Catedràtic d’Història de la Medicina

Nascut al carrer dels Pouets, actual carrer del Taquígraf Martí, en l’entorn de la Mercé. Després de cursar el batxillerat a l’Institut Josep de Ribera de Xàtiva, es llicencià en Medicina a la Universitat de València (1968). Des de 1969 formà part, com a professor ajudant, del grup d’historiadors de la medicina de la Facultat de Medicina de València, sota la direcció del professor José María López Piñero, catedràtic de la matèria i alumne al seu torn del professor Pedro Laín Entralgo, que va crear una escola d’insignes doctors. Posteriorment completà la formació als Instituts d’Història de la Medicina de Heildeberg i Zürich, respectivament dirigits per H. Schipperges i E. H. Ackerknecht, i professor visitant a Londres (1972) i Viena (1977). Va ser premi extraordinari de doctorat (1971), professor a les universitats de València (1969-1976) i Saragossa (1977-1981), catedràtic d’Història de la Medicina de la Universitat d’Alacant (1981-1990), president de la Societat Espanyola d’Història de la Medicina (1983), degà de la Facultat de Medicina d’Alacant (1986-1990), catedràtic de la Universitat Miguel Hernández d’Elx des de la seua fundació en 1997 i catedràtic emèrit. L’any 2012 va ser elegit acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina de la Comunitat Valenciana, amb el discurs titulat «Enfermo y persona en la medicina actual. La introducción del sujeto en la patología y la clínica».

És autor o coautor d’una vintena llarga de monografies i més de huitanta articles, ponències i comunicacions en congressos, els quals tracten fonamentalment les relacions entre medicina i política, de personatges com Faustí Barberà, Arnau de Vilanova o Francesc Xavier Balmis i Berenguer, d’història de la fisiologia i de la medicina al País Valencià en els períodes modern i contemporani. Entre molts altres, va publicar els llibres La introducción del modelo físico-matemático en la biología moderna (1974), Vocabulari de medicina (1993) i Balmis o l’esperit de la Il·lustració en la medicina espanyola (1996). En col·laboració amb altres autors, com ara José María López Piñero i Rosa Ballester Añón –la seua companya de vida–, va preparar per a Edicions 62 el Diccionario histórico de la ciencia moderna en España (1983), Història de la medicina: guia per a l’estudiant (1993), va coordinar la redacció de les veus històrico-mèdiques de la Gran Enciclopedia Aragonesa i altres monografies. A més, fou redactor de la Gran enciclopèdia catalana i de la Gran enciclopedia de la región valenciana.

La creació el 1982 d’una Unitat d’Història de la Ciència a la Universitat d’Alacant, encapçalada per ell mateix, va ser el punt de partida d’un equip d’investigadors que s’ha anat ampliant fins a hui i que actualment estan ubicats en les dues universitats públiques del migjorn valencià. En el cas de la Universitat d’Alacant es tracta del Grup Balmis de Recerca en Salut Comunitària i Història de la Ciència, i en el cas de la Universitat Miguel Hernández, el Grup d’Estudis Avançats en Història de la Medicina i de la Salut. La inclusió d’investigadors de les dues universitats dins del Programa Prometeu de la Generalitat Valenciana per a grups d’excel·lència en el Grup GADEA (Grup Alacant d’Estudis Avançats d’Història de la Medicina), pren el nom del metge i polític José Gadea y Pro (1862-1928), alcalde de la ciutat d’Alacant i prototip del salubrista de la seua època, vinculat a la línia regeneracionista i impulsor d’importants projectes socials i sanitaris per a la ciutat.

