Periodista, escriptor i activista cultural

Entre els valencianistes més assenyalats dels darrers anys de la dictadura i fins al seu decés, cal destacar el periodista radiofònic Antoni Beneyto, popularment conegut per Toni Mestre. Escriptor, fundador de la mítica Llibreria Ausiàs March de València, va popularitzar tant la Nova Cançó com l’ús del valencià com a presentador del programa De dalt a baix emès per Ràdio Peninsular, emissora de Ràdio Nacional d’Espanya. Poeta i compositor de lletres, d’ell són Què vos passa, valencians?, interpretada per Paco Muñoz, i Passeig per la ciutat, un autèntic himne a València popularitzat pel cantant Lluís Miquel.

Toni Mestre va nàixer al número 11 del carrer de Joan de Celaia, al barri de la Creu Coberta de València (l’Horta). Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de València, on va destacar pel seu interès per les lletres. Va acabar el batxillerat amb Matrícula d’Honor i va fer estudis de Filosofia i Lletres en la Universitat de València.

Els avis materns, Joaquim i Carme, eren naturals de Petrer (el Vinalopó Mitjà) i Mutxamel (l’Alacantí). Joaquim, d’ideologia socialista, fou ferroviari de la companyia Estratégicos Secundarios de Alicante (ESA), més coneguda com «la del trenet de la Marina» que donava servei entre Alacant a Dénia. Els avis paterns, Pere i Elena, de Bocairent (la Vall d’Albaida) i Alcoi (l’Alcoià), respectivament, eren teixidors. Els pares de Mestre, Antoni i Maria, eren d’Alcoi i de Benidorm (la Marina Baixa). El pare va treballar en una empresa valenciana sucursal de la Bayer i distribuïdora de productes fitosanitaris i tintura de tèxtils durant tota la seua vida laboral.

El primer treball de Toni Mestre davant d’un micròfon va ser al balneari de Las Arenas de València durant un estiu. Un temps després va entrar a l’emissora parroquial de Mislata, on conduïa un programa nocturn de crítica cinematogràfica, Los Gálvez van al cine, en què comentava les pel·lícules que s’estrenaven als cinemes de València.

Durant les vacances d’estiu i Pasqua es desplaçava amb la seua família i el seu germà tres anys menor que ell, Josep Manel Beneyto Mestre, a Altea, on vivien el avis materns. Aquest és el motiu del seu vincle amb la coneguda població de la Marina Baixa, on des de ben menut va tenir contacte amb el valencià fins al punt que durant l’adolescència va fer possible l’ús normal de la llengua a casa en un moment en què a les llars i com a conseqüència del procés de substitució lingüística era anorreada. Mestre sempre es va considerar «un fill lingüístic de la Marina».[1]

Als jesuïtes, segons explica el mateix Mestre en un article, un dels religiosos d’origen català li va regalar un exemplar de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, la lectura del qual va despertar en ell una consciència de classe i nacional. Aquesta lectura el va incitar a entrar en contacte amb el valencianisme. El sociòleg Josep Vicent Marquès li va presentar Josep Lluís Fos en el moment en què s’estava preparant el IV Aplec de la Joventut del País Valencià que s’havia de celebrar el 27 d’octubre de 1963 a Bocairent i al qual Mestre s’hi va afegir. Com fos, la Guàrdia Civil va impedir-lo. Aleshores, els participants procedents de València es van reunir a l’antic pont de Gavarda on Mestre va conèixer personalment Joan Fuster i també Manuel Sanchis Guarner, de qui ja havia llegit La llengua dels valencians.

Mestre, que començava a escriure poesia, va sovintejar des d’aquell moment Joan Fuster, que un dia li va regalar una edició de La pell de brau de Salvador Espriu acabat d’editar per Ruedo Ibérico. Així mateix, la seua primer novel·la llegida en català va ser una traducció de Joan Fuster de La pesta d’Albert Camus, editada per Vergara el 1962 mentre era convalescent d’una operació d’apèndix a l’Hospital Militar.

