Josep Bernat i Baldoví
Sueca,
19 de març de 1809
Sueca,
31 de desembre de 1864
Escriptor i polític
Fill d'Antoni Bernat i Fuster i de Francesca Baldoví i Cubells. El seu pare, nascut a Riola, era advocat de professió. Va ser regidor de l'Ajuntament de Sueca en una època important, el feudalisme llanguia i els regidors deixaven de ser nomenats a dit pel senyor feudal de la vila de Sueca. De mentalitat conservadora i constitucionalista, defensava un canvi tranquil i progressiu cap al nou ordre. Això li va permetre passar desapercebut en els moments de més radicalisme revolucionari i de no ser objecte de represàlies en la restitució de l'absolutisme el 1814. Dins d'aquest context, Bernat i Baldoví va viure una infància tranquil·la en una família acomodada amb terres i casa pròpia.
Anys de formació
Abans d'entrar a la Universitat, va estudiar amb els clergues de Sueca i en l'Escola Pia de València. En 1827 acaba el equivalent al batxiller. El 1831 es doctora en Lleis, amb una tesi que versa sobre jurisprudència.
Malgrat la seva activitat política posterior, no podem parlar d'uns inicis molt actius. Al contrari de molts dels seus coetanis, durant l'època del Trienni Liberal (1820-1823), la seva tasca política és més aviat escassa. En el que sí que destaca és en la seva activitat acadèmica. Alumne d'excel·lents qualificacions, acabà la carrera molt aviat, amb 22 anys. Com a aquella edat no es podia exercir l'advocacia, es va dedicar a la docència dins de la universitat. Va fer substitucions en algunes càtedres de la facultat i feina de passant al bufet de José María Gareli. En aquest període va fer amistat amb Josep Maria Bonilla, Lluís Mayors i Enric de Navarra, persones molt importants en la seva vida.
Una vegada complida l'edat reglamentària, s'obri un despatx al carrer Quart de València. Un altre fet important li succeeix, coneix a la filla del terratinent Manuel Artal, la seva futura dona. Manuel Artal era una de les persones més riques i poderoses de Sueca. Com s'assenyala en el capítol "El sueco i sueca: De la política vitae a la política post mortem" [i], El virgo de Visanteta, escrit durant aquest període i que marca l'inici del teatre valencià modern, es pot entendre com a un intent de convèncer el pare de Juliana Artal de la inevitabilitat del matrimoni. Bernat i Baldoví aconsegueix superar els recels de la família Artal i es casa amb Juliana el 1832. S'integra plenament en el seu nou cercle familiar: Molt moderats, sempre prop de l'Església i al poder, sigui quina sigui la seva ideologia.
Tasca política
Tot i aquesta nova posició econòmica, no deixa la universitat fins el 1934, coincidint amb el canvi polític que marcava l'inici de la revolució burgesa. Es converteix en jutge de primera instància a la vila de Catarroja. Comparteix una ideologia semblant a la del seu pare, sempre moderat i defensor del liberalisme. No va lluitar activament contra el carlisme, tot i convertir-se en milicià. La seva actitud com a jutge era clarament anticarlista: Sempre va ser partidari de l'aplicació de la llei d'abolició dels senyorius de 1837, en aquest sentit, va executar moltes sentències a favor de la conversió dels antics patrimonis senyorials en nous patrimonis burgesos.
A Catarroja comença la seva relació amb el periodisme llançant el El Mole, dirigit per Josep Maria Bonilla. En aquest setmanari col·labora amb un altre eminent personatge, Pasqual Pérez i Rodríguez. Sota els pseudònims de "Garrofa" o "Garruefa", signarà desenes d'articles. La seva col·laboració a El Mole va durar des de 1837 fins a 1843.