El seu alumne Josep Bernabeu-Mestre, professor d’Història de la Ciència a la Universitat d’Alacant, en ressalta «el seu compromís com a docent, i més concretament, amb aquell alumnat al qual sempre es va saber guanyar des del rigor i la qualitat». I continua: «El professor Balaguer va plasmar la seua condició d’historiador de la medicina en una visió holística i de l’exercici mèdic, sent capaç de traslladar-la no sols a les seues classes, sinó també a les labors de gestió universitària. En particular, en les tasques que va dur a terme des dels càrrecs de responsabilitat que va assumir, en la seua participació en les reformes dels plans d’estudi i en els reptes d’innovació que comportaven les necessitats formatives dels futurs professionals de la medicina. Es tractava, com ell mateix es va encarregar de recalcar, “de superar les limitacions dels programes formatius tradicionals, incapaços d’enfrontar-se amb eficàcia als canvis socials”. Va destacar per la seua visió futurista, el seu lideratge, així com per la seua aposta en favor de la perspectiva i les eines conceptuals i metodològiques que poden i deuen oferir les ciències sociosanitàries a aquests professionals».

Alhora, Bernabeu-Mestre en destaca «la seua condició d’universitari i intel·lectual compromés amb la realitat de la societat valenciana que li va tocar viure. El seu va ser un compromís amb la llengua i la cultura del poble valencià, que va traslladar a molts dels seus treballs com a historiador de la medicina i de la ciència. El context sociolingüístic al País Valencià de la transició democràtica va estar caracteritzat per l’absència d’un autèntic procés normalitzador del valencià com a llengua pròpia. Es tractava d’una situació anòmala que resultava encara més cridanera en àmbits com el científic o el sanitari, inclòs l’universitari, on a excepció dels tímids avanços que es produïen a la Universitat de València en els camps de la docència i la investigació, resultaven insuficients o eren inexistents. En aquell escenari, van resultar fonamentals compromisos i testimoniatges com els que va oferir el professor Balaguer, tant en el procés d’inici de la normalització lingüística a la Universitat d’Alacant, com en el de la recuperació del valencià-català en l’àmbit científic i sanitari. Va destacar la seua participació activa en els Congressos de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana, convocats amb l’objectiu de consolidar un espai diferenciat amb cultura pròpia i amb un idioma dignificat com a mitjà d’expressió científica».

I així és: Balaguer va actuar com a ponent en diversos Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (el X, XII, XIII i XIV), entitat creada en 1913, amb temes sobre medicina i societat als Països Catalans, dels Reis Catòlics al Decret de Nova Planta (1976), el pas de la medicina individual a la medicina col·lectiva (1976), perspectives de futur (1976), estratègies per a la introducció de les ciències socials en la formació dels professionals de la salut (1984), l’antropologia mèdica en la formació dels professionals de la salut (1988) i una aproximació a la història de l’alimentació als Països Catalans (1992). Com a president del XII Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (Benicàssim i Castelló de la Plana, 1984), va acomplir amb escreix el paper que hom esperava dels valencians en el primer congrés que tenia lloc al País Valencià, llargament esperat i ajornat pels talls històrics del segle XX.

El XII Congrés, celebrat amb el títol «El procés d’emmalaltir», tingué lloc de l’1 al 4 de novembre de 1984. El Dr. Oriol Casassas va destacar que tenia una significació molt especial, i que «hauria fet esclatar de joia Faustí Barberà. Els Congressos havien d’anar al País Valencià l’any 38 [així s’havia acordat en 1936 a Perpinyà] i hi arribaven el 84, però hi arribaven. El presidí Emili Balaguer —un home coratjós—, amb homes coratjosos al seu voltant i, tots plegats, feren del Congrés de Benicàssim una lliçó d’indeclinable resolució». Les reunions de preparació se succeïren des del 1981 a València, Sagunt, Castelló de la Plana, Benicarló, Alacant, Oliva, Andorra, Barcelona, Prada del Conflent, Palma, etc.; es nomenaren coordinadors per a cadascuna de les parts del tema del congrés i es feren presentacions per tot arreu del País Valencià. Joan Fuster va acceptar la Presidència d’Honor del XII Congrés, i afegí «sempre que no em feu parlar». Diu la crònica que, «afortunadament no complí aquesta condició i tots poguérem gaudir de les seues encertades paraules al final del sopar de cloenda». Fuster hi remarcà la importància de l’esdeveniment per a la normalització de la llengua catalana com a llengua científica i el fet, igualment important, que s’hagués celebrat ací.

