Faustí Barberà i Martí
Alaquàs,
19 de desembre de 1850
València,
5 de gener de 1924
Metge i polític
Fill de Victorià Barberà, mestre d'escola, va estudiar a les Escoles Pies de València. Va tenir una infància complicada, degut a que el seu pare patia una severa apoplexia que li impedia treballar, de manera que la família passà moltes dificultats econòmiques. Els estudis sempre van estar per a ell en un segon terme, doncs moltes vegades es va haver d'ocupar de l'escola del seu pare i substituir-li com a organista a l'església parroquial. De les moltes ocupacions que va tenir durant l'adolescència, destaca la direcció artística de la banda de música. El 1868, obtingué el grau de batxiller en Arts.
El 1875 es llicencià en medicina a la Universitat de València, i el 1879 es doctorà a la Universitat Central de Madrid, amb la seva tesi: «De la malaria».
El 1878, es casà amb Encarnació Ferràndiz, natural de Picanya. D'aquest matrimoni van nàixer cinc fills, tots ells van morir abans d'arribar a la vintena. Després de la mort de la seva primera dona, el 1887, contrau unes breus segones núpcies amb Joaquima Alcanyís amb qui van tenir un fill.
La seva tasca com a metge
Exercia com a metge a Sedaví, on el va sorprendre la dura epidèmia de còlera del 1885. La seva labor davant aquesta epidèmia va ser molt notòria, se li va concedir la Creu de Beneficència. Després d'aquesta experiència redacta una llorejada memòria sobre aquesta malaltia que li va servir per guanyar, el 1886, la Medalla d'Or de l'Institut Mèdic Valencià i el títol de soci de mèrit. El 1888 fou nomenat director d'aquest institut.
Defensor de la hipnòsi i la psicoteràpia com a tractaments, es va preocupar d'introduir aquestes pràctiques a l'Estat espanyol. El 1888 dóna una lliçó teòrico-pràctica sobre l'hipnotisme. El 1890 realitza una comunicació sobre la psicoteràpia suggestiva de Berhnheim al Congrés Mèdic-farmacèutic Regional. La vacuna antiràbica de Pasteur o el bacil de la tuberculosi de Koch van ser objecte d'un ampli estudi per part seva.
El 1891 participà en el 1r Congrés de Metges i apotecaris celebrat a València, esdevenint secretari de la Comissió Organitzadora i de la d'Actes.
Al llarg de tota la seva carrera va mostrar un gran interès cap els afectats per deficiències físiques o psíquiques. En 1895 publica De la enseñanza del sordomudo por el método oral puro. No en va, fou el que va introduir el tractament basat en el mètode oral per a l'ensenyament dels sordmuts, aconseguint que s'abandonés el sistema de la mímica, l'alfabet dictalògic i el mètode mixt. Contribuí també a la fundació del Col·legi valencià de sordmuts i cecs.
Sempre interessat en millorar la seva formació, viatjà per França, Itàlia, Alemanya i Àustria per estudiar els diferents tractaments, tant terapèutics com pedagògics, empleats en els diferents col·legis de persones amb deficiències.
El 1896 fou vicepresident del 1r Congrés de metges especialistes de la gola, a Madrid. I el mateix any també participà en el Congrés de Medicina de Chicago. Va adquirir gran destresa en la pràctica quirúrgica de les malalties del nas, gola i oïdes. Al seu retorn crea una prestigiosa clínica mèdica. Assessorà a P. Carlos Ferris quan decideix fundar a Fontilles un centre benèfic per albergar als afectats per la lepra.
El 1899, funda la Revista Valenciana de Ciencias Médicas, a les pàgines de la qual publica una gran sèrie d'articles, la majoria dedicats a l'otorinolaringologia, en concret a la sordomudística. Des de 1919 i fins a 1921 presideix el Col·legi de Sordmuts i de Cecs de València.
La seva obra mèdica versa principalment sobre Otorinolaringologia. Destaquen La fisiología del lenguaje o La intubación laríngea. Els seus treballs també es van centrar en la història de la medicina valenciana, així com en l'edició de diversos textos catalans sobre temes mèdics. Les obres del doctor Barberà gaudien de gran prestigi, van ser declarades "de text" pel Reial Consell d'Instrucció Pública i adoptades per la majoria dels Instituts de l'Estat espanyol.
La seva tasca política
Figura clau en el desenvolupament del valencianisme, va mostrar les seves idees autonomistes en De Regionalisme i Valentinicultura (1910), obra que recull el discurs que Barberà pronuncià el 7 de desembre de 1902 amb motiu de l'inauguració d'una de les sessions de Lo Rat Penat, on va ser vicepresident en 1919.