El seu caràcter liberal-conservador el fa entrar en conflicte amb un sector més radical del liberalisme format per progressistes i demòcrates. En 1840, quan a Alzira s'aixeca una Junta Revolucionària formada per progressistes liberals, el seu líder, Joan Baptista Osca, decideix apartar a Bernat i Baldoví del jutjat de Catarroja. Torna a Sueca el 1840, recolzat per la família Artal i les seves connexions, crearà un grup polític conegut popularment com "el partit de lo Sord" o "partit dels sords", en clara referència a la sordesa que patia Bernat i Baldoví. Situat entre opcions conservadores i progressistes, obté uns resultats excel·lents. El 1843 és designat president de la Junta de Salvació de Sueca, on es dedica no només a lluitar contra el carlisme, també criticà a Espartero i els seus ideals radicals revolucionaris. El temps que presidí la Junta de Salvació l'utilitza, entre altres coses, per a anul·lar a la Milícia Nacional i qualsevol moviment amb tints de radicalisme liberal.
El mateix 1843 abandona la carrera judicial per a centrar-se en la política. Es presenta a les eleccions parlamentàries del setembre del 1844 i aconsegueix l'acta de diputat a les Corts amb 9.898 vots. Va ostentar el càrrec en les legislatures 1844-1845 i 1845-1846.
Es trasllada a Madrid per exercir de parlamentari. Per la seva discapacitat auditiva, no podia seguir les sessions correctament, per aixó se sol qualificar la seva estada de "parlamentari mut", ja que no es coneixen intervencions seves. La seva tasca principal a Madrid és la cuidar, mitjançant els seus contactes, que els seus partidaris no perdin poder a Sueca. Per això es mostra servil davant les instàncies del poder que són útils per a aquest objectiu. D'aquesta manera, Sueca es converteix en una mena de "rara avis" dins de la política valenciana i estatal. L'existència del "partit del sords", qualificat com a independent, amb una propaganda centrada en qüestions d'àmbit local com l'ordre públic, el teatre, el populisme lúdic o les barreres als jornalers, fa que no es repeteixi l'esquema predominant de moderats contra progressistes, comú a la resta del territori.
A Madrid fa gala d'un doble caràcter. D'una banda, la ja esmentada activitat "passiva i servil" al Congrés. I d'altra, ja fora de les seves tasques polítiques, s'inclina més per l'oci i la diversió. Això sí, sabedor que ha de protegir la seva imatge, es cuida bé de mantenir amagada aquesta altra faceta plena de interminables tertúlies al cafè La Perla i freqüents visites a la redacció de la casa editorial del republicà Ayguals de Izco.
En aquest període Bernat i Baldoví gaudeix d'una fructífera activitat literària. Col·labora en publicacions com El cresol (1844) i El Fénix (1844-1845), El Fandango (1844-1846), El Burro (1845), La Cotorra (1846), El clamor Público (1848 i 1854), La Linterna Màgica (1849-1850) i La cantárida. També publica Pascualo i Visanteta, una versió de El virgo de Visanteta menys picant i més concorde a un parlamentari moderat.
Destaquen, entre les seves incomptables obres, la publicació dels setmanaris humorístics La Donsayna (1-12-1844/23-2-1845) i El Tabalet (2-5-1847/31-7-1847), escrits en valencià. El Sueco (5-9-1847/23-11-1847), escrit tant en valencià com en castellà, és un dels periòdics més combatius que es poden trobar durant el regnat d'Isabel II. Va ser multat i segrestat en moltes ocasions, el seu èxit va ser més que notable, amb una tirada propera als 5.000 exemplars. Aquestes tres publicacions tenen en comú un tractament de la política vista "des de baix" ja sigui en forma de poemes, diàlegs, passatemps... Destinat a un públic popular, majoritàriament treballadors del camp, el seu objectiu era, com indica Carolina Tarrazona: "el de formar i instruir al poble en el coneixement del nou sistema constitucional i oferir els elements necessaris perquè pogués fer-se una idea de quina era la seva posició respecte del poder, dins del nou sistema polític "[ii]
Valgui com a exemple aquesta declaració d'intencions: "Nosatros volem que la clase agricultora á la que perteneixeu, ocupe el lloc que lo correspòn en la estimacio pública, y que no sigau mirats com á esclaus, y com á besties. Alguns articles dedicarem á vosatros [...] procurant ilustrarvos en vostes obligasions com hòmes, com agricultors, com siutadans"[iii]
El 1848, es produeix a Sueca una antinatural unió de moderats i progressistes buscant treure del poder al partit de Bernat i Baldoví. La resposta que dóna no és política, sinó literària. És el període de les seves obres més polítiques: La coalició, El perro i el gato o Qui tingui ous que pele fulala. Al teatre també trobem clars signes de crítica política al llarg de tota la seva obra.
