Periodista i escriptor

De Lluís Bernat i Ferrer es coneixen poques dades de la seua vida, però sí de l’obra. D’una nota autobiogràfica fragmentària es pot deduir que va nàixer a València i que als catorze anys estrenà una primera obreta teatral al Teatre de Russafa titulada Un còmic improvisat, joguet bilingüe.

En 1892 guanyà un premi a la milloc comèdia valenciana en els Jocs Florals de Lo Rat Penat, però serà el darrer pel distanciament que practica amb l’entitat. La influència de Constantí Llombart el va dur a una relativa conscienciació lingüística, però «una cosa no pogué lograr de mi: ferme escriure en Lo Rat Penat». El seu públic era un altre de més popular, per això se situava enfront del llemosinisme arqueològic i més o menys cultural, que per a ell no tenia la transcendència política que buscava com a republicà.

En 1890 és col·laborador del setmanari il·lustrat Valencia Cómica, i en 1894 funda i escriu en La Troná, setmanari bilingüe, festiu i literari de tendència republicana de llarga vida, que li publica El terreno de l’honor en fullet de 16 pàgines (1902); pel juliol de 1907 (quarta època), Bernat en serà el director. Després de deixar el setmanari, encara publicà diverses narracions com Locura d’amor (núm. 16), col·labora en l’Almanac de 1915 amb La trachedia del So Chuan (núm. 52), Nit de novios (núm. 99), i en 1918 li van reeditar La senserrá (núm. 212) i Moros en l’horta ó el riffeño Ben-Cheroni (núm. 258). Cap al 1903 s’unirà a la facció republicana de Rodrigo Soriano i participarà en la redacció d’El Radical com a escissió del PURA de Blasco Ibáñez.

Lluís Cebrian Mezquita la recordava en 1913 amb aquestes paraules: «No obstant de estes preocupacións y estos deféctes, de ninguna de les maneres podrá ser may desconeguda la entusiástica, y en cért sentit, profitosa tasca de tan valént com apreciable jove, en lo resurgir del cuento y la novéla en nóstra moderna lliteratura. Fundahor y propietari de La Troná, semanari satírich y popular, que forsudament ha sabút mantindre llarc número de añades, ha demostrát son nóble propósit de bón valencianiste, no assóles donánt al públic la noveleta que ya deixém citada, sino disponént á favor de son estés y molt llegit periódic, la treta á llum en les darreríes de 1907 y en déu cuadérns, repartidórs ú cada semana, de sa Biblioteca de la Troná, que es una molt graciosa colecció de cuentos curts de autórs diversos, ahon donárense á conéixer jovenéts de prou espenta y ne colaboráren atres ya més coneguts, fins que va imposarse la necessitát de engrandir aquella modésta empressa, convertintse la dita póbra publicació en una molt millór presentada y més seriosa [El Cuento del Dumenche]».

El 1904 publica una novel·leta valenciana, Caciquisme roig, i això ja era una raresa llavors. De nou, Cebrian Mezquita en reparteix una de freda i una de calenta: «En Valencia, mentrimentes, be pót afermarse que restava casi del tot perduda la prósa regional, viva tansolaménts en alcun cuento curt, que de tart en tart veya la llum en les revistes ó en los enans dits Almanacs, y no sé si mantenguda, ó millor profanada, en los semanaris populars y de carrér, més polítics en generál, que lliteraris, y molt més criticahors y lliures, que estudiosos y ben parláts. D’ells, no obstánt, va sortir un animós y decidit valencianiste, Lluís Bernát, jove de talént, encara que de preparació no molt completa, que, afillát á un deIs partits polítics més estréms y progresistes, acometé en grans entusiásmes la creació de la novéla en nóstra bella parla, publicánt en 1904 la intitulada Caciquisme Roig; obreta, encara que plena de incorreccións y de vulgarismes, molt acceptable y rebedora, de bon desenróll y prou apropiát llenguatje, sobre ronegamént ser una mera narració de actualitáts y tan sóls haverla inspirada, més que l’altruiste afañ de la perfecció y de la bellesa, els apasionaments y les malicsies, en la repugnanta divisió y riña dels republicáns en aquélles hóres». Efectivament, en Caciquisme roig ataca durament la política de Blasco Ibáñez i també s’hi reflecteixen les lluites internes del republicanisme de l’època a València. Literatura d’intencions.

