Poeta festiu i saineter

Nasqué al barri de Russafa. Era fill de pare francés i de mare anglesa. Formà part, com a vocal, de la Joventut Republicana del districte, que tenia la seu al Casino Federal de Russafa. També cursà estudis de declamació al Conservatori de València. A la ciutat nadiua treballà de comptable d’una entitat bancària. Cap a l’any 1926 es traslladà al Grau de Gandia, on realitzà l’ofici d’agent de duanes al port. Tingué set fills, la qual cosa l’obligà a viure bastant freturós.

La seua activitat literària tingué dos vessants, el poètic i el teatral. Pel que fa al primer, començà, encara molt jove, a col·laborar en la revista Foc y Flama (1912-1913), “Semanari popular”, dirigit per Josep Esteve Victòria, que tragué 25 números entre desembre de 1912 i juliol de 1913. Comptà amb la col·laboració de literats com Josep M. Bayarri, Jacint M. Mustieles, Ricard Sanmartín, Bernat Ortín Benedito, Carles Salvador i Bernat Morales Sanmartín. Rafael Bigné inserí poemes amorosos o festius, entre els quals destaca “Al Micalet”, escrit amb motiu de la celebració d’una festa per part de la publicació dalt d’aquest emblemàtic campanar.

Una vegada a la Safor, inclogué textos en la Revista de Gandía, però sobretot en Bayrén (1927-1931), que tenia un caràcter més literari. Escriví en català les composicions més jovials, i en castellà els assumptes més sentimentals, religiosos o transcendents, encara que, de vegades, rebaixava tota l’elevació que hagués pogut adquirir amb un vers de cloenda col·loquial o desmitificador.

També fou un entusiasta de la festa fallera. Quan s’encetà la segona època de les falles gandianes, el 1928, li encomanaren l’explicació i relació del llibret de l’única que es plantà, la qual cosa, lligada a la seua ocupació al despatx d’Antoni i Josep Viña, promotors del projecte, indica que també fou dels que llançaren la idea originària i que, d’altra banda, pel seu caràcter obert, ja havia adquirit una popularitat considerable a la ciutat.

La seua millor virtut literària era la natural fluïdesa de la construcció del romanç de versos heptasíl·labs i rima assonant, metre predominant en la poesia festiva valenciana. Especialment destacava en els poemes narratius, on desenvolupava succeïts i acudits populars.

El gust pels saraus festívols i el dinamisme que li era inherent el dugueren a fundar i dirigir la xaranga Els Satisfets, que animava nombroses reunions, porrats o d’altres celebracions populars amb les seues cançons satíriques i desvergonyides. Hi escollí el nom de Chamarrús.

Com a home de teatre fou el director i el primer actor del Cuadro Cómico-Dramático, compost per aficionats gandians. Posteriorment s’integrà en la companyia d’aficionats Talia, que havia fundat Ligori Ferrer. Sobreeixí com un dels actors no professionals que més fama adquirí, tant pel nombre d’obres com pels papers que interpretà, si bé tingué una certa predisposició a sobreactuar. Com a autor, estrenà les seues primeres obres teatrals, El llop de l’horta i Perque la vida es aixina, el 16 de novembre de 1928 al Teatre Serrano de Gandia, interpretades pel grup que ell mateix dirigia. La funció era un benefici faller.

El llop de l’horta és una obra de costums rurals valencians en dos actes i en vers. L’acció se situa en la barraca del so Miquel. La seua filla Pepica, que festeja amb Corbelleta, un camperol d’idees nobles, és empaitada amb males arts per Minut, un gall malfactor que pretén dominar l’horta i els seus habitants. Després d’aquest enfrontament maniqueu, que desperta el sentimentalisme i la identificació de l’espectador, s’arriba al final en què es restaura la pau que tan en perill s’havia vist: un guarda rural engegarà un tret al malvat personatge en el moment en què pretenia raptar la xica, i el seu promés capturarà el còmplice de les malifetes.

