Advocat, filòleg i escriptor

Fill dels barcelonins Joan Baptista Blanch i Prat i de Manuela Cortada i Térmens, establits a Alacant. Es traslladà en 1853 a estudiar Dret i Lletres a la Universitat de Barcelona, ciutat on residirà fins a la seua mort. Allí col·labora en diverses publicacions, entre elles La Renaixença, en la qual s’ocupa de qüestions econòmiques. Quan de la mà d’Antoni Bofarull i Víctor Balaguer es recuperen els Jocs Florals en 1859, hi participa i obté un accèssit a l’englantina d’or amb «Lo Sagrament d’En Pere II» i l’englantina d’or en 1867 amb «La veu de les ruïnes». Finalment esdevé Mestre en Gai Saber el 1868 amb el poema «Lo Castell Feudal», que obtingué la Flor Natural. Del certamen dels Jocs Florals serà president en 1869. Cal destacar que, precisament amb la col·laboració de Bofarull, redactà una Gramàtica catalana en 1867 i va participar en el Diccionario catalán-castellano del traiguerí Pere Labèrnia.

Esta vessant cultural es complementa amb la seua pertinença a l’Acadèmia de Bones Lletres des de 1861, de la qual arribà a ser secretari, càrrec que també ocupa a la Universitat de Barcelona des de 1885 fins que mor en 1887 de pulmonia i atàxia.

La seua atenció a les qüestions econòmiques el fa col·laborar, a banda de la publicació esmentada, al Diario de Barcelona, El Sol o El Áncora. També el va conduir a ser secretari de Foment de la Producció Espanyola, la patronal catalana fundada en 1876 per Pere Bosch per defensar una política proteccionista i a la qual pertanyien com a membres més destacats Eusebi Güell o Manuel Girona. Des de la fundació fins a 1882, va dirigir el seu òrgan d’expressió: Revista del Fomento de la Producción Española. Esta entitat es va integrar finalment en la gran organització patronal catalana Foment del Treball Nacional en 1889.

Tornant a la seua tasca literària, publica el seu primer poema en català dins del poemari en castellà Fuegos fatuos (1854). Es tracta de la poesia «Cants del Laietà», una lloa a Catalunya. Posteriorment trobem, dins de la col·lecció Los trobadors nous (1858) editada per Salvador Manero i Antoni Bofarull, la composició «Torroela». A banda de la seua participació als diferents Jocs Florals de Barcelona des de la seua reintroducció, com hem comentat, col·labora en publicacions com Calendari Català (1866 a 1882) o Eloqüència Catalana (1884).

A la seua mort deixà inacabada una nova Gramàtica de la llengua catalana, mentre que els seus poemes en català es recullen en un volum pòstum en 1888 a cura i prologat per Joan Sardà i Llorent. Va estar casat amb la tortosina Antònia Sacanella, amb qui tingué quatre fills: Manuel, Josep, Joan i, de nou, un altre anomenat Manuel.

Autoria: Miquel Àngel Gascón Rocha