Acabada la seva legislatura, abandona Madrid i torna a Sueca. S'absenta de la vida pública, potser per motius de salut, i deixen d'aparèixer articles seus en les publicacions on col·laborava. Reapareix el 1853 com a candidat a les Corts, però no aconsegueix suficients vots. Un any després, és elegit de nou alcalde de Sueca (octubre de 1854). Durà en el càrrec 28 dies. Els representants locals, tant progressistes com moderats, s'uneixen i, argumentant motius legals, aparten a Baldoví de l'alcaldia. Un cop més, respon usant les seves obres com a vehicle. A Si et pica... Rasca't, carrega contra els seguidors d'Espartero, mentre que a El soterrament de la sardina. Quatre llàgrimes sobre la tomba dels últims difunts, celebra el final del bienni progressista.
A partir d'aquí qualsevol senyal de radicalitat desapareix. Trenca llaços amb Madrid, amb les seves amistats del Cafè de la Perla, i es refugia en la seva família. Es mostra més religiós i devot que mai, és l'època de les seves obres infantils moralitzants així com de la publicació dels miracles, Escriu la sarsuela Los pastores de Belén (1856). Aquest gir es pot interpretar com un darrer intent de recuperar l'alcaldia de Sueca a les eleccions de 1857. Bernat i Baldoví, que s'ha guanyat molts enemics, no aconsegueix bons resultats. Decideix abandonar la seva vida política i centrar-se de forma exclusiva a escriure.
Aspectes destacats de la seva obra
Va ser un dels primers membres del moviment conegut com d'espardenya que es contraposava als poetes de "guant", que usaven un llenguatge allunyat del poble, molt arcaic. Bernat i Baldoví va escriure de manera senzilla, utilitzant expressions populars, una rima fàcil i molta sàtira mordaç. Se li sol estereotipar com un escriptor popular en el sentit més negatiu. A diferència dels seus amics Bonilla i Pérez, que van saber simultanejar aquesta activitat populista amb obres romàntiques més cultes, mai es va allunyar del llenguatge del carrer.
És considerat com l'inventor del Llibret de falla en l'any 1855. La falla plantada a la plaça de l'Almodí representava la venda de "el conill" de Visanteta al Sr Facundo, un home ja de certa edat que es pensava un jove conqueridor. Bernat i Baldoví va crear un llibret titulat El conill, Visanteta i Don Facundo on explicava la falla en vers i amb molt d'humor.
Ens trobem davant un personatge tan ambigu com extraordinari. Com a polític va ser molt moderat, però com autor no va dubtar a participar activament en la premsa amb els més destacats progressistes liberals de l'època.
Com assenyala Vicent Simbor, "Ell va saber modelar uns gèneres d´abast popular d´indiscutible transcendència per a la supervivencia del català al País Valencià. Els tiratges de la prensa satírica, per exemple, eren francament colossals per al potencial lector del moment. [...] La importància del sainet o peça valenciana, que també ell inicià, no pot ser difícil d'avaluar si tenim en compte que arriba a un públic nombrosíssim, el públic popular que tenía en les funcions teatrals el principal recurs de diversió. Sí, volens nolens Bernat i Baldoví va contribuir a salvar la llengua durant el difícil terç del segle passat"[iv]
[i] Francesc A. Martínez, Enric Borderia, Inmaculada Rius "El sueco i sueca: De la política vitae a la política post mortem" En: Bernat i Baldoví i el seu temps, Universidad de València 2002. Miquel Nicolás, ed. p. 144-145.
