Artista plàstic, cantant, músic, actor, activista civil i cultural

Un dels trets que millor caracteritza la trajectòria pública d’Enric Banyuls és la de la seua discreció i humilitat. El mateix Banyuls, en el seu llibre de memòries de joventut, confessa: «He estat sempre un privilegiat ‘sense ofici ni benefici’. No sóc ni he estat mai un ciutadà exemplar ni pretenc reivindicar tal consideració; això ja no es pot canviar per molt que m’hi entestés».[1]

Com es vulga, la seua vàlua com a artista i el seu incasable compromís amb el país desmenteixen aquest autoretrat.

El seu pare era copatró d’un magatzem de taronja i va formar part del darrer ajuntament franquista del poble com a regidor, just els mateixos anys en què ell s’implicava a fons en la lluita contra el règim des del valencianisme d’esquerres.

Banyuls creix en la Corbera dels darrers anys de la dictadura. Forma part com la majoria dels joves d’aquella època de l’Organización Juvenil Española (OJE) local. A partir d’aquest nucli s’engega una dinàmica d’agrupament de sectors diversos: xicots aficionats al teatre, encuriosits pel moviment de la Nova Cançó, membres del Moviment Júnior de la parròquia influïts per l’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Catòlica) partidari de tesis pròximes a la Teologia de l’Alliberament i amb nuclis a Algemesí o Alzira, entre d’altres.

«El cine-club, les conferències, els debats, el teatre, l’anàlisi de la realitat... anà configurant un col·lectiu de joves incòmode per a l’establishment local, un grup seduït per tot allò que, a escala general –intuïen– s’estava cuinant a fi de liquidar la dictadura», explica Banyuls en el seu llibre.

Entre 1971, any de la fundació del Club Amics-71, i 1973 aquests joves arribaran a estar en el punt de mira de les autoritats a causa de les seues activitats.

Entre 1964 i 1970, Banyuls estudia als salesians del carrer Sagunt de València, on conviu amb alumnes procedents majoritàriament dels pobles i les comarques valencianes, «un personal pertanyent en bona part a la mitjana burgesia agrària relacionada amb el món de la taronja». Relata Banyuls que «Els salesians que dirigien i portaven endavant aquell centre eren, bàsicament, alcoians i basco-navarresos. Allà vaig descobrir les diverses maneres de parlar valencià i, com a reacció davant de l’hostilitat que suposava viure en una ciutat i un ambient fortament castellanitzat, vaig incrementar una consciència aproximadament valencianista. És significatiu que un bon grapat d’aquells alumnes, passats els anys, esdevingueren càrrecs públics de formacions nacionalistes o progressistes».

Val a dir que tres llibres marcarien, a més, el seu valencianisme polític: Nosaltres els valencians de Joan Fuster, País perplex de Josep Vicent Marqués i Sobre la nació dels valencians de Joan Francesc Mira.

Estudiant Belles Arts a Sant Carles de València, Banyuls entra en contacte amb Manolo Lledó i Joan Tamarit, integrants del grup de cançó en valencià Els Sols. Tots dos militaven en Germania Socialista, fundada en 1970 pel sociòleg i professor no numerari Josep Vicent Marqués amb membres de Partit Socialista Valencià (PSV) i d’estudiants de la Facultat d’Econòmiques. Banyuls rememora que «des d’una visió llibertària i sempre amb un didactisme lúdic, fresc i imaginatiu, Marqués proposava un comunisme antiautoritari amb la mirada posada en qüestions aleshores quasi desconegudes en aquell context com el feminisme, el dret d’autodeterminació dels pobles o una tímida incursió en un ecologisme incipient. GS fou el primer grup que va elaborar documents teòrics sobre la qüestió nacional del País Valencià des d’una òptica marxista i de classe (La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble en fou un d’ells). En aquest sentit, els plantejaments que nodrien l’ideari de GS quedaren plasmats en allò que Marqués exposaria al seu llibre País perplex».

Influït pels amics d’Els Sols, Banyuls acabarà per formar part de GS, que en aquella època es dedica bàsicament al repartiment de propaganda política en un clima de repressió i por. El 1974, GS entrava en una profunda crisi i molts dels seus membres passen a formar part d’altres organitzacions de l’esquerra. Banyuls s’acosta a l’Organización de Izquierda Comunista (OIC), constituïda el 1974 a partir de la fusió de diversos col·lectius comunistes i d’altres procedents de les bases cristianes de l’HOAC. Entre els exmilitants de GS que es van apropar a l’OIC cal destacar –i així ho recorda Banyuls– Joan Llinares (Alzira, 1953), actual director de l’Agència Antifrau de la Generalitat Valenciana, que anteriorment fou administrador de l’IVAM, del MNAC i encarregat d’auditar la corrupció del Palau de la Música, entre d’altres responsabilitats.

A la primavera de 1981 naixia Esquerra Unida del País Valencià –cal no confondre-la amb l’actual EU–de la fusió del Moviment Comunista i la Lliga Comunista Revolucionària junt amb d’altres organitzacions més menudes encara com l’Esquerra Independent de Castelló que liderava el sociolingüista Vicent Pitarch. Banyuls en participaria. L’existència d’aquesta formació seria, però, efímera atesa la derrota electoral soferta el 1982. Molts valencianistes d’esquerres com Banyuls acabaren integrant-se en una altra opció minoritària com era la Unitat del Poble Valencià (UPV) liderada per Francesc de Paula Burguera. La UPV era una coalició formada pel Partit Nacionalista del País Valencià de Burguera i l’Agrupament d’Esquerres que comptava amb militants destacats de l’antic PSV, del PSAN i del Partit Comunista del País Valencià com l’artista Doro Balaguer o el sociòleg Ernest Garcia. Banyuls s’afilià a la UPV en 1984. El 1987 serà un dels fundadors d’un col·lectiu d’aquest partit a Corbera, i aquell mateix any obtenien un regidor. La formació ha perdurat en la localitat amb les diferents sigles que ha tingut: UPV, Bloc i Compromís.

