Poeta i enquadernador

Va nàixer a Benimaclet al poc de deixar de ser un municipi independent en 1878 i era el més menut de tres germans. Va cursar estudis en les escoles salesianes, on es va formar com a enquadernador, professió que va exercir fins a la seua mort, principalment com a treballador de l’editorial Guerri, fins i tot quan va esclatar la Guerra Civil. No debades, en eixir de treballar el 24 de setembre de 1936, quan creuava el Pont d’Aragó per a dinar amb sa muller a l’Albereda, va ser segrestat per milicians d’esquerres i posteriorment assassinat al camí de Torrent.

La Guerra Civil Espanyola no va ser la primera confrontació bèl·lica que va conéixer, puix als 22 anys s’incorpora al servici militar a l’Àfrica durant la Guerra del Rif (1920-1926), en la qual la seua “padrina de guerra” va ser la muller de Vicent Blasco Ibáñez, na Maria Blasco, per l’amistat que tenien les famílies des de temps endarrere. Acabat el servici militar, es reincorpora al seu treball i va contraure matrimoni el dia 10 de setembre de 1927 amb Irene Tramoyeres Lliso, també natural de Benimaclet, amb la qual va tindre dos filles, Pilar i Amparo.

La seua afició per les lletres i les arts escèniques brollaren ben prompte i, abans de marxar cap a l’esmentat servici militar, trobem diverses versades i escrits al setmanari La Traca. Fruit d’este interés literari i cultural, Emili s’incorpora a la Joventut de Lo Rat Penat, on al poc de temps, pel gener de 1932, va ser nomenat president de la Comissió Permanent de Teatre. Durant la temporada teatral, Baró i Bori aconsegueix recaptar una bona quantitat de diners, 27 pessetes enfront de les 12 que suposava la despesa del muntatge d’una representació. Gràcies a l’èxit obtingut, en 1933 es va crear a l’entitat valencianista una Escola Dramàtica i Declamatòria, de la qual va ser director. Un any després, en 1934, amb el lema «¡Vinatea!» va guanyar el premi de la Viola d’Or en el Jocs Florals de Lo Rat Penat, el seu major èxit literari i poètic. En 1936 entrà en la junta de govern ratpenatista com a vicesecretari primer, però esclata la guerra i, malauradament, la seua carrera literària i cultural es veu arrancada de soca-rel.

En acabar la guerra i reprendre l’activitat la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes Lo Rat Penat, en l’acta de la primera junta celebrada arreplega el lament dels seus socis per la impossibilitat de la reincorporació de dos dels seus membres: Carles Sarthou Francesc i el mateix Emili Baró.

Al seu valencianisme cultural unia una arrelada fe catòlica. De fet, va tindre molta relació amb la parròquia de Benimaclet, per a la qual va crear i ell mateix cantà les peces «Les campanes del meu poble», «Mater Dolorosa» i «Los siete dolores de la Virgen», que encara hui es poden escoltar a Benimaclet en el septenari a la Verge l’última setmana de Quaresma.

En este mateix àmbit parroquial es pot constatar que eren molt cèlebres les seues actuacions còmiques. Mossén Emili Mª Aparicio parlà en el seu moment de Baró i Bori recordant que entrà en la companyia de teatre del Patronat de la Joventut Obrera en 1928. S’hi havia de representar La canción del olvido, i a quatre dies de l’estrena un actor còmic se va indisposar; Emili el va substituir amb un gran èxit i passà a formar part del quadre escènic ja definitivament. Fins i tot la companyia de teatre de Pepe Alba el va temptar en moltes ocasions per a contractar-lo en ofertes de professional ben remunerades, mes Emili les va rebutjar totes perquè per a ell era més important la família que l’èxit personal.

El seu catolicisme li va crear enemistats fins i tot al mateix setmanari en què començà a col·laborar. Així, la seua participació en La Traca acaba de manera dràstica en produir-se una espècie d’acusació o denúncia per part del Centre Instructiu d’Unió Republicana de Benimaclet, publicada en el setmanari en setembre de 1917, nota en la qual apareix l’estranyesa de veure el col·laborador de la publicació d’inspiració republicana participant en una processó pel poble. La contestació de la direcció, que exercia Vicent Miquel Carceller, va ser contundent: «Com desconeguem la sertea de la denunsia, convidem al senyor Baró a que se defenga y mos demóstre lo contrari. Mentres no ho fasa aixina, no podrá dirse amic nóstre. A títul de republicá se presentá en esta casa y com a republicá l’atenguerem. Si es cert qu’en el fondo pensa de distinta forma fasas conter que s’ha engañat ell mateix».

 

En 1965, els seus germans varen publicar un llibre de títol Manollet de poesies (no totes) amb pròleg de Bayarri en honor a Emili amb tota la seua producció literària, on s’arrepleguen eixes dos militàncies d’Emili: el valencianisme i el catolicisme en versos escrits abans de perdre la vida. Té un carrer dedicat al seu barri natal.

Autoria: Miquel Àngel Gascón Rocha

Llibres

---

Emili Baró i Bori. Manollet de poesies. València: 1965.