En el discurs de benvinguda, Emili Balaguer va dir a Castelló que «el que pretenem nosaltres ací és reafirmar la nostra voluntat de ser una comunitat diferenciada amb una cultura pròpia i aconseguir que el nostre idioma adquiresca cada dia més tota la dignitat d’un mitjà d’expressió científica. Però també manifestar la nostra actitud vers els problemes de la malaltia i la salut. La nostra intenció, en primer lloc, és fer un servei a la nostra comunitat, però com a científics que som no renunciem a generalitzar, d’una manera metodològicament rigorosa, aquests resultats i transformar-los en eines adequades per a una anàlisi dels problemes sanitaris a tot arreu, almenys vàlids a comunitats en condicions socials i econòmiques semblants a les nostres». I reblava: «He dit abans que ací estan representats tots els països de llengua catalana. La presència valenciana, però, és un veritable plebiscit. El nombre d’institucions públiques adherides al Congrés és tan aclaparador que ens indica que els sorollosos secessionistes són una minoria tan poc qualificada que no farien ressò si no fos perquè la tàctica d’alguns grups polítics i algun que altre diari [Las Provincias] es fonamenta capitalitzant la ignorància. El fet de defensar la catalanitat de la nostra llengua no és afirmar un monolitisme que no tindria sentit. Com diu el nostre President d’Honor Joan Fuster, si hom es refereix a fets diferencials entre els nostres països, és perquè hi ha diferències, la qual cosa no nega una comuna nacionalitat, com deia [Faustí] Barberà. Aquesta és una vella idea entre valencians».

En la tardor de l’any 2005, en el 500 aniversari de la mort de Lluís Alcanyís, Emili Balaguer, Antonio López Alemany i el cronista Agustí Ventura organitzaren a Xàtiva una sèrie de conferències en record i homenatge a l’insigne metge xativí. En aquest homenatge van col·laborar el Consell Valencià de Cultura, la Universitat de València, la Universitat Miguel Hernández d’Elx, la Biblioteca Valenciana, el Fons Nicolau Primitiu, l’Institut Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona i l’Associació Cultural Ulleye; l’Ajuntament de Xàtiva, però, governat pel PP, declinà qualsevol implicació.

Emili Balaguer va faltar als 71 anys, i de seguida van arribar els homenatges a la seua obra en forma de simposi, com ara el dels dies 11 i 12 de desembre de 2014 a les universitats del migjorn, coordinat per Rosa Ballester i Enrique Perdiguero. El 24 d’abril de 2015, va tindre lloc a Xàtiva el Simposi «Emili Balaguer i Perigüell, mestre i amic», fet en col·laboració amb les universitats de València, Miguel Hernández, el CSIC de Barcelona i Ulleye, les actes del qual es presentaren a la Casa de la Cultura de Xàtiva al novembre de 2018. Al seu torn, el 29 de juny de 2022, Rosa Ballester Añón presentà també a Xàtiva la conferència «Emili Balaguer Perigüell (1942-2014), metge», dins del cicle de conferències d’Amics de la Costera «Metges i altres científics de Xàtiva».

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Diversos autors. Emili Balaguer i Perigüell, mestre i amic. Actes del Simposi d’homenatge (Xàtiva, 24 d’abril de 2015). Xàtiva: Ed. Ulleye, 2018.

---

Joaquim Ramos (curador). Els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana: gairebé un segle. Barcelona: Fundació Uriach 1838, 1996.

Articles en publicacions periòdiques

---

Josep Bernabeu-Mestre. «En recuerdo del profesor Emili Balaguer Perigüell (1942-2014)» a: Dynamis, núm. 35 (2), 2015, p. 487-490.

---

Rosa Ballester Añón. «Medicina e historia en la actividad científica de Emilio Balaguer Perigüell. El final del camino» a: Dynamis, núm. 35 (2), 2015, p. 481-485.

---

Semblança Emili Balaguer
Semblança Emili Balaguer
https://www.levante-emv.com/costera/2022/07/01/emili-balaguer-precursor-historia-medica-67856163.html