La seua fidelitat a la llengua es mostra en la passió amb què es lliura a publicar en valencià una revista setmanal i il·lustrada com El Cuento del Dumenche, que arribà a traure al carrer cinquanta-un números entre el 9 d’agost de 1908 i el 24 de juliol de 1909, amb redacció i administració al carrer de Pelayo, 29 de València. Diu Bernat en el primer editorial: «Nostres propósits no son chens modests. Se proposém fer afisió á escriure y á llechir en valensiá, empresa que, á primera vista, pareix de difísil realisació, pero qu’estém segurs que ni es imposible ni molt meñs. La lliteratura valenciana, en totes les sehues manifestasións, está mórta, y si no mórta, dormida catalépticament». Era una prosa a l’abast del públic popular. En El Cuento va publicar relats, novel·les breus i sarsueles com La Rocha (núm. 1), Creu del diable (núm. 5), Señor juez de guardia (núm. 24), La mona y el mico ó ¡Asolta el fil que tira (núm. 36), Els reys de la marchal (núm. 39), Moros en l’horta ó El riffeno Ben-Cheroni (núm. 42) i la sarsuela valenciana La senserrá (núm. 43), a més de Gajes del ofisi (núm. 51) i La sonámbula (núm. 46) amb Teodoro Santoncha. Algunes d’aquestes peces ja havien estat estrenades en 1901 a les sales de València i les publicava ara.

I continua Cebrian opinant i exterioritzant els errors socials i culturals de la premsa festiva que no té cura de la llengua, entre els quals Lluís Bernat: «Disípul de Constantí Llombart va declararse este novéll autór desde un principi, y en efecte, d’ell aprengué sens ducte l’entusiasme y l’amor ver y fondo per Valencia y per sa esmortida lliteratura; pero olvidant del tot lo bon camí y els saludables procediménts que aquell son bon mestre defensava, Llombart, y tots los que desde 1875 l’acompañárem, al pensár en lo renaiximent de nóstra hermossa llengua y trovársela prostituida y feta malbé, mirántsela tan triviál com estava de póbra, y sentintse en la inescusable necessitát de enaltirla y de ferla lliteraria, determináren, de manera consciént y no mal concebida, recurrir aviát á les óbres clássiques antigues, als autors olvidáts y perdedisos, al estudi y á la imitació dels millórs mestres, sense fugir la entretenguda tasca y sense pór de caure en arcahismes, que consideraven per atra part molt necessaris; perque ells havíen postreramént de facilitarlos la suau venguda al terme míg que se buscava, al llenguatje correcte y puramént casolá, encara que á la modérna, en que la novélla lliteratura valenciana havia de rebiscolár y fer sa eixida. Pero Lluís Bernát y els que de la seua manera pénsen –com Baldoví y tots los demés autórs de comédies y periódics burlescs y de crítica popular, que desde la primera mitát de la pasada centuria han vengut succedintse–ho han entés de un atre módo: y deixantse dur per la corrént, fugint de lo dificultós y més tardiu, falsejánt abusivament les paraules y les lletres, y preocupantse tan sóls de viure al día y de facilitarlos la llegenda als que no deprenguéren en la escóla més ortografía que la castellana, renéguen de tota nóstra gloriosa tradició llengüística y lliteraria, critiquen y proclámen que no enténen ni sáben llegir lo que’ls més cuidadosos escrihuen y mésclen asovint en ses composicións paraules y frases y módos de dir y construccións sintácsiques de la llengua de Castella; mentriméntes que deixen en lo més bojornós maragüell la típica y dólsa parla de sos pares». Cebrian ens està parlant d’una de les primeres controvèrsies sobre el model d’ortografia, la de 1908, en les pàgines d’El Cuento del Dumenche, entre Bernat i Llorente.

També va col·laborar en Terra Valenciana (1908), Pensat i Fet (1913), La Barraca (1913) i molt esporàdicament en la segona època d’El Cuento del Dumenche de Carceller (1914). Altres obretes seues, publicades en les revistes i de vegades en opuscle, són: El ball de Torrent, o El pescador i les llauradores i un canyamó mal dormit (paròdia de La verbena de la Paloma), la sarsuela Coses de l’Exposició (estrenada el 1909 al Saló Túria), El drap sagrat, Jo li parle clar, El pardal, la comèdia Qui desprecia comprar vol i Sento el Cuc. En alguns catàlegs teatrals consta que algunes s’estrenaren uns anys més tard de morir l’autor. Va fer servir el pseudònim el so Bernat l’Herbolari en la publicació de les tretze narracions breus de Cuentos valensians, contingudes en el número 11 d’El Cuento del Dumenche (17 d’octubre de 1908).

Deia Joan Fuster en l’edició de Caciquisme roig i altres narracions (1984) que degué ser una mica bohemi: vivia, o malvivia, dels seus escrits i redactava per a diversos diaris de València, de Barcelona i de Madrid. L’última notícia d’ell apareix a El Mercantil Valenciano del 19 de setembre de 1915: Lluís Bernat estava malalt i sense recursos. Degué morir poc després. Tot plegat, fa la impressió d’una vida lliurada a la literatura: a una literatura sense pretensions estètiques, i sobretot al periodisme, amb les consegüents precarietats econòmiques que això suposava en aquells anys.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Joan Fuster i Víctor Gómez Labrado. Caciquisme roig i altres narracions. València: Diputació de València, 1984.