Blai Bellver i Tomàs
Xàtiva,
16 de febrer de 1818
Xàtiva,
28 de setembre de 1884
Impressor, editor i escriptor
La nissaga dels Bellver s’inicia amb Blai Bellver Cavaller, natural de València, casat amb Isabel Tomàs de Xàtiva. El matrimoni va tindre huit fills, el major dels quals era Blai Julià Ramon. Als tretze anys, en haver de deixar els estudis i dedicar-se al comerç, Blai entrà com a aprenent a València a la impremta de Caterina Rius, vídua de Manuel Monfort, de la il·lustre família d’impressors. Als 19 anys tornà a Xàtiva i muntà un petit obrador al carrer de Vallés 13, un dels primers dedicats a les arts gràfiques fora del cap i casal. Des d’aleshores, la seua marxa ascendent serà constant, substituint a poc a poc la maquinària vella i incorporant al seu establiment els avanços de la tècnica: màquines mogudes per l’aigua i el vapor, després per gas, més tard per l’electricitat; aparells d’estereotípia i galvanoplàstia, plegadores mecàniques, etc. Fou un impressor situat en l’avantguarda de les innovacions, creador de tipografies i impulsor de diverses iniciatives periodístiques.
El 1840 estampà el primer opuscle de què tenim notícia, el programa d’una celebració xativina. A força de tenacitat aconseguí, en paraules del seu millor biògraf, Constantí Llombart, «emprentar d’una sola vegada tots los colors qu’entraben en la impresió á qu’els aplicaba», segons el procediment de la cromolitografia. El 1851 es va casar amb Josefa Mata, amb qui va tindre dos fills: Maria Consol i Blai Silví (1852-1922), el qual es va fer càrrec de la continuïtat de la impremta familiar.
El seu prestigi editorial anà vinculat sobretot a l’elaboració d’uns quaderns d’instrucció pública i cal·ligràfica dels escolars que feia totalment a la seua fàbrica a un ritme de normalitat industrial. S’especialitzà en edicions relacionades amb l’ensenyament, per la problemàtica del qual sentí un viu interés, així com catecismes religiosos, cromos, plecs de soldats, calcomanies i estampes. També tingueren una gran difusió els col·loquis, les auques i els fulls solts. Amb una altra ambició, tragué a la llum periòdics com La Fortuna (1844), El Setabense (1848), El Eco del Júcar (1954) i La Correspondencia del Júcar (1870), i alguns llibres com Xàtiva. Memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad (1857) de Vicent Boix. Aquesta activitat li valgué elogis i premis, com el que li concedí pel seu afany innovador la Societat Econòmica d’Amics del País de València, i distincions, com la de ser nomenat impressor de cambra del rei.
També tingué aficions literàries en la línia de Bernat i Baldoví, imitant el seu to festiu i, de vegades, desvergonyit. Enquadrat en el sector progressista de la Renaixença, Bellver va veure en la dimensió pública de les Falles i la seua literatura un mitjà per a la difusió del seu ideari republicà federal i el seu anticlericalisme. Alguns títols seus són Versos alusius á la peixca del aladroch (1865), Eclipses del matrimonio (1867), Escenas de Carnaval, El vendedor de estudiantes (1868), Una serenata, Juguete lírico dedicado a Játiva y sus mujeres (1877), ¡Pobra Eixátiva! (1879), Gran fira en la ciutat d’Eixátiva, en els dies 15, 16 y 17 del mes d’Agost de 1879 (1879)… De les explicacions falleres escrites per Bellver, destinades a tres falles projectades a Xàtiva per als anys 1865, 1866 i 1867, la més coneguda és La creu del matrimoni (1866), objecte de diverses reedicions, en què l’autor desplegava una crítica misògina de la institució matrimonial i de les noves modes i fórmules afrancesades que seguien les dones, però també d’institucions i estaments com ara els governs i polítics corruptes, els militars o l’Església. Les autoritats van reaccionar amb contundència: l’arquebisbe de València va escriure una carta pastoral que condemnava el llibret per «herético, impío, escandaloso, obsceno, inmoral, injurioso al matrimonio, al estado eclesiástico, al celibato y a las personas piadosas y timoratas», i el capità general va ordenar requisar-ne tots els exemplars a la venda. Finalment, la falla tampoc es va plantar.
Al llarg de la seua vida mantingué vives polèmiques en la premsa local per la seua postura anticlerical, però des d’un profund sentiment cristià i de defensa del valencià: «Qu’en esta llengua parlaren Ausias Marc, Chaume Febrér; hasta els reis en Corts la usaren, també sen Vicent Ferrer». Lo Rat Penat el nomenà membre corresponent de l’entitat a Xàtiva.
La seua obra ha estat estudiada en obres com Blai Bellver, materials xilogràfics de la seua impremta (1980) per Manuel Boix i Josep Palàcios; Blai Bellver, trilogia fallera (1998), a cura de Robert Martínez Canet i Josep Lluís Marín; La impremta a Xàtiva (2010) i La impremta de Blai Bellver (2010), tots dos d’Antoni Martínez Revert, i Tipografía del siglo XIX en la imprenta de Blai Bellver, Xàtiva (2013), catàleg de l’exposició del MUVIM i del Museu de l’Almodí.
El premi de narrativa dels Premis Literaris Ciutat de Xàtiva porta el seu nom des del 1985. A més, hi té un carrer dedicat, paral·lel al del canonge valencianista Gonçal Viñes.
Autoria: Òscar Pérez Silvestre
Blai Bellver i Tomàs
Bibliografia
Llibres
Tipografía del siglo XIX en la imprenta de Blai Bellver, Xàtiva (catàleg). València: MUVIM, 2013.
Antoni Martínez Revert. Aportaciones de la obra de Blai Bellver a la Historia del diseño gráfico y del producto. València: Tesi doctoral, 2009.
Manuel Boix i Josep Palàcios. Blai Bellver, materials xilogràfics de la seua impremta. Xàtiva: Associació d'Amics de la Costera - Jesús Huget, Editor, 1980.
Robert Martínez Canet i Josep Lluís Marín. Blai Bellver, trilogia fallera. Xàtiva: Junta Local Fallera de Xàtiva, 1998.
Capítols de llibres
Antoni Martínez Revert. «L’impressor Blai Bellver», a: Diversos autors. Quaderns de Xàtiva, 8. Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 2018, p. 33-51.
Josep Sanchis Martínez. «Blai Bellver i les falles», a: Diversos autors. Quaderns de Xàtiva, 8. Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 2018, p. 55-69.
LLOMBART, Constantí. LLOMBART, Constantí. Los fills de la morta-viva. València: 1879, p. 557-565.