Telegrafista i escriptor

Realitzà els estudis primaris al poble i passà quatre anys al Seminari de Tortosa. En deixar l’establiment religiós, cursà Magisteri a València i després de fer el servei militar a Ceuta es va casar en 1934 amb Nativitat Mateu, amb qui tindrà tres fills: Elvira, Pepe i Eliseu. Professionalment es converteix en el telegrafista municipal fins a la seua jubilació, treball que compagina amb l’alcaldia del poble entre els anys 1949 a 1951. Ideològicament, Eliseu és conservador i catòlic, però majoritàriament escriu en valencià i reivindica un valencianisme moderat. Eliseu era un membre molt actiu de  la parròquia: escrivia periòdicament en el full parroquial, recopilà la vida del venerable Bertran (un sant local del segle XVI), narrà durant molts anys la Passió del Diumenge de Rams, va presidir la junta organitzadora de la festa de la Mare de Déu i va escriure un himne a sant Bartomeu, patró d’Atzeneta.

Paral·lelament a aquesta trajectòria personal i professional, era un amant de les lletres i de la cultura, que desenvolupa com a escriptor i investigador en àmbits tan diversos com la història, la poesia religiosa o el sainet. Eliseu esdevé un erudit local interessat de manera quasi exclusiva a conéixer i difondre la cultura del seu poble: tradicions, religió, història i llengua són els eixos del seu saber. Escriu articles i és corresponsal de diaris com Mediterráneo almenys des de 1972.

El gènere que més abunda en la seua obra és la poesia, en què combina la creació pròpia amb els poemes d’origen popular, ja siguen religiosos o relacionats amb festes i costums del poble. Les composicions que ell va anomenar «Poesies vilatanes» es complementen amb l’escriptura de sainets, com ara Rebrot de Castàlia, que va guanyar la Rosa de Plata en el Certamen Literari de les festes de Castelló de 1963. Pel que fa als materials etnogràfics, estan presents tant en algunes de les descripcions dels seus textos en prosa com en un conjunt de textos breus que ell anomena «Folclore local». Les referències són redactades per Bellés, de vegades en castellà, sense que conste en quin moment les porta a terme o el nom dels informants.

Un dels aspectes més rellevants de la figura d’Eliseu Bellés és la relació que va mantindre al llarg del temps amb intel·lectuals coetanis, així com amb destacades institucions culturals valencianes i catalanes. Va ser un actiu col·laborador de dues publicacions culturals valencianes de curta trajectòria com Sicània i València Cultural. La revista Sicània va ser fundada per Nicolau Primitiu l’any 1958: sota un aspecte regionalista, aquesta publicació va defensar i propagar reivindicacions valencianistes, encara que la pressió de la censura franquista va ser massa forta i, finalment, tancà als dos anys. Així va passar també amb València Cultural, revista fundada per Vicent Badia i Marín, company de Nicolau Primitiu a Sicània. Allà, Eliseu Bellés va publicar diversos articles i entrà en contacte amb altres col·laboradors com Emili Beüt, Jordi Valor, Carmelina Sánchez Cutillas o Lluís Lluch. El seu contacte amb lletraferits valencians i l’interés per la defensa de la llengua també es mostra en Lo Rat Penat, entitat de la qual va ser soci.

Per una altra banda, cal destacar que les relacions amb escriptors i intel·lectuals de l’època també abasten el territori català, com ara la col·laboració amb Joan Coromines per a la part de Castelló, buscant-li informadors del Maestrat i elaborant des d’abans de 1961 una rica monografia toponímica d’Atzeneta.

Recentment, Tània Muñoz ha estudiat la seua producció i ha destacat l’interés de Les falòrnies del so Pepo, recull de sis relats breus escrits per Eliseu Bellés al voltant dels anys seixanta i publicats l’any 1966 amb el títol El caçador de llebres dins la col·lecció de llibrets «Les nostres faulelles» (número XVI) de l’editorial Sicània. Les falòrnies són històries costumistes que narren les peripècies d’un llaurador, el so Pepo, qui afronta situacions quotidianes amb molt d’enginy i, de vegades, amb l’aparició d’elements poc creïbles, excepcionals i fins i tot meravellosos. Són, per tant, una obra de creació pròpia en què l’autor utilitza el folklore, important font d’inspiració, per a recrear-lo literàriament.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Tània Muñoz Marzà. «Les falòrnies del so Pepo. Un estudi introductori a les rondalles d’Eliseu Bellés» a: Empelt, Revista de Lletres i Humanitats del Maestrat, núm. 3, 2020, p. 37-46.