Joan Pérez Lúcia i Ignasi Villalonga i de líders de la Lliga Catalana com Raimon d’Abadal, Pere Rahola, Jaume Bofill i Mates i Albert Rusiñol i Prats. «A poc d’haver començat, va haver de ser suspès a causa del disturbi amb què els republicans van aconseguir d’avortar-lo, mitjançant cridòries del tipus “Que hablen en castellano”, “Que hablen en espanyol”, “Visca Espanya!”, “Amnistia!” i el cant de la Marsellesa».

Com hem vist, pel juliol de 1918 viatjava a València per assumir la corresponsalia a Castelló de La Correspondencia de Valencia, i aprofità per reunir-se amb la Joventut Valencianista (JV) per traçar un pla de propaganda valencianista per a la tardor a les comarques de Castelló. Era una de les urgències del valencianisme de la JV i d’UV, que en aquell moment anaven de la mà i compartien seu a València i alguns punts de l’ideari. Així, agermanats els valencianistes de les dues ciutats, Baidal va fer un parlament en nom de la Joventut Valencianista de Castelló en la diada del 9 d’Octubre de 1918 a València, al peu de l’estàtua, amb Bernat Ortín (Joventut Valencianista), Pasqual Asins (Nostra Parla), Joan Pérez Lúcia, Josep Maria Bayarri i Francesc Aguirre (UV).

Com a literat, és autor també de sainets i comèdies estrenades en la Joventut Socialista com ara Amor torna (1917), ¡Calente’s!... senyoret (1917) i Flor tardana (1917, amb Josep Barrachina en el setmanari El Cuento del Dumenche). Segons Lluís Meseguer, es tracta d’un autor «renovador i excel·lent caricaturista que revela una cura notable en els diversos aspectes de l’escriptura dramàtica i en la caracterització dels tipus. Valga l’exemple d’Amor torna (1917), especialment amb l’aparició del surrealista i efeminat Florindo a l’escena cinquena». Només va escriure en una ocasió en la principal plataforma cultural de Castelló, el Boletín de la SCC, en 1921; era un breu passatemps narrativodramàtic còmic de tema costumista basat en jocs de paraules titulat «¿Com tres?... ¿què quantes?».

Entre el 24 de setembre de 1921 i el 15 d’abril de 1922 –després d’haver estat col·laborador d’Heraldo de Castellón– va dirigir Levante, el seu «Semanario de la Juventud Liberal de la provincia», amb redacció al domicili familiar del Carrer Major, 15. A partir del número 5 (22-10-1921) sabem que n’era el director, ja que era una publicació anònima o signada amb pseudònims i només les abundoses caricatures porten el seu nom. En va traure 27 números de quatre pàgines. Alhora, en 1921 va obrir un despatx de procurador de tribunals a la ciutat.

Era fadrí, amb pares i una germana, quan va morir per una malaltia fulminant. Pàtria Nova (núm. 12, 9-6-1923, segona època) li dedicà una modesta necrologia, en la qual recordava «que sempre estigué amb nosaltres, treballant amb optimisme pel nostre ideal. Baidal patí una terrible enfermetat que l’anà extenuant a poc a poc. Les últimes voltes que el vérem conservava encara aquella alegria infantil que era un dels seus més preuats encants. Pintor i literat, estroncà les seues vocacions en una lluita aferrissada per l’existència diària». Va morir als 28 anys al domicili del Carrer Major 15, des d’on feia aquell setmanari. És l’únic membre de la família soterrat a Castelló i la concessió de la seua tomba ha caducat en 2023. Segurament, no quedarà cap altre record seu més enllà de l’obra gràfica i literària.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Lluís Meseguer Pallarés. Castelló literari: estudi d’història cultural de la ciutat. Castelló de la Plana: Diputació de Castelló, 2003.

---

Lluís Meseguer Pallarés. Antologia d’escriptors castellonencs. València: AVL, 2009.

---

Vicent Pitarch i Almela. Gaetà Huguet Breva (1848-1926), patriarca del valencianisme. Castelló de la Plana: UJI-Ajuntament de Castelló, 2021.