Comediògraf i comptable

Paco Barchino va nàixer al número 4 del carrer del Clero, al barri de Russafa de València. Va treballar com a administratiu i comptable al Banc Río de la Plata, posteriorment Banc Central. 

Paral·lelament al seu treball formal, Barchino dedicava el seu temps lliure al teatre i a altres gèneres. Així, va començar la carrera com a comediògraf a finals de la segona dècada del segle XX i va romandre actiu fins als anys 40, una data clarament marcada pel règim franquista. L’objectiu de l’autor era fer riure i ho va aconseguir a través dels més de 60 sainets que va escriure. Era conscient de conrear un teatre senzill i madur, raó per la qual no va superar els límits del sainet ni va pretendre expressar-se en uns altres gèneres més renovadors.

Paco Barchino, nom amb el qual se li coneixia en el món literari, va estrenar quasi tota la seua producció al País Valencià, on la comèdia va adquirir una especial importància econòmica durant la dictadura de Primo de Rivera. D’aquesta manera, van aparéixer un munt de comediògrafs que es dedicaven al conreu del sainet en valencià, així com nombroses companyies especialitzades en aquest gènere. A més, cal mencionar l'intent de mantindre viva l’audiència del teatre per part de gairebé totes les col·leccions, que donaven informació sobre els diferents teatres, obres i autors, així com notícies, comentaris i curiositats del món teatral.

Barchino va aparéixer en nombroses col·leccions: El Cuento del Dumenche, La Comédia Llevantina, Nostre Teatro, Teatro Valensiá, Nostres Comedies i Galeria d’Obres Valensianes. Del setmanari La Comedia Llevantina fou el segon autor amb més obres publicades, després del seu director, Peris Celda. Així mateix, entre un total de 51 escriptors, fou l'autor que més va publicar en la segona etapa de Teatro Valensiá, amb 19 obres.

En El Cuento del Dumenche va publicar les narracions ¡Trist destí! (1915) i ¡Che, que chenteta! (1916); en La Comédia Llevantina li estamparen Els envenenats (1918), ¡Qui de fadrí no la corre…! (1918), Colombaire de profit (1919), ¡No hiá un marit fiel! (1919) i ¡Hiá que unirse! (1919); en Nostre Teatro, Soldats y criaes (1920), La barraqueta del nano (1921), Dos pardalets, una aguileta (1921), El drama de la «Bolsería» (1921), ¿Qui talla l’abaejo? (1924), L’embolá (1925), Tot lo que relluix… (1926), ¡Tot a perra! (1927), Lo que fan fer les dones (1928), La pasta de la fornera (1928), Valensia a trosos (1930), La Pepeta bona (1930), La clavellinera del barrio (1930), La forastera (1931), La bellesa fallera (1931), L’aigua rocha (1932), Els badalls de la fam (1932), Una bala perduda (1932), Cuquet del cariño (1932), Radio Valensia (1932), Els fills del poble (1936) i Valensia a palpes (1936); en la col·lecció Teatro Valensiá publicà Espines del voler (1922), Foc entre sendra (1923), La Java (1924), A la lluna de Valensia (1925), El bé del mal (1925), ¡La Caraba! (1926), La clavariesa (1926), El pardalot de San Chuan (1928) i L'últim chulo (1932); en Nostres Comedies trobem La taseta de plata (1926) i Del Micalet al Tibidabo o Un viache de a chavo (1930), i en la Galeria d’Obres Valensianes tenim Terra fangosa (1924) i Tomata, pimentó i toñina (1924).

Sembla que no totes les obres foren publicades, però sí estrenades, com Les amoroses (1927), ¡Apanyar paraigües! (1919), Un parell de castic (1920), La fava (1924), La cargolada de Chimo (1925), La gallera (1925), Un punt filipino (1925), Cosa seria (1927), Les creus de maig (1927), La font dels patos (1927), Les formes de la sabatera (1928), Els Leandros (1932), La cotorra del mercat (1946), La cria de la cotorra (1947), Café barato, El que és la llei, Chent de gorra, ¡Ja ve el barco fallero!, Les revolusionaries i El sol de l’horta.

Pel que fa a La cotorra del mercat, va ser una revista d'èxit immediat. De fet, va recórrer tres teatres de València, va fer gira pel País Valencià i va arribar fins a Barcelona i Mallorca. L’any següent va estrenar La cria de la cotorra, una seqüela de l’anterior obra que no va obtindre tanta rellevància.

Tot i ser principalment un autor teatral, també va escriure tires de versos en diverses publicacions, sobretot falleres, com Pensat i Fet (1920, 1923, 1927, 1930 i 1931), en la revista El Fallero (1931), en El Tio Pep (1934) i en El Buñol (1934).

En vida se li van retre molts homenatges en diverses ciutats per l’èxit d’algunes obres i la quantitat de representacions que assolien. Per exemple, a Alacant, en 1930, 1935 i 1937, en plena Guerra Civil, després dels seus sonats èxits Valensia a palpes i la peça de teatre revolucionari Els fills del poble.

En acabar la guerra, Paco Barchino va patir (segons Ricard Blasco, que va entrevistar la família) «una depuració com a autor teatral, justament per haver escrit Els fills del poble i Valensia a palpes. Estigué vetat fins al 1941, any en el qual, gràcies als avals [dels comediògrafs] Faust Hernández Casajuana i Jesús Morante Borràs, li fou alçat el veto i les companyies d’aficionats dels casals fallers i dels pobles de l’Horta pogueren reprendre el seu repertori». En la postguerra, la censura va marcar en roig alguns passatges dels seus sainets, sobretot aquells que feien referència als avanços socials de l'etapa republicana. Algunes de les seues peces han continuat representant-se fins a hui en casals fallers i per companyies amateurs.

Va estar casat amb Emilia Nuez Sales, amb qui va tindre almenys dues filles: Francisca i Emilia.

Autoria: Mireia Pérez i Gómez

Llibres

---

Caterina Solà i Palerm. El teatre valencià durant la dictadura (1920-1930). Barcelona: Edicions 62, 1976.

---

Ricard Blasco. El teatre al País Valencià durant la Guerra Civil (1936-1939). Barcelona: Curial, 1986.

---

LES COL·LECCIONS TEATRALS VALENCIANES ABANS LA GUERRA CIVIL
LES COL·LECCIONS TEATRALS VALENCIANES ABANS LA GUERRA CIVIL
https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/65569/1/Reus-Teatre-Valencia.pdf

---

Teatre valencià UA
Teatre valencià UA
https://instantaneo.es/wiki/index.php/Barchino_P%C3%A9rez,_Francesc

---

Blog "Poetes valencians"
Blog "Poetes valencians"
https://poetesvalencians.wordpress.com/2021/02/02/paco-barchino-perez/