Prevere, compositor i musicòleg

Va estudiar al Seminari Conciliar de València i, des de xiquet, va ser infant cantor de la Seu fins als quinze anys, alumne del Conservatori de Música i organista de la parròquia de Sant Esteve i de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats. En 1886 va ser nomenat per oposició mestre de capella de la Seu de Tortosa i en 1892 de la de Toledo. El 1896 va ingressar en els Jesuïtes, fou organista de l’orde i es va guanyar una bona fama com a compositor i deixeble avançat del mestre Salvador Giner Vidal (1832-1911), amb qui va mantindre sempre una bona amistat.

Per als estudiosos, en la seua carrera musical hi ha dos períodes clarament diferenciables: en el primer mostra un estil simfònico-operístic amb un acompanyament orquestral abundós d’influència italiana, i en la segona etapa, datable cap al 1904, entra en el camí de la reforma musical propugnada pel Motu Proprio del papa Pius X. Pel que fa a la seua aportació a la cultura valenciana, Baixauli destaca principalment per ser, amb Eduard Ximénez Cros (1823-1900), un dels primers compositors valencians que es dedicaren a la recuperació de la tradició musical nostrada. A més de les nombroses i premiades obres que va compondre al llarg de tota la seua vida, els escrits d’investigació de Baixauli foren fonamentals per al desenvolupament i progressió de l’aspecte musical i erudit de la Renaixença valenciana. Concretament, va encapçalar la segona fase de creixement d’aquest moviment cultural amb Joan Baptista Pastor Pérez (1859-1927).

Els inicis dels estudis sobre el folklore musical valencià cal buscar-los en l’últim terç del segle XIX, quan s’elaboren obres com la inèdita Música de los cantos populares de Valencia y su provincia (1873) d’Eduard Ximénez (president de la Secció de Música de Lo Rat Penat en 1887-1888), o Cantos y bailes populares de España (1888) de José Inzenga, que tingueren continuació en el primer terç del segle XX en La música en Valencia (1903) de Josep Ruiz de Lihori, la recopilació inèdita de música tradicional valenciana de Francisco Gil Gallego, la col·lecció de Baixauli Biguer en els primers anys de segle, el Cancionero Musical Popular Español de Felip Pedrell (1917-1922), L’encyclopedic de la musique (1920) de Lavignac o la Música popular española (1927) d’Eduard López-Chavarri Marco.

Les danses del Corpus de València van ser una de les moltes recuperacions i fixacions d’aquest jesuïta. Se sap que la música popular romania en la memòria dels dolçainers, per això Baixauli va entrevistar els germans Vicent, Salvador i Pere Díaz, hereus d’una nissaga de dolçainers del barri del Carme de València, i a finals del segle XIX en va extraure un bon recull de danses i tocs. Aquestes partitures de Baixauli no es van publicar fins als anys 1978 i 1980 en les obres Danzas del Corpus valenciano i Cancionero musical de la Provincia de Valencia, que constaten les últimes transformacions de la Moma i remarca que les danses i les músiques eren obertes a canvis i que els intèrprets tenien certa llibertat.

A més a més, els treballs manuscrits del pare Baixauli –recuperats de l’Arxiu del Col·legi de Jesuïtes de València per l’organista Roberto Hurtado– inclouen cinc variants d’albades i de tocates dansades com ara la conegudíssima Xàquera de Torrent, els Porrots (o Alcides) de Silla i altres d’Algemesí, l’Alcúdia, Alzira, Alfarb, Llombai, Catadau, Torís, Bocairent, Beniarrés, etc. Els especialistes destaquen la minuciositat en les anotacions fetes en valencià, ja que aporta el nom de l’informant, la professió o dedicació, el lloc i l’any.

Va intervindré en les sessions poeticomusicals de la Secció de Literatura i Música de Lo Rat Penat i fou membre de la Comissió de Música Sagrada de València. En 1922 va ser membre del jurat que havia de decidir la música de l’himne oficial de la Coronació de 1923, juntament amb Amorós, Eduard López-Chavarri, Joan Baptista Pastor i Vicent Ripollés. El veredicte s’inclinà per la partitura de Mn. Lluís Romeu, organista de Vic.

Va morir d’insuficiència aòrtica als 62 anys, al carrer dels Cadirers, 2.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Lluís-Xavier Flores Abat. «El folclore musical de I’Horta d’Oriola» a: Revista Valenciana de Folclore, núm. 6, 2005, p. 145-244.

---

Salvador Seguí. «Por las rutas de nuestro folklore musical. Un valioso legado del padre Baixauli» a: Levante-EMV, 9-12-1976.

---

Pau Benavent (2019): “La Moma: emblema i espurna”
Pau Benavent (2019): “La Moma: emblema i espurna”
https://www.vilaweb.cat/noticies/moma-emblema-espurna/

---

Pau Llorca (2020): “Tres versions d’una tonada de processó”
Pau Llorca (2020): “Tres versions d’una tonada de processó”
https://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2020/06/tres-versions-duna-tonada-de-processo.html