Paral·lelament, Banyuls participa en les representacions teatrals organitzades pel grup de joves de Corbera i assisteix a les Setmanes de la Joventut i als Aplecs, darrere de l’organització dels quals es troben els dirigents nacionalistes i d’esquerres de formacions com la mateixa Germania Socialista, el PSAN o l’històric PSV.

A través de Joan Monleon, president de la Falla Corretgeria de València, el grup de joves de Corbera s’obri a altres possibilitats. El 7 de desembre de 1973 estrenen al poble L’inspector, i el 1974 l’obra de Ramon Gomis, La petita història d’un home qualsevol, text que adapten amb l’ajut de Marqués i del crític teatral Juli A. Máñez. L’obra fou prohibida per les autoritats locals, però va cridar l’atenció d’un altre grup de joves de Castellar que la van representar el 1975. Es tracta del Grup L’Horta, que en plena etapa democràtica va formar una cooperativa i construí una sala estable amb una programació regular.

Malgrat la prohibició el grup, no es va desanimar i va integrar-se en el moviment del teatre independent que tenia una important activitat a la ciutat de València. Legalitzats com a Grup de Teatre Corbera actuaren per diverses ciutats del País Valencià.

El 1980 el grup, també anomenat Teatre del Clarobscur, estrena el muntatge escènic basat en poesies de Vicent Andrés Estellés, Animal de records, una obra reeixida malgrat els escassos recursos, en què intervenen Banyuls, Enric Franch, Castell Cebolla, Maria Peiró, Pasqual Ureña, Vicent R. Ureña i David Marrades. L’obra es va poder veure en Corbera, Algemesí i Alzira, entre d’altres poblacions.

La música va ser una altra de les passions de Banyuls. A setze anys comença a interpretar cançons de Raimon, Llach, Ovidi Montllor i d’altres del repertori popular valencià. Amb la colla d’Amics-71 farà les seues primeres actuacions. A l’Escola de Belles Arts de València coneix Ximo Caffarena d’Al Tall, que s’havia fundat el 1975. Molts anys després, el 1993, Caffarena li proposà formar part de la mítica banda, de la qual va formar part fins al seu decés. En una entrevista a El Temps, Vicent Torrent explica que cridaren Banyuls perquè el coneixien d’una gravació de prova dels cants de les aurores de Corbera feta per a la col·lecció Fonoteca de materials. Banyuls estava molt vinculat a aquest món, segons Torrent, per influència del seu pare. A més, era concunyat de Caffarena.

«Musicalment –explica Torrent– aportava el registre de la seua veu tenor, els acompanyaments que feia en guitarra i també en guitarró. En aquest instrument, de fet, va destacar prou. Enric, al seu torn, també aportava riquesa al grup ja que sabia muntar les veus de manera molt instintiva. Per tant, en l’apartat de polifonia vam guanyar molt amb la seua incorporació».[2]

Com a artista plàstic, pintor i escultor, Banyuls va ser un dels destacats del país tot i que mai no va voler fer un modus vivendi de la seua pintura. Tal com comenta el seu amic Pasqual Ureña, «Enric pintava per a expressar-se».[3]

Banyuls no va acabar els estudis de Belles Arts i la seua pintura va evolucionar del figurativisme a l’abstracció. Tot i la vàlua de la seua obra artística, Banyuls es va prodigar ben poc en exposicions. El 2021, la Fundació Chirivella Soriano va reunir 67 peces de la seua obra en l’exposició Enric Banyuls. Des del silenci, comissariada per l’escriptor Manuel Baixauli i el fotògraf Francesc Vera.

El periodista Luis Urios, a propòsit d’aquesta exposició, recull en un article[4] publicat a Valencia Plaza unes declaracions del mateix Banyuls sobre l’art: «Un acte de fe –i la pintura ho és– demana la innocència del xiquet o la credulitat absorta de l’adult, i alhora requereix la força de la perseverança. Un acte de fe sustentat, més que en la cosmogonia, en la resistència, en l’exercici estricte, ordinari de la matèria. Amb aquest principi bàsic confeccione la meua obra amb plena consciència de la seua escassa utilitat. La pintura no és elitista, és una flor al marge».

La seua companya Rosa Ureña comenta també que Banyuls «pensava que l’art no podia canviar la societat, que era una altra cosa i sentia que havia de disculpar-se per ser artista».[5]

El 2023, als Ajuntaments de València i Corbera van publicar Escrits sobre pintura, una acurada recopilació crítica de la seua evolució artística, basada en notes escrites per Enric Banyuls mateix entre 1990 i 2016.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Llibres

---

Enric Banyuls. Crònica parcial. 1971-1987. València: Institució Alfons el Magnànim, 2018.

---

Entrevista de Moisés Pérez a Vicent Torrent
Entrevista de Moisés Pérez a Vicent Torrent
https://www.eltemps.cat/article/3085/vicent-torrent-enric-banyuls-tenia-una-veu-molt-caracteristica

---

Luis Urios: Enric Banyuls, treinta años de pintura
Luis Urios: Enric Banyuls, treinta años de pintura
https://valenciaplaza.com/enric-banyuls

---

Europa Press
Europa Press
https://www.20minutos.es/noticia/4689469/0/la-pintura-de-enric-banyuls-hace-acto-de-silencio-en-una-exposicion-de-fundacion-chirivella-soriano/