Perque la vida es aixina era un sainet còmic, també en dos actes. Tots els periòdics destacaren que es basava en una successió d’acudits verbals, dits principalment pel personatge Makinley, que encarnava el mateix Bigné. La hilaritat contínua en què l’espectador se submergia evitava que arribés a notar les imperfeccions de la construcció. Al mes següent de la representació, el setmanari El Popular anunciava que ben aviat es publicaria dins la revista Teatro Valensiá, però la desaparició d’aquest setmanari, al gener de 1929, ho impedí.

La tercera peça que estrenà fou l’apropòsit ¡Tot un chénit!, de gracioses escenes, que obrí el programa d’una funció pro-colònies escolars de l’any 1934. L’escenificà la companyia Talia al Teatre Serrano gandià. La seua producció tingué sempre un volgut to menor i cal contemplar-la com una mena de prolongació de l’omnipresència que conreà amb la xaranga, en recitacions, actuacions teatrals i celebracions de tota mena. Una altra característica que s’evidenciava en aquesta darrera obreta és la precipitació amb què escrivia, tan enemiga de la qualitat. De fet, tenia fama de poder acabar un sainet en una sola nit. En ocasions, també escrivia els papers pensant en l’aficionat que els havia de representar, la qual cosa el convertia en una mena de teatre a la carta. El seu vers fluïa fàcil, però no superà mai la mediocritat, ni canvià la corda festiva, almenys en català. D’altra banda, quant al registre lingüístic que feia servir, demostrà una nul·la preocupació per dignificar-lo.

En temps de postguerra prosseguí col·laborant activament amb el món faller i  escriví el llibret de diverses comissions. En la revista anual local Foc i Flama de 1955 es definia com “castís i valencià”. Pel que fa al teatre, escriví obretes en català, en castellà i bilingües, sense més ambició que col·laborar en funcions festives o benèfiques organitzades al Grau, a Gandia ciutat o als pobles limítrofs. S’estrenaren, però quedaren inèdites, per exemple, Al mes listo li la peguen, Todo por Cucufate (bilingüe) i De Beniopa a la lluna, que dugueren a l’escena al Grau de Gandia, Beniopa i al Sanatori de Fontilles. Encara pel desembre de 1970, un grup aficionat del Grau de Castelló representà per a Ràdio Castelló el seu sainet Ni están tots els que son, ni son tots els que están en el popular programa setmanal Castelloneries.

La darrera peça que li coneixem es titula Com els ninots de la falla, apropòsit bilingüe de costums i ambient faller en un acte i dos quadres, escrit per a escenificar-se en la nit de la presentació de les falleres del Grau de Gandia l’any 1959. Ell també intervingué com a actor en la que fou la seua darrera intervenció pública. El 5 de març de 1960 es tornà a dur a l’escena en el Teatre Teodor Llorente de València per un altre grup d’aficionats. Hi escollí el tema de l’absurditat de les rivalitats falleres excessives, tenint en compte que es tracta d’una festa de la germanor, l’alegria i la valencianitat, que hi apareix exalçada com una missió quasi sagrada, superior a totes les altres obligacions familiars i socials. Els dos quadres en què es divideix presenten respectivament les famílies dels dos presidents de falla enfrontats. Les seues males relacions són encara més lamentables pel fet que sempre havien estat amics íntims. I, a més, el fill d’un i la filla de l’altre volen posar-se a festejar i tots dos estan disposats a impedir-ho. El conjunt s’adoba amb acudits verbals, combinats amb escenes de molt de moviment, crits, tensions i baralles que l’espectador sap, de bestreta, que mai no seran cruentes. Fou editada l’any 2000 per la Junta Local Fallera de Gandia i el CEIC Alfons el Vell.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Llibres

---

Gabriel Garcia Frasquet. “Introducció i edició” a Rafael Bigné Fink, Com els ninots de la falla. Gandia: Junta Local Fallera de Gandia i CEIC Alfons el Vell, 2000.

---

Gabriel Garcia Frasquet. Literatura i societat a la comarca de la Safor (1833-1936). València: IIFV-PAM, 2000.