Josep Lluís Blasco i Estellés
Sagunt,
22 de juny de 1940
València,
8 de març de 2003
Catedràtic de filosofia i polític
El 1959 entra a la Universitat de València, on estudia Filosofia i Lletres i Dret. Només llicenciar-se el 1965 comença a donar classes a la Facultat de Filosofia, on es doctora el 1971. El 1983 és nomenat catedràtic de Teoria del Coneixement i posteriorment va ser degà de la Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació entre 1984 i 1993 i, gràcies a la seua important tasca filosòfica i acadèmica, va ser nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans.
Només entrar a la Universitat entra en contacte amb l'incipient nacionalisme del moment; així, comença participant als Aplecs de la Joventut que a principis de la dècada de 1960 organitzen les Joventuts de Lo Rat Penat i que serveixen com a punt de trobada del valencianisme de l'època.
El 1962 entra a formar part d'Acció Socialista Valenciana, organització hereva del Moviment Social Cristià de Catalunya què impulsaven Eliseu Climent, Ferran Zurriaga, Ferran Martínez i Vicent Àlvarez. Tot i no ser un dels seus impulsors, en forma part des del primer moment junt a Valerià Miralles, Josep Vicent Marquès o Alfons Cucó. Són anys en què participa també de la incipient premsa universitària; així, el 1963 el trobem com un dels redactors de la revista Concret, dirigida per Josep Vicent Marquès.
Acció Socialista Valenciana serà l'embrió del Partit Socialista Valencià (1964-1970), què aconsegueix aplegar els militants d'ASV, grups socialcristians i joves procedents de Lo Rat Penat. El partit va ser promogut per Eliseu Climent, Ferran Zurriaga, Vicent Àlvarez i Joan Francesc Mira. Des del primer moment s'afegeixen valencianistes com el mateix Blasco, Valerià Miralles, el futur alcalde de València, Ricard Pérez Casado, Enric Solà, Alfons Cucó, Josep Vicent Marquès...
Les detencions masives del régim havien aconseguit desarticular el PCE a la Universitat de València (on no reapareixerà fins el 1965), el que va deixar al PSV com a pràcticament la única oposició al franquisme dins el món universitari valencià. El 1968 ja és un dels membres del Comité Central del partit. Dos anys després, i en plena descomposició del partit, l'abandona per a posteriorment, el 1970, entrar a Germania Socialista, grup que havia fundat Josep Vicent Marquès i què es definia com a marxista no autoritari i nacionalista valencià; aquest no el va pensar com un partit polític a l'ús, sinó com un moviment polític activista i no violent. En formaran part Vicent Franch, Ricard Pérez Casado, Francesc Santacatalina... Són autors de, segurament, la primera acció de caire ecologista al País Valencià: el sabotatge amb herbicides del camp de golf del Saler.
A les falles de 1974, a un xalet del Vedat de Torrent, es constitueix la primera cèl·lula del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) al País Valencià: estava formada pel mateix Blasco, Maria Conca, Enric Alcorisa, Francesc Candela, Menxu Colomer, Adela Costa, Josep Guia, Joaquim Mora, Hortènsia Moriones i Vicent Soler. El partit havia nascut cinc anys abans al Principat com una escissió del Front Nacional de Catalunya (FNC), de caire regional.
A les eleccions de 1979 participa activament de la candidatura del Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), què impulsaven el PSAN i el Bloc Català de Treballadors. Un any després, el PSAN del País Valencià es divideix entre els partidaris de Josep Guia i els de Josep Lluís Blasco, qui acaven abandonant la formació per tal de crear una de nova, l'Agrupament d'Esquerres del País Valencià, on trobarem Rafael Xambó, Ismael Vallès o Lola Gimeno. A aquest grup inicial es sumen posteriorment els militants d'Esquerra Nacionalista, escissió nacionalista del Partit Comunista del País Valencià (PCPV) encapçalada per Doro Balaguer i Ernest Garcia. El 1982 l'Agrupament de Josep Lluís Blasco i el Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc de Paula Burguera impulsen una coalició electoral per a les eleccions espanyoles d'eixe mateix any que s'anomenarà Unitat del Poble Valencià (UPV) i què obtindrà 18.516 vots, no obtenint representació parlamentària. Dos anys després, el 1984, tots dos partits acorden la transformació de la coalició en un nou partit polític, del qual Blasco serà un dels seus principals ideòlegs.
El 1983, i junt a un grup de professors de la Universitat de València, constitueix el Col·lectiu Joan Lluís Vives amb dos objectius clars: la renovació de la política universitària, i la normalització lingüística i nacional del món universitari valencià. Sent un dels seus membres més destacats, compatirà grup amb personantges com el futur rector de la Universitat, Ramon Lapiedra, Emèrit Bono, Joan Brines, Antoni Ferrando o Vicent Martinez Sancho.
Com a professor i com a degà de Filosofia jugà un importantíssim paper en la reforma universitària duta a terme durant el rectorat de Ramon Lapiedra fins al moment del seu traspàs, el 2003, a causa d'un llarg càncer.
El 2010 es creà la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco, vinculada al Bloc Nacionalista Valencià.
Autoria: Raül Castanyer i Pinto
Josep Lluís Blasco i Estellés
Obra pròpia
Llibres
BLASCO ESTELLÉS, Josep Blasco. Significado y experiencia : la teoría del conocimiento y la metafísica en el positivismo lógico. Barcelona: Península, 1984.
BLASCO ESTELLÉS, Josep Blasco. La Llibertat de la raó. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Secció de Filosofia i Ciències Socials, 1999.
BLASCO ESTELLÉS, Josep Blasco. Signo y pensamiento : una introducción filosófica a los problemas del lenguaje. Barcelona: Ariel, 1999.
BLASCO ESTELLÉS, Josep Blasco. La Nau del coneixement. Catarroja i Barcelona: Afers, 2004.
Articles en publicacions periòdiques
BLASCO ESTELLÉS, Josep Lluís. «El Hombre según los Manuscritos de Karl Marx» a: Analecta Calasanctiana, 1967, p. 305-418.