Professor, llatinista i historiador

Va nàixer al si d'una família de condició social modesta i de procedència masovera, sense cap antecedent que hagués tingut estudis superiors, ni tan sols mitjans. Fill d'Enric i Pilar, fou el gran de tres germans.

Pere-Enric Barreda, que havia cursat el batxillerat a l'Institut Francesc Ribalta, de Castelló de la Plana, va restar unit —des del primer moment de la seva formació universitària fins a la mort— a la Universitat de Barcelona, en la qual es llicencià (1987) i es doctorà (1991) en Filologia Clàssica; finalment, n'esdevingué professor titular, al Departament de Filologia Llatina. La seva especialització s'ha centrat fonamentalment en la crítica de textos, l'estil i l'estètica literaris, i l'anàlisi literària. Així doncs, el perfil científic d'aquest professor humanista es defineix pels trets de llatinista i de medievalista. En aquest sentit, convé destacar les quatre línies de recerca que sobresurten en la seva carrera de professor i d'investigador, això és: la tradició hispànica d'Estaci, el llatí jurídic clàssic i medieval, l'onomàstica catalana i l'etimologia llatina, i la innovació en la docència del llatí. Així mateix formava part del Grup de Recerques en Antiguitat Tardana i de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals, de la Universitat de Barcelona. Havia participat en diverses iniciatives de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i fou un admirador lleial i col·laborador incondicional de l'Institut d'Estudis Catalans.

El 1987 iniciava les seves publicacions, precisament amb un treball sobre els epifatis llatins d'un altre humanista benassalenc, mossèn Salvador Roig. Entre els autors llatins ha estat Publi Papini Estaci el clàssic que es constituiria en l'objecte d'atenció prioritària del nostre professor, fins al punt que aquest ha esdevingut especialista en l'autor del poema èpic Tebaida i, en concret, una autoritat consolidada en la influència d'Estaci dins la tradició hispànica. Com a mostra n'hi haurà prou que esmentem els treballs del professor Barreda Studia Statiana: estudios sobre la traducción española de la Tebaida de Estacio (1992) i l'edició crítica, publicada per la Fundació Bernat Metge, de l'Aquil·leida. Fragment de la guerra de Germània (2010).

Juntament amb els clàssics, les preferències del professor Barreda van inclinar-se pels estudis sobre el llatí medieval, així com sobre el llatí de la cancelleria reial. I a fe que ens n'ha llegat mostres admirables, tals com la traducció, publicada el 1996, de l'Ars notariae, de Salatiel de Bolonya o el treball «Lletres reials llatines de Jaume I (1216-1256)» (2004). També va fer incursions notables en el camp de la paleografia i la diplomàtica. De fet, esdevingué un coneixedor profund d'arxius com el de Benassal, en primer lloc, però també de Culla, Ares i l'Anglesola, a més de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i l'Arxiu del Regne de València; també visità amb assiduïtat la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Capitular de Tortosa. Com a producte de les recerques del nostre medievalista comptem amb nombroses publicacions, que sovint són obres de referència, tals com els estudis sobre les cartes de població i sobre els establiments de diversos municipis del Maestrat (com ara Benassal, Ares, Càlig i la Torre d'en Besora) i d'altres de la batllia aragonesa de Cantavella. També va estudiar el privilegi de Jaume II sobre el mercat i les fires de Guimerà (Urgell) i va publicar L'esperit d'Àneu. Llibre de costums i ordinacions de les Valls d'Àneu (1999). D'altra banda, al nostre medievalista, empeltat d'excursionista, el seduïen els camins que va fressar Jaume I en els seus primers passos vers la conquista del País Valencià. Així doncs, amb l'ajuda del Llibre dels fets i de la documentació arxivística que dominava, el professor Barreda va publicar diversos treballs sobre aquells itineraris jaumins, en representació dels quals adduïm ací El camino de Jaime I por La Iglesuela y las Bailías (2010).

Va dirigir l'obra clau per la història local, publicada en quatre volums, Benassal. Recull bibliogràfic de textos (1988-2007), a la qual cal afegir la Crònica documentada de Benassal. Segle XIV (2007). Amb Emili Ferrando ha coordinat el volum, editat pel Grup de la Memòria Històrica, Benassal, segle XX. Un estudi d'un poble rural fet amb fonts orals (2007). D'altra banda, Benassal i Ares tingueren la fortuna de comptar amb ell com a cronista oficial. També sobre Ares va publicar la Crònica documentada d'Ares. I Fonts escrites (1157-1550) (2006).

Naturalment, la lexicografia —tant en la seva vessant històrica com en la dialectal, i en concret, l'onomàstica i l'etimologia— va constituir un altre camp d'atenció preferent del nostre llatinista. Va treballar el vocabulari del Thesaurus puerilis, d'Onofre Pou, el Petit Vocabulari de Benassal (Maestrat), de Carles Salvador (2005) i el Vocabulari de Catí, de mossèn Joan Puig (2012).

Sens dubte, un apartat central en la personalitat de Pere-Enric Barreda el constitueix la seva admiració profunda i indefugible per la vida i l'obra del que fóra el gran mestre de Benassal, Carles Salvador, al llegat del qual es va mantenir unit des de ben jove i en va ser un dels vindicadors més ferms fins a la mort, la qual el va sorprendre amb l'edició del poemari salvadorià Veles i gavines, a punt de ser lliurada a la impremta. Precisament, la formació de llatinista de Pere-Enric va pesar en els seus primers intents d'aproximació a l'obra salvadoriana, tal com podem constatar en el treball «Carles Salvador i els clàssics» (1993). Gran impulsor de la Fundació Carles Salvador, era membre del patronat fundacional (2002) d'aquesta entitat benassalenca, des de la qual va dur a terme una tasca impagable d'estudi, edició i promoció de l'obra de Carles Salvador. En són una mostra admirable, ultra l'esmentat Petit Vocabulari de Benassal, les obres següents: Carles Salvador. Cant i encant de Benassal (2004), Itinerari Informatiu «Carles Salvador a Benassal» (2005), Carles Salvador, una vida en imatges (2009; 2a ed., 2012), Les festes de Benassal. Carles Salvador (2010, 3a ed.), Carles Salvador, mestre de Benassal (1916-1934). Antologia de textos (2013; en va deixar gairebé enllestit un segon volum).

Definitivament, al perfil d'home savi i ciutadà generós i apassionat per la seva terra, activista insubornable, de conviccions nacionals fermes, el professor Pere-Enric Barreda i Edo hi unirà per sempre la condició de benassalenc profundament identificat amb el Maestrat. «Coses del Maestrat» fou, per cert, el títol del blog que conreava amb assiduïtat a Vilaweb i, finalment, l'Associació cultural «Maestrat Viu» inaugurava els seus guardons d'honor (2014) amb el premi «Carles Salvador» mitjançant el qual retia homenatge a Pere-Enric Barreda, per tota una vida lliurada amb generositat a ennoblir el seu país. Als quaranta-nou anys, carregat de vitalitat i de lucidesa intel·lectual, la mort segava de manera abrupta una trajectòria civil i professional que es trobava en plena maduresa i activitat i que ha quedat marcada per l'exemplaritat de la conducta, el compromís insubornable amb la pròpia nació catalana i la responsabilitat i el rigor posats al servei de la recerca i la docència.

Autoria: Vicent Pitarch i Almela