Historiador, escriptor i actor

Vicent va créixer entre els canvis socials i polítics de la II República i de la dura postguerra. En els seus primers deu anys de vida, Balaguer va viure els moments darrers de la dictadura de Primo de Rivera, el vertigen d’il·lusió social de la República i la Guerra Civil. Va ser sobretot un xiquet de la guerra i, com a tal, en la Dénia de la rereguarda republicana va conèixer molt bé el mapa dels refugis antiaeris i va aprendre a albirar els vols macabres de la Pava (l’aviació italiana) o dels bombardejos del creuer franquista Canarias apostat a la bocana del port. Recordava d’aquesta època algunes cançons que els denieres i les denieres cantaven celebrant, per exemple, l’enfonsament del creuer Baleares. També contava com els xiquets de Dénia van ensenyar a parlar en valencià als de Madrid que havien vingut a refugiar-se a la Marina Alta fugint del front.

Es va fer adolescent en aquella trista Dénia de Franco que ell recordava molt bé, tal com li explicava moltíssim temps després a Josep Ahuir en una entrevista que li va concedir per al blog Història de Dénia en 2016. (Totes les frases entre cometes d’aquest article són d’aquella entrevista):

«Era una Dénia molt grisa, la por i la religió pesaven molt encara, jo era encara molt jove però ho recorde». Després de l’escola primària va acudir a classes nocturnes d’acadèmies privades per a formar-se en cultura general, comptabilitat, dret mercantil i banca. A aquesta última activitat es dedicaria professionalment. Però des de molt jove es va interessar pel teatre. A Ahuir li explicava que allà per 1946 ja anava al Teatre Circ i al Saló Modern «per vore obres importants però d’autors del règim, és clar».

També ell va començar a actuar: a mitjan dels cinquanta ho va fer en un grup d’antics alumnes de Maristes que va començar a representar obres com Una limosna por Dios en el mateix to reverencial als dogmes del franquisme. «Era l’única forma de fer alguna cosa». Des de 1947 també treballava a la ràdio, a la mítica EAJ 45 Radio Denia.

Durant tota la seua vida, els cataclismes polítics i socials el van influir, qui alhora també va contribuir a transformar la realitat cultural i vital de Dénia. A la fi dels seixanta, van arribar vents de canvi. El naixement del mític grup teatral Llebeig a principis de la dècada de 1970, del qual Balaguer va ser un dels fundadors i que va comptar amb la complicitat d’altres noms mítics de la Dénia de l’època, com Josep Joan Bertomeu, que estudiava art dramàtic a València, o el metge Serrano, un home d’extensa formació i «molt d’esquerres». També la implicació d’Eliseu Climent, qui va convèncer Balaguer i els seus que es presentaren a un concurs de teatre que en una data tan heroica com 1972 es feia només en valencià. Es van presentar juntament amb altres 21 grups... i van guanyar.

Llebeig va traspassar fronteres. Balaguer va ser guionista, actor, director i va rebre la Medalla d’Or al millor actor de la província d’Alacant. Aquella iniciativa sobre les taules d’un escenari va ser també una altra forma de manifestar-se contra el règim. Cap al final de la trajectòria de Llebeig, quan ja era un grup molt conegut, van patir en la seua pell la censura en 1977 i van haver d’adaptar una comèdia de Goldoni una hora abans de l’estrena per ordre d’un censor.

Llebeig era també una associació cultural que entre 1972 i 1976 va portar a Dénia els cantants Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Lluís el Sifoner i Raimon, que feia cinc anys que no podia actuar al País Valencià.

Més enllà del teatre, durant aquells anys en què un món canviava, Balaguer va ser un agitador de la Transició. En les primeres eleccions municipals celebrades a Dénia en 1979 va encapçalar la llista d’Esquerra Republicana, que no obtingué cap acta. Balaguer entrà a l’ajuntament en els comicis següents, integrat en la llista de la UPV, origen de l’actual Compromís.

Balaguer mai es va mostrar d’acord amb el discurs de la Transició i la consolidació d’una democràcia que sempre va creure insuficient. Partidari de la República, mai no va faltar als homenatges anuals als republicans afusellats després de la guerra al cementeri i mai va acceptar la monarquia. Com a nacionalista convençut, va ser a més molt crític amb els governs de PSOE i PP a Madrid i en els últims temps va donar suport a les manifestacions de solidaritat amb els presos catalans. En les eleccions autonòmiques de maig de 2019 va ocupar l’últim lloc en la llista per Alacant de República Valenciana.

Va emprendre la seua tasca en diversos diaris i revistes, però sobretot en Canfali, on des de 1976 tenia a la pàgina dos una secció fixa, «Els Quatre Cantons», en la qual dissertava sobre múltiples aspectes de la vida quotidiana de la ciutat, especialment del segle XX: falles, teatre, cinema, ràdio, bandes de música, port, comerç, barri mariner, moros i cristians, els temps del tenor Cortis, els de Joan Chabàs, les epidèmies, bous a la mar, futbol, ​​bàsquet, ordes religiosos, prostitució...

Gràcies al seu esperit inquiet i a la capacitat de bussejar en arxius, antics diaris i lligalls, així com de recollir testimonis orals, escrigué tres llibres: en 1977 va publicar Xiquets dels anys difícils. De la República al franquisme, que va obtenir el Premi de Cultura Popular Marina Alta; en 2003, Dénia a la postguerra. Vivències i documents; i, finalment, Dénia. Personatges populars, una obra monumental en la qual va recopilar un gran nombre de biografies de personatges que van cisellar la memòria col·lectiva d’aquesta ciutat.

Va col·laborar amb el periodista Joan Cantarero a l’hora d’aclarir els vincles entre les autoritats franquistes de Dénia i els refugiats nazis que es van amagar en aquesta ciutat després de la Segona Guerra Mundial.

Al 2007, va ser nomenat Fill Predilecte de Dénia, on a més de reconèixer la seua tasca divulgativa i històrica també és admirat pel seu compromís en defensa de la democràcia. Entre tots aquests homenatges, n’hi va haver dos que van ser molt especials per a ell: en 2015, el de la XXV Mostra de Teatre de Dénia. Poc abans de morir va rebre a l’agost de 2019 l’homenatge de l’Associació Cultural La Flexió Verbal. Aquesta va ser la seua última aparició pública en la qual encara va llegir versos d’Estellés. El premi del públic de la Mostra de Teatre Ciutat de Dénia porta el nom de Vicent Balaguer des de 2021.

Autoria: Maria L. Fernández

---

Entrevista 2016 a Vicent Balaguer
Entrevista 2016 a Vicent Balaguer
https://historiadenia.wordpress.com/2016/12/08/vicent-balaguer-i-el-grup-llebeig-un-home-del-teatre-part-de-la-historia-de-denia/

---

Necrològica de Vicent Balaguer
Necrològica de Vicent Balaguer
https://lamarinaplaza.com/ca/2019/09/04/mor-vicent-balaguer-el-gran-guardia-de-la-memoria-de-denia/

---

Vida de Vicent Balaguer
Vida de Vicent Balaguer
https://lamarinaplaza.com/2019/09/04/fotos-y-video-la-vida-de-vicent-balaguer-el-intelectual-valiente-que-se-enfrento-al-siglo-xx/