Alfons Cucó, assenyala que no es pot qualificar a Barberà com a regionalista, ja que equipara el regionalisme a tots els problemes nacionals universals. Resumeix així aquest escrit: «El doctor Barberà, amb més realisme, afirma que "Espanya és un Estat (...) compost de nacionalitats", unes nacionalitats les peculiaritats de les quals están "ben marcades (...) en la llengua, en la historia, etc." Basant-se en realitats de carácter histórico-culturals, el doctor Barberà sosté que "lo Regne valencià, per sa historia i tradicions, està obligat a secundar lo moviment regionaliste". I afegeix: "Mai l'Estat o sa més alta representació, tindrà el dret d'absorbir als governants, ni mai un poble té el Dret de llevar-li a un atre sa manera d'ésser ni sa manera de parlar" [...] El valencianisme, en suma, tindria els seus arrels sobre bases de "reflexiva i sana observació. Una actuació com aquesta es proposaria això com a meta: cridar l'atenció vers la nostra història (...) i quant formà l'estat de cultura del nostre passat (...), adoptant totes les formes de propaganda social (el llibre, el fullet, el periòdic, la conferencia i els mitjos gràfics d'il·lustració), a fi de que la seua tinga resultat efectiu i sensible sobre la multitud de la nostra regió, sense distinció de clases ni categories.» [i]
La seva tasca és molt més ambiciosa, contrastant amb la passivitat que la Renaixença havia adquirit. Demanda la utilització de la llengua del país a l'escola primària, diu: «Ensenyant nostra historia, estimulant el nostre art, impulsant la nostra ciencia, despertant l'esperit d'associació i fent renàixer l´amor col·lectiu a la nostra raça i reavivant i purificant la nostra llengua, anirà preparant la tornà dels valencians a lo valencià; anirà determinant la concentració regional i concretant i donant to i fermesa pesistents a esta aspiració que, d'una part, ha d'oposarse a l´absorció i assimilació castellana, i per altra, se declararà en condicions de recabar, per a lo nostre antic Regne, el dret de gobernar-se i arreglar-se dins de sa casa tots aquells assumptes que seran de sa total i propia incumbencia.» [ii] És a dir, «la lliberació autonómica de la nostra terra».
En 1907 exercí la presidencia de la societat València Nova i fou un dels convocants de la Primera Assemblea Regionalista Valenciana, emmirallada en l'exitós moviment de la Solidaritat Catalana. L'Assemblea fou el primer intent per articular un acord ampli i transversal de suport a un programa mínim: l'autonomia política i la cooficialitat del valencià, que impulsat des del valencianisme volia superar les seues fronteres i fer-lo extensiu a tot l'espectre polític. Malgrat el suport dels republicans sorianistes i dels carlins, la Solidaritat Valenciana no va veure mai la llum boicotejada pels republicans blasquistes i els conservadors.
L'octubre de 1912, mitjançant el Reial Decret del 18 de desembre de 1913, les Corts Espanyoles aproven el Projecte de Mancomunitats. Amb aquest projecte es pretenia agrupar diputacions i províncies per a una millor administració. Es proposa la creació de la «Mancomunitat Llevantina»: una unió de les terres valencianes i les províncies d'Albacete, Múrcia i Terol. Barberà s'hi oposà de forma rotunda, anteposant el fet lingüístic enfront dels interessos materials, declarà que «la Mancomunitat llevantina seria un artifici que hem d'evitar».
Va exercir de director de número del Centre de Cultura Valenciana. Entre les tasques que va realitzar en aquesta institució, la de més gran renom va ser l'organització de la sessió celebrada al Paranimf de la Universitat, a més del míting celebrat al Puig per encoratjar als poders públics en la restauració del seu monestir.
[i] Cucó, Alfons. El valencianisme polític 1874-1939. Ed. Afers 1999. p. 62-63.
[ii] Ibid, p. 64
Autoria: Jaume Crespo i Martínez
Faustí Barberà i Martí
Obra pròpia
Llibres
BARBERÀ I MARTÍ, Faustí. La enseñanza del sordomudo por el método oral puro. València: Manuel Alufre, 1895.
BARBERÀ I MARTÍ, Faustí. Fisiología é higiene de la voz. València: Imp. de Manuel Alufre, 1896.
BARBERÀ I MARTÍ, Faustí. Conferencias sobre bio-bibliografía de Carlos Ros. València: Impr. de Francisco Vives Mora, 1905.
BARBERÀ I MARTÍ, Faustí. Las victimas de la ciencia y los trabajos del P. Fergus sobre prehistoria valentina. 1909.
BARBERÀ I MARTÍ, Faustí. De regionalisme y valentinicultura. València: 1910.
BARBERÀ I MARTÍ, Faustí. Curiosidades médico-valentinas : el caldo de pollo. València: 1911.
BARBERÀ I MARTÍ, Faustí. Crónica de la sesión solemne: celebrada en el Paraninfo de la Universidad de Valencia, el día 18 de junio de 1915 con objecto de encarecer la importancia del Monasterio de el Puig. València: Tip. Doménech, 1915.
BARBERÀ I MARTÍ, Faustí. ¡¡Contra la llebrosia!!. València: Fills de Francésc Vives Mòra, 1917.
Articles en publicacions periòdiques
BARBERÀ I MARTÍ, Faustí. «Crisóstomo Martínez. Sus investigaciones, grabados y escritos de anatomía descriptiva y micrográfica en el siglo XVII» a: Revista Valenciana de Ciencias Médicas, 1902, p. 291-336.
Faustí Barberà i Martí
Bibliografia
Capítols de llibres
BALAGUER PERIGÜELL, E.. BALAGUER PERIGÜELL, E.. Medicina y política en la Valencia de la Restauración: la obra de Faustino Barberá Martí. 1971.