El 1980 va guanyar el Premi Artur Simó de Silla amb el seu primer llibre, Plenitud d’estiu. El mateix any, el Premi Vila de Catarroja Pasqual Asins per Retaule, i el 1981 el Jordi de Sant Jordi per Fletxes de vent. Amb les armes del sonet atorgat per l’Ajuntament de València. El 1988 va publicar D’enlloc i no mai, i el 1994 Quadern d’enyor i de desig.

El 1966, amb qui seria el seu company durant tota la vida, l’actor i escriptor Frederic Martí i Guillamon, va obrir la Llibreria Ausiàs March al número 11 del carrer Ambaixador Vich de València. El local va patir tres atemptats feixistes i en dues ocasions va quedar cremat del tot. En una altra ocasió, quan ja treballava a Radio Nacional, un ex cautivo li va posar una pistola al coll alhora que insultava greument el País Valencià i el valencià. La llibreria va estar oberta durant 14 anys, i juntament amb Concret van ser les dues úniques llibreries nacionalistes d’aquella època. Per la llibreria, a més de personatges com Vicent Andrés Estellés, desfilaren estudiants i professors de la Universitat de Lletres, la gent del món del teatre i de la Cançó de la ciutat. Presidia el local un mapa lingüístic dels Països Catalans editat per Lo Rat Penat.

El 1976, Amadeu Fabregat, llavors becari de Radio Nacional, dirigia el programa De dalt a baix en què treballaven el showman Joan Monleon i la periodista Rosa Balaguer i Oltra.[2] El març d’aquell any, la revista Ajoblanco va dedicar el seu número 10 a les Falles de València. Entre els col·laboradors figurava Fabregat, que va publicar alguns articles signats amb pseudònim de clar contingut sexual. Un d’ells, «La fallera mecànica», es referia a la pel·lícula pornogràfica rodada l’any anterior per Lluís Fernández. La Junta Central Fallera, en mans de factòtums de l’antic règim, i el diari Las Provincias hi van reaccionar amb virulència. La revista va ser clausurada durant quatre mesos i multada amb 250.000 pessetes de l’època. Com a conseqüència, Fabregat també va ser apartat del programa i va demanar a Mestre que se’n fes càrrec.

La durada de De dalt a baix era d’un quart d’hora a les 12 del migdia, però gràcies a l’èxit d’audiència es va allargar a una hora. S’escoltava des d’Alcoi fins a Barcelona i tocava bàsicament temes valencians. Amb l’arribada de Jaime Millás a RNE, el programa –en el punt de mira de l’anticatalanisme– va prendre volada i es convertí en un magazín de vesprada de tres o quatre hores de duració. Entre els col·laboradors s’hi comptava la presentadora de Canal 9, Maria Josep Poquet.

Segons relata el mateix Mestre, no només va ser vetat per la nova RTVV, sinó que, a més, va patir la persecució de tres directors de RNE.[3] Com siga, l’any 2001 la Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi Nacional de Radiodifusió. El juny de 2006, el col·lectiu Ovidi Montllor el va guardonar per la seua defensa de la música en valencià.

El programa va ser un instrument poderós de difusió de la Nova Cançó així com de la llengua. Mestre va fer molt popular la formula «No es diu... cal dir...» amb què donava pautes als oients per recuperar el valencià com a llengua parlada correctament.

Col·laborador de diferents mitjans de comunicació com El Temps, L’Aiguadolç o La Rella, va ser també una persona molt propera al món de la cultura popular. Durant molts anys, va ser el presentador dels Premis d’Octubre de València, la cita més important de la literatura catalana a la ciutat organitzada per l’editor Eliseu Climent.

En novembre de 2005 va protagonitzar amb la seua parella, Frederic Martí, el primer matrimoni entre persones del mateix sexe a Bocairent.

El seu comiat en el Cementeri General de València va comptar amb la laudatio d’un altre valencianista assenyalat, Francesc de Paula Burguera, i amb l’assistència d’una nodrida representació de la Cançó com Rafa Xambó, Paco Muñoz, Manolo Miralles, Nelo Sorribes, així com de la cultura, el periodisme i la política.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Articles en publicacions periòdiques

---

Ferran Bono. «Necessitem mitjans fets des de València» a: El País, 8 de febrer de 2001.