Mestre i metge

Fill menut de la família composta pel metge Antonio Bartrina Olivera, natural d’El Escorial, i per Francisca Castejón Gómez. El matrimoni va viure a Bunyol uns anys per la dedicació del pare i es van traslladar a València, on van viure al número 11 del c/ Colom i al c/ Ciril Amorós, 45. Els avis paterns eren de València i Màlaga, i els materns de Múrcia i València.

Va assistir al col·legi dels Maristes de València i als 10 anys va fer les proves d’accés al batxillerat a l’institut Lluís Vives, cursat entre 1927 i 1933. Immediatament va estudiar Magisteri en l’anomenat Pla Professional de Marcel·lí Domingo i va estar en el grup de Teatre Universitari de la FUE (Federació Universitària Escolar). En esclatar la Guerra Civil, va servir voluntàriament en el bàndol republicà com a tinent d’artilleria al front de Saragossa.

Tal com conta en les memòries Los que nos quedamos (1996), en finalitzar la guerra va presenciar l’entrada de les tropes franquistes a València des del balcó de l’edifici de la plaça de Tetuan, l’actual Fundació Cultural Bancaixa. No es va presentar mai a cap crida ni ban de l’autoritat, però en una visita a l’Ateneu fou assenyalat per un falangista, antic company d’escola; el detingueren, l’interrogaren i l’enviaren a la Presó Model el 13 d’abril de 1939. El seu consell de guerra fou el 26 de juliol: va ser condemnat «por auxilio a la rebelión» a dotze anys i un dia de presó i inhabilitació. Va redimir pena per mitjà del treball en la infermeria, i el posaren en llibertat un any més tard, el 22 d’agost de 1940.

En ser alliberat i voler cursar els estudis de Medicina a València, hagué de fer-ho com a alumne lliure i examinar-se a Santiago de Compostel·la, ja que el degà de Ciències Francisco Beltrán Bigorra, jutge depurador del Districte Universitari de València des d’abril de 1939, li negà la matrícula a la Facultat de Medicina pel seu passat republicà. Aquesta negativa es va repetir en el cas de la seua muller, la mestra-cursillista Maria Dolors Ochoa Carrasco, natural de Bétera, expulsada de la facultat pel mateix degà. “L’aïllament al qual es pretén reduir el dissident es traduïa en l’obstrucció social que, en alguns dels casos que coneixem, va arribar a l’extrem de negar-los l’accés a la cultura o als estudis, una manera, potser, d’entorpir la seva integració social o d’impedir un possible lideratge en el futur”, explica Juan Manuel Fernández Soria (2008).

En les primeres eleccions generals de 1977 va ser el candidat número 3 per València a les Corts Espanyoles pel Partit Socialista del País Valencià, encapçalat per Alfons Cucó. Aquesta formació nacionalista, que hi concorria amb altres membres del Moviment Carlista del PV (MCPV), no hi va obtindre representació i el 1978 es va integrar en el PSPV-PSOE.

Una altra mostra del seu compromís valencianista és l’elecció en 1981 com a secretari general del XII Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (Benicàssim i Castelló de la Plana, 1984). El Dr. Bartrina és definit en el llibre de la història del congrés com un «veterà lluitador per la causa de la nostra cultura, alhora que infatigable defensor d’una medicina pública de la millor qualitat sobre la base de l’honestedat i rigor professional dels metges». Dissortadament, per malaltia greu del Dr. Eduard Bartrina, fou designat per al càrrec el Dr. Cèsar Sainz i Bas, «un altre gran lluitador per la causa nacional i per la salut del nostre poble».

L’Associació General de Metges de Llengua Catalana era una entitat creada en 1913 amb l’objectiu que els congressos dels metges catalans foren organitzats per una entitat que aglutinara les diverses societats mèdiques de Catalunya, Mallorca, València i la Catalunya Nord. En 1933 s’hi afegiren els biòlegs i anys a venir els congressos es van obrir als estudiants.

El XII Congrés, celebrat amb el títol «El procés d’emmalaltir», tingué lloc de l’1 al 4 de novembre de 1984. El Dr. Oriol Casassas va destacar que tenia una significació molt especial, i que «hauria fet esclatar de joia Faustí Barberà. Els Congressos havien d’anar al País Valencià l’any 38 [així s’havia acordat en 1936 a Perpinyà] i hi arribaven el 84, però hi arribaven». Les reunions de preparació se succeïren des del 1981 a València, Sagunt, Castelló de la Plana, Benicarló, Alacant, Oliva, Andorra, Barcelona, Prada del Conflent, Palma, etc.; es nomenaren coordinadors per a cadascuna de les parts del tema del congrés i es feren presentacions per tot arreu del País Valencià. Joan Fuster va acceptar la Presidència d’Honor del XII Congrés, i afegí «sempre que no em feu parlar». Diu la crònica que, «afortunadament no complí aquesta condició i tots poguérem gaudir de les seues encertades paraules al final del sopar de cloenda». Fuster hi remarcà la importància de l’esdeveniment per a la normalització de la llengua catalana com a llengua científica i el fet, igualment important, que s’hagués celebrat ací.

Eduard Bartrina va morir als 81 anys i fou incinerat.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Eduard Bartrina Castejón. «Miniaturas militares» a: Militaria, núm. 1, 1989, p. 179-184.

---

Eduard Bartrina Castejón. «Los que nos quedamos» a: Cuadernos republicanos, núm. 28, 1996, p. 85-124.

Llibres

---

Joaquim Ramos, curador. Els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana: gairebé un segle. Barcelona: Fundació Uriach 1838, 1996.

Articles en publicacions periòdiques

---

Juan-Manuel Fernández-Soria. «Conseqüències de la Guerra Civil: la depuració i l’exili interior del magisteri» a: Educació i Història, núm. 12, 2008, p. 13-40.