[ii] Tarrazona, Carolina "Política y cultura burguesa en el País Valenciano de mediados del siglo XIX" En: Bernat i Baldoví i el seu temps, Universidad de València 2002. Miquel Nicolás, ed. p. 220.
[iii] El Mole, 2, (9-2-1837), Valencia, Impta. De López, p. 32.
[iv] Vicent Simbor, "Josep Bernat i Baldoví i la Renaixença" En: Bernat i Baldoví i el seu temps, Universidad de València 2002. Miquel Nicolás, ed. p. 277.
Autoria: Jaume Crespo i Martínez
Josep Bernat i Baldoví
Obra pròpia
Llibres
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Famoso litigio. Madrid: Imp de Wenceslao Ayguals de Izco, 1844.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Comedia nova en un acte titulada, El virgo of visanteta y el alcalde of Favara ó El parlar be no costa un pacho escrita en vers, y una paqueta brosa per Una Musa. 1845.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Cuadro de costums valensianes en manegues de camisa, titulat La tertulia de Colau, ó, Pataques y caragols. València: Impr. de D. J. Mariana, 1850.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Entretenimiento bilingüe en cuatro cuadros y en verso, titulado: Qui tinga cucs que pele fulla, ú, Obedecer al que manda. València: Tip. de El Valenciano, 1855.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Los pastores de Belén. València: Regeneración Tipográfica, 1856.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. El Gafaut : el pretendiente labriego. València: Impr. de Julian Mariana, 1859.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. El Mocador. Milacre de Sen Visent Ferrer. València: Imprenta de La Regenerasió Topográfica, 1859.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. El pretendiente labriego ó El gafant : comedia nueva original en prosa y verso y tres actos. València: Imp. de D. Julián Mariana, 1859.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Batiste Moscatell, ó La Mona de Pascua : cuadro de costums de la Ribera Baixa del Chúquer. València: Imprenta de Chusep Maria Ayoldi, 1862.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Pascualo y Visanteta. València: Chuan Mariana y Sanz, editor, 1867.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. El rey moro de Granada . València: Juan Mariano y Sanz, 1879.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Cheroni y Bartoleta ; ú la viuda y el escolá, tonadilla popular traduída lliurement al dialecte valensiá. Sueca: Imp. Máximo Juan, 1908.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Un ensayo fet en regla. València: Librería de Ángel Aguilar, 1909.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Un ensayo fet en regla. València: Llibr. de Ángel Aguila, 1909.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. La tertulia de Colou o Pataques y caragols. València: Editorial Carceller, 1921.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Un fandanguet en Paiporta. València: Carreller, 1921.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. La fealdat y la hermosura. València: Imp. La Recheneració, 1959.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. L'agüelo Pollastre. Sueca: Curial, 1974.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Els sainets de Vicenteta. Barcelona: Ed. Curial, 1977.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Llibrels de falla . Castelló de la Plana: Imprenta a Gavina, 1977.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Obra completa. Sueca: Afers, 1997.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Epigramas de Cuaresma. Sueca: Afers, 1998.
BERNAT BALDOVÍ, Josep. Un Assaig fet en regla, o, Qui no té la vespra, no té la festa. Sueca: Ajuntament de Sueca, Regidoria de Cultura i Publicacions, 2010.
Josep Bernat i Baldoví
Bibliografia
Llibres
MARTÍ MESTRE, Joaquim. Josep Bernat i Baldoví : la tradició popular i burlesca. Catarroja: Afers, 2009.