Vicent Blasco i Ibáñez
València,
29 de gener de 1867
Menton,
28 de gener de 1928
Periodista, novel·lista i polític
Fill de Gaspar Blasco i Ramona Ibáñez, matrimoni d’origen aragonès i traslladat a València. Va nàixer en una família de comerciants de colonials benestant, residents al barri del Mercat. A més, els seus pares eren molt religiosos, i moderats políticament.
Anys de formació
Cursà el batxillerat a València, però no destacà pels seus estudis. Tot i així, amb catorze anys va escriure una novel·la, Carmen, fet que ja assenyalava la seva predisposició a l’escriptura. El 1882 acabà el batxillerat i començà la carrera de Dret, resignat, ja que ell volia ser escriptor. L’any següent fundà el setmanari El Miguelete. Així mateix, se’n va anar a Madrid, abandonant els estudis, per progressar com escriptor. Tanmateix, els seus familiars el feren tornar forçosament a València, on acabà la carrera uns anys després.
Durant els seus anys com estudiant, es formà políticament. Es relacionava amb Teodor Llorente, a qui, tot i les diferències ideològiques, anomenava «mestre» i hi mantenia una relació molt respectuosa. A través d’ell, es feu soci de Lo Rat-Penat i fins arribà a formar part de la seva junta. Col·laborà en els almanacs de Lo Rat-Penat publicant dos narracions en català: La torre de la Boatella (1883) i Fatimah (1884). Políticament, però, s’inspirà del republicanisme de Francesc Pi i Margall. Participà a diversos actes republicans amb regularitat, així com manifestacions i col·laborà en El Correo de Valencia.
Al centre de la seva visió política hi havia, però, la voluntat d’instruir, ja que considerava que era amb el progrés que es podia fer front a l’obscurantisme i al fanatisme. Així, va promoure la Universitat popular o les escoles laiques.
La seva vinculació amb Lo Rat-Penat es va anar refredant amb els anys, a conseqüència del domini progressiu dels conservadors a dins de l’entitat. Veia aquell valencianisme com a reaccionari, fet que no podia tolerar des de les seves posicions anticlericals.
En aquell període ja era reconegut com a bon periodista i escriptor, i mantenia col·laboracions a diverses publicacions i revistes de forma periòdica. A l’acabar els estudis de Dret, destinà pocs anys a exercir. Va aconseguir feines en el secretariat de la secció de literatura de l’Ateneu Científic, Artístic i Literari, i ingressà a la maçoneria.
Altres iniciatives que encetà aquells anys fou la fundació de La Bandera Federal, revista financiada per Remigi Herrero, la qual durà ben poc (1889-1894), tot i que des d’allà començà a publicar els seus articles més clarament contraris al govern conservador de Cánovas, però sobretot contraris a la monarquia, el carlisