Pintora, cartellista i dissenyadora

Filla de l'escultor valencià Antoni Ballester Aparicio i germana d'altres futurs artistes: Antoni, escultor, i Rosa i Josefina, ambdues grabadores. Els seus estudis artistics es desenvoluparen a l'escola de Belles Arts de Sant Carles de València, en la qual, durant el període de 1923 a 1928 seria companya d'artistes més coneguts com: Francisco Badía, Rafael Pérez Contel o Francisco Carreño. Al concloure els seus estudis centrà la seua activitat tan a la pintura com a la il·lustració i el disseny de cartells.

A partir de 1929 i durant els anys republicans destaquen les seues col·laboracions com a il·lustradora en revistes com les libertàries Estudios (1928-1937) i Orto (1932-1934), o la marxista Nueva Cultura (1935-1937), així com la col·lecció Nostra Novel·la (1930-1931). En aquests anys concursaría també en diversos certàmens i premis artístics, com el de cartells del Patronato Nacional de Turismo de Madrid (1935), en el qual obtingué el segon premi, i el convocat per l'editorial Cénit per a realitzar la portada del llibre Babbit, de Sinclair Lewis (Madrid, 1930).

Artista dinàmica, i membre actiu de l'anomenada Generació Valenciana dels Trenta, participà en diverses mostres col·lectives de l'època com la realitzada per l'Agrupació Valencianista Republicana a la Sala Blava de València en 1931. En aquesta exposició, coincidiria amb alguns dels seus antics companys d'estudis i amb altres artistes valencians, com Josep Renau, que es convertiria en el seu company sentimental —es casarien civilment el 29 de setembre de 1932—, i amb qui tindrien 6 fills.

Dona de conviccions d'esquerres, el compromís polític acabaria, com en el cas de Renau, en la militància al Partit Comunista durant els anys republicans, on es convertiría en una de les més destacades representants dels intel·lectuals i artistes locals pròxims a les files comunistes. En aquesta línea, seria una de les animadores de les diverses plataformes que posaria en marxa la intel·lectualitat marxista i antifeixista com el cas de la Unión de Escritores y Artistas Proletarios (1932-1936) i posteriorment de la Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (1935-1939). D'altra banda, col·laboraria a la realització d'obres de compromís polític com el cartell en el qual es reclamava el vot de les dones per al Front Popular a les eleccions de febrer de 1936.

El novembre de 1936, pocs mesos després de l'esclat de la Guerra Civil, es traslladà  a València al Govern de la República presidit per Francisco Largo Caballero. El nomenament del seu marit com a Director General de Belles Arts del Ministeri d'Instrucció Pública, en el govern de Francisco Largo. Manuela va continuar amb la seva família i els seus fills. Va compaginar les tasques de la llar amb l'acció política, va participar en assemblees i pronuncià mítings en defensa de la causa republicana i com a membre destacat de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura.

És per això que va desenvolupar una important activitat d'agitació cultural i propagandística en pro de la causa republicana. A més a més de continuar en el seu treball com artista va dirigir la revista Pasionaria (1937), la revista de l'Agrupació de Dones Antifeixistes de València i va col·laborar en diverses tasques de l'Exèrcit Popular. El 1937 va participar en el Congrés Internacional d'Escriptors en Defensa de la Cultura. Va participar també en el trasllat (coordinat pel seu marit) de part del patrimoni artístic espanyol, des de Madrid a València pel perill dels bombardejos i l'assetjament franquista a la capital d'Espanya. Treballà també a l'organització del Pabelló Espanyol de l'Exposició Internacional de París de 1937. Cap el 1938, passà a col·laborar en els serveis de premsa i propaganda de l'Exèrcit Popular.

Finalitzada la contesa, es va exiliar primer a França amb una part de la seua familia, fins que va poder creuar l'Atlàntic i reunir-se amb Josep Renau a Mèxic, on van romandre fins el 1959.

Al llarg d'aquests anys continuà amb la seua activitat artistica com a il·lustradora fent portades, dibuixos, vinyetes i il·lustracions de tot tipus a diversos periòdics i revistes editades a Mèxic, com Mañana, Las Españas, Senyera, Nuestro Tiempo, España en la Paz, España Popular, Juventud de España... Cal destacar també el seu treball com a muralista, en tant que integrant d'un col·lectiu d'artistes que treballà en la confecció del mural de David Alfaro Siqueiros, Retrato de la Burguesía, realitzat entre 1939 i 1940, i participà, junt a Renau, fent el mural España hacia America per a l'Hotel Casino de la Selva en Cuernavaca, també a la dècada del 1940.

D'altra banda, mostrà la seua obra en diverses exposicions col·lectives realitzades a Mèxic, com l'Exposició d'Artistes Espanyols de la Casa de la Cutura de Mèxic DF, en 1940, o la Primera Exposició Conjunta d'Artistes Plàstics Mexicans i Espanyols Residents a Mèxic. Participà també en diverses activitats culturals i artístiques, promogudes per aquesta institució, com els diferents concursos de cartells de falles (en les ediccions de 1962 i 1964 obtindria el primer premi) o l'exposició Cinquanta Aniversari de l'Exposició Regional Valenciana (1959). La seua activitat com a cartellista en aquesta època seria molt intensa, col·laborant junt al seu marit en el col·lectiu Estudio Imagen, Publicidad Plástica. Realitzà diferents cartells de cinema i es va presentar a diversos certàmens. També va realizar diferents gèneres de pintura com el paisatge, el bodegó o especialment, el retrat, que havia fet anteriorment (Rosa Ballester, 1933) i ara Señora del Doctor Puche (1956) i Vicente Blasco Ibáñez (1955).

El 1959 es va trasladar junt a la seua familia a Berlín en la que seria la segona etapa del seu exili, continuant amb la seua tasca artística. Com a il·lustradora, treballà en les revistes alemanyes com Mujeres del Mundo Entero i Puente, així com les relacionades amb l'exili com Información Española (París) i España Republicana (L'Havana), entre altres. També col·laborà amb l'Agència Nacional de Notícies de la República Democràtica Alemanya realitzant diferents dibuixos i fotomuntatges.

El 1979 tornà a València i continuà amb la seua activitat artística. Participà en algunes exposicions i mostrà individualment la seua obra a la Galeria Estil (València, 1980) o en la Sala Municipal d'Exposicions de l'Ajuntament de Torrent (1982), però davant la manca d'oportunitats, de reconeixement i de suport oficial, retornà a Berlín.

El 1989 donà l'arxiu, biblioteca i hemeroteca del seu difunt marit a la Fundació Renau de València.

Un any després de la seua mort, esdevinguda a finals de 1994, l'Institut Valencià de la Dona va fer-li un homenatge.

Autoria: Maria Àngels Alcolea i Campos

Llibres

---

ESCRIVÀ, Cristina. La paz es nuestra, 30 mujeres de un infinito. L´Eixam, 2007.

---

Institut Valencià de la Dona. Homenaje a Manuela Ballester. València: 1995.