Mestre, pedagog, activista cultural i civil

Nascut a la Pobla Llarga, Norbert Blasco i Gil es va traslladar amb la seua mare Amèlia Gil i el seu germà Xavier a Alzira a primeries dels anys 60. Per part de la mare tenia família immigrada a l’Argentina, entre els quals hi havia alguns membres molt relacionats amb el món de la cultura. 

Després d’uns anys d’exercir de mestre a Alberic, va obtenir plaça a Alzira al col·legi Francisco Franco, després Blasco Ibáñez, on va desenvolupar quasi tota la seua vida professional llevat dels darrers anys que va ser mestre al Tirant lo Blanc de la mateixa capital de la Ribera.

Norbert Blasco va ser un dels fundadors del Col·lectiu d’Ensenyants de la Ribera als anys 90. Molts dels seus membres ja portaven molts anys treballant en l’entorn dels Moviments de Renovació Pedagògica, l’aportació dels qual va ser decisiva en l’articulació de l’ensenyament del valencià i en valencià al país.

Una necrològica signada per Agustí Ferrer Clari recorda la vocació de Blasco com a divulgador de la cultura i del patrimoni a través de nombroses publicacions, algunes d’elles editades per Acció Cultural del País Valencià. Ferrer recorda un jove Blasco treballant el 1977 en les restes arqueològiques del solar de la plaça del Carbó de la capital de la Ribera. Del resultat dels materials recuperats en aquelles excavacions es van formar, explica Ferrer, dos equips Misión de Rescate encapçalats per Norbert Blasco i Antonio Martínez. Aquests equips eren promoguts per RTVE. Blasco es va encarregar del programa número 726, que va ser guardonat amb el trofeu d’or dotat amb 100.000 pessetes. Amb aquells diners es va sufragar la supressió de la mà de calç de la façana tardomedieval de la Casa del Empeño, que actualment acull el Museu Municipal d’Alzira. La intervenció de Blasco fou decisiva. Fet i fet, aquella primera actuació va ser la base de la fundació de l’equipament que es va inaugurar provisionalment el 16 de març de 1979 a les Escoles Pies de la ciutat.

Gran afeccionat a la ceràmica, Blasco va ser també un dels impulsors de l’Associació Gaspar Dies per la Defensa del Patrimoni, i reconegut el 2014 amb el Premi Difusió Patrimoni Cultural per la seua defensa del patrimoni de la Ribera. La seua vocació en defensa del patrimoni venia de lluny. Fet i fet, de jove va format part també del conegut com Grup dels Tretze que el 1965 va descobrir el vas campaniforme en el jaciment eneolític de la cova dels Gats (Alzira).

Durant aquella època va ser un dels membres del Club Amunt, fundat entre l’estiu i el desembre de 1962 per una colla de joves alzirenys amb inquietuds culturals que influïren en la configuració del valencianisme a Alzira i la comarca.

Els anys 2002 i 2003 la seua trajectòria va ser reconeguda amb dos premis a la innovació educativa pels projectes «Llegim l’espai urbà» i «Estudiem un monument». El 2014, l’Associació Cultural Illa del Xúquer li va concedir el Guardó Murta en reconeixement a la seua defensa del patrimoni natural, la importància de les persones en la vessant educativa, l’impuls de l’escola en valencià i el seu activisme cultural.

És autor de diversos opuscles de caire didàctic i d’una trilogia de narracions de tradició oral de la Pobla: Cartes a Odila, Històries i llegendes casolanes i De mestres i pobletans.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés