Cantant, actriu i presentadora

Filla de Maria Garcia Ripoll i de Salvador Banyuls Santacreu. Des de jove, Merxe va començar a treballar en la verema a Carcassona (França), i més tard es va dedicar al sector farmacèutic. Als 23 anys es va casar amb Eugeni Boscà i tingueren dues filles: Núria i Olga.

Quan les seues filles van iniciar a l’etapa escolar a l’Escola Tramuntana, col·laborà en diverses tasques al món educatiu. La Tramuntana va ser la primera escola democràtica i en valencià del país. Va obrir les portes en 1968, i estigué en actiu fins a 1973, quan se’n canvià el nom per Escola Mistral per la necessitat de burlar les autoritats franquistes. Actualment és l’Escola La Masia de Museros. Els orígens els trobem en la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat, on hi havia pedagogs que al voltant de Ferran Zurriaga impulsaren la secció valenciana de l'Associació per a la Correspondència i la Impremta a l’Escola. El projecte d'escola democràtica en valencià va rebre el suport econòmic de personalitats com Vicent Ventura, Joaquim Maldonado i Almenar, Joan Fuster, la Fundació Huguet de Castelló, Adolf Pizcueta i Enric Tàrrega. Entre els pares que portaren els seus fills i filles s'hi trobaren Vicent Diego i Conxa Romero, Josep Lluís Blasco i Adela Costa, Ferran Zurriaga i Pepa Llidó, Presentació Sáez i Manolo Sanmartín, Josep Vicent Marquès i Cèlia Amorós, Cèsar Sainz i Lourdes París, Pepe Galan, Valerià Miralles, Manuel Girona, Doro Balaguer, Emèrit Bono o Ernest Lluch.

El seu llegat com a artista s’inicià a principis dels anys setanta, quan va formar part de la creació del grup Els Pavesos. Els Pavesos eren, inicialment, un «grup de folk d’anar per casa», creat a la Falla Corretgeria-Bany dels Pavesos (d’on li ve el nom) de Ciutat Vella, que oferien representacions i feien petits concerts als seus companys de falla i cantaven diverses cançons populars, fins que a poc a poc anaren actuant en unes altres falles i es professionalitzaren, amb una curta però interessant discografia al servei d’espectacles hilarants:

A la nostra gent (1976), amb versions de cançons populars valencianes.

El pardal de Sant Joan... i la Bolseria (1978), amb un preludi de Joan Fuster.

València-Estambul-Konstantinòpolis (1979): el disc més exòtic, amb versions de Brel i col·laboració de Pi de la Serra.

Borumballes falleres (1981): disc temàtic de repertori explícitament faller.

Merxe Banyuls també es va formar per ser actriu i va aparéixer en muntatges com La infanta Tellina i el rei Matarot, dirigida per Rafael Gallart en 1975, que adaptava la versió del dramaturg Rodolf Sirena. També va participar en la comèdia musical Don Juan Tenorio (1978), dirigida per Ventura Pons. No sols intervingué en el teatre i els muntatges d’Els Pavesos, sinó també com a actriu de cinema en les pel·lícules Visanteta esta-te queta (1979) de Vicent Escrivà i Con el culo al aire (1981), de Carles Mira.

Va treballar al desaparegut teatre Alkázar de València amb Rosita Amores i junt a cantants com Lluís Miquel i Rafael Conde, amb els quals més tard col·laboraria en la gravació del disc Temps de l’Alkázar (1990). També va compartir escenari amb grans artistes com Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Raimon, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa, La Trinca, Al Tall, etc.

Merxe fou musa, i sobretot amiga, d’escriptors i artistes del prestigi de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor o Manuel Revert Fort. Aquest últim, músic i compositor nascut al barri de Benimaclet, li va escriure el pasdoble La Merxe Banyuls, no només per recordar l’excepcional artista que fou, sinó també com a senyal d’agraïment i admiració a una bona amiga, i sobretot pel paper de lluitadora pel treball a les bandes de música a l’escena valenciana.

Estigué vinculada al món de les bandes de música a través de la Federació de Societats Musicals, ja que presentà la majoria dels actes que aquesta entitat organitzava. I fou el seu coneixement de les bandes de música pel que li van encarregar que presentara el programa de la televisió valenciana Una música, un poble l’any 1996, que tingué molt d’èxit i que emetia setmanalment Canal 9. Els últims anys de treball va exercir com a encarregada de protocol, primer a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, i finalment al Consell Valencià de Cultura, on es va jubilar.

Autoria: Pau Pérez i Gómez

Capítols de llibres

---

Josep Vicent Frechina. «Els Pavesos», a: Josep Vicent Frechina. La cançó en valencià. València: AVL, 2011, p. 252-255.

---

Web de Merxe Banyuls
Web de Merxe Banyuls
https://labanyuls.org/