Prevere i historiador

Mossén Betí es va formar en la dècada de 1880 al Seminari de Tortosa, entre altres amb l’influent Ramon O’Callaghan i Forcadell (Ulldecona 1834-1911), canonge, catedràtic, director de l’arxiu capitular i cronista de la ciutat, que el va iniciar en els estudis de paleografia. La primera destinació fora de Tortosa va ser com a vicari a Vila-real, i cap al 1900 fou destinat a la parròquia de Cinctorres fins al 1910, quan passà per oposició a l’arxiprestal de Morella (1910-1915) i finalment a la de Sant Mateu (1916-1926).

Va ser un animador formidable dels estudis històrics, i ja en 1904 demanava als capellans de la diòcesi que «rebusquen e indaguen en los arxius parroquials i municipals dels pobles les preciositats i tresors històrics que dormen la son dels justos per falta d’afició i entusiasme entre el clero». Va optar a alguns concursos literaris amb monografies històriques de temes diversos, en els quals guanyà premis i accèssits a Tortosa (1900, 1904), Tarragona (1903) i València (1917, 1924 i 1925). En 1917, l’IEC li concedia un premi per l’ordenació de l’arxiu de Morella, on trobà i estudià un sermonari desconegut de sant Vicent Ferrer, alhora que diverses revistes internacionals com Hispania, Mercure de France i Nuovi Studi Medievali esmentaven els seus treballs.

L’àmplia bibliografia de mossén Betí, localitzada entre els anys 1900-1926, se centra en tres grans àmbits de recerca: l’art i els artistes del Maestrat i dels Ports; la catalogació, la transcripció i l’estudi de documentació medieval en llatí i català, i la reconstrucció parcial de la història religiosa de la diòcesi de Tortosa. No és estrany, doncs, que siga considerat un dels iniciadors de l’excursionisme cultural a partir del 1910 i un dels millors coneixedors el patrimoni de les comarques del nord. Ultra això, cal destacar la seua afició a la fotografia, una dèria amb què va immortalitzar moltes obres artístiques desaparegudes durant la Guerra Civil. Ell fou, pel prestigi adquirit a partir d’una seriosa tasca d’historiador amb mètodes renovats, el primer prevere que connectà amb els grups culturals i les revistes que anaven quallant durant les primeres dècades de segle a la capital de la Plana (Arte y Letras, Revista de Castellón), i un poc més tard, amb la fundació del Boletín de la SCC, esdevingué un referent de primer ordre en matèria històrica no sols a la Plana, sinó també a la resta de l’antiga Corona d’Aragó, amb participació en els Congressos d’Història de la Corona d’Aragó (1909, 1920, 1923) i en publicacions de solvència com l’Almanaque Las Provincias, el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya i Estudis Universitaris Catalans.

A banda de desenes d’articles escrits majoritàriament en castellà però també en alguns casos en valencià, va publicar els llibres i opuscles següents, sobretot en les col·leccions de la Castellonenca:

Fundación de San Mateo: noticia histórica. València: Establecimiento Tipográfico Doménech, 1910.

Rosell. Pleito que por su dominio sostuvieron en el siglo XIII la Orden de San Juan de Jerusalén y el Real Monasterio de Benifazá. SCC, 1920.

Orígenes de Castellón. Sus primeros señores. SCC, 1926.

Las cruces gemelas de San Mateo y de Linares de Mora. SCC, 1927.

Arte medieval del Maestrazgo. El pintor cuatrocentista Valentín Montoliu. SCC, 1927.

El Papa Don Pedro de Luna, señor temporal del Maestrazgo de Montesa. València: Imprenta Hijo de F. Vives Mora, 1927.

Los Santalinea, orfebres de Morella. SCC, 1928.

Morella y el Maestrazgo en la Edad Media. SCC, 1973 (pòstum).

San Mateo, Benifazá y Morella: notas históricas. SCC, 1977 (pòstum).

 

A Sant Mateu va fundar i nodrir la revista Los Ángeles (1919-1920, 1925), en la qual publicava articles breus d’història de la vila i convidava altres poetes i escriptors a participar-hi, amb la finalitat de recaptar fons per a la reconstrucció del santuari de la Mare de Déu dels Àngels, incendiat accidentalment el 13 de desembre de 1918. Va escriure també en la revista religiosa de Vilafranca Nuestra Señora del Losar (1923-1926) i en els periòdics tortosins Correo Ibérico, El Restaurador, La Zuda i Libertad.

Com ha deixat dit Joan Ferreres i Nos: «Si volguéssim fer una valoració final de quina fou l’aportació de Betí a la recuperació de la nostra llengua, jo diria que important, però des de la seva parcel·la de la història. Betí no és Carles Salvador (el creador, el poeta, el lingüista...) ni Ximo Garcia Girona (el creador literari conscienciat per la llengua com Salvador). Betí és el genial medievalista que aportarà un ingent volum de documents escrits en valencià medieval que serviran per demostrar als “intel·lectuals” del seu temps el pes que tingué el català-valencià com a llengua culta (poder, administració, literatura...) i com a llengua del poble que encara es conservava malgrat les persecucions. Per tant, la seva tasca fou sempre de restauració, conscienciació i recuperació del valencià. I en aquesta direcció cal valorar les sucoses aportacions del genial medievalista de Sant Mateu».

Aquest capellà intel·lectual fou homenatjat el 21 de setembre de 1922 a Sant Mateu, d’on era cronista. El motiu principal era el nomenament oficial com a membre corresponent de la Real Academia de la Historia, títol que fou aprofitat per les autoritats locals de Sant Mateu per a fer-lo fill predilecte de la vila en el marc de les festes patronals. Va pertànyer, a més, a altres corporacions científiques i literàries, entre elles Lo Rat Penat, el Centre de Cultura Valenciana i la de Bones Lletres de Barcelona. La ingent labor d’arxiu que desenvolupà en molts pobles del Maestrat i dels Ports va ser compartida generosament amb altres investigadors contemporanis com Elías Tormo, Josep Sanchis Sivera, Joaquim Miret i Sans, Joan Puig, Carlos Sarthou Carreres, Ramon d’Alòs-Moner, Joaquim Tuixans i el cercle de la Castellonenca de Cultura.

La seua mort, esdevinguda el 1926, fou amargament plorada pels intel·lectuals i per les institucions de l’època amb els quals havia col·laborat en uns anys de recuperació cultural decisius. Lluís Revest va escriure: «No; no era don Manuel Betí un historiador, era una historia viviente, organizada y completa, que por desgracia se va en parte con él, a pesar del cúmulo de notas que deja entre sus papeles. Ni aun sus amigos más íntimos, ni aun sus discípulos más inmediatos podrán suplir ni adivinar muchas cosas que los agobios del tiempo y otros motivos no menos poderosos le impidieron poner, en cifra, al menos, por escrito».

El canonge vila-realenc Mn. Manuel Rius Arrufat, amic íntim, fou el marmessor de l’arxiu i biblioteca de Mn. Betí, adquirits immediatament per la Societat Castellonenca de Cultura i ordenats per Ricard Carreras Balado i Àngel Sánchez Gozalbo. El BSCC va estar publicant treballs seus inèdits fins al 1962.

Actualment té carrers dedicats a Sant Mateu, Castelló de la Plana i València, amb diverses llegendes: c/ Historiador M. Betí Bonfill, c/ Mn. Betí i c/ Historiador Betí, respectivament.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Mesado Oliver, Norberto. Un acercamiento al devenir de Sant Mateu a través de los manuscritos de Mossèn Manuel Betí Bonfill. Benicarló: Centre d’Estudis del Maestrat, 2011.

Capítols de llibres

---

Pérez Silvestre, Òscar. «Lletres, llengua i arrelament en l’Església de la diòcesi de Tortosa (1894-1939)», a: Diversos autors. Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes de Castelló. València: AVL, 2007, p. 123-142.

Articles en publicacions periòdiques

---

Joan Ferreres i Nos. ««Mossèn Manuel Betí Bonfill: el genial medievalista i pare de la historiografia del Maestrat»» a: Sant Mateu en las Actas de las 3as Jornadas de Historia, Arte y Tradiciones Populares del Maestrazgo, 1993.

---

José Eugenio Díaz Manteca. «En el cincuentenario de la muerte de D. Manuel Betí (1926-1976): vigencia de unes investigaciones» a: BSCC, 1976-1977, p. 193-226 i 45-64.

---

Pérez Silvestre, Òscar. «La primera generació de capellans-erudits de la Castellonenca de Cultura» a: Saó, núm. 243, 2000, p. 22-25.

---

Pérez Silvestre, Òscar. «Mn. Manuel Betí Bonfill (1864-1926) i Mn. Joaquim Garcia Girona (1867-1928), dos maestratencs per la llengua» a: Beceroles, núm. 1, 2004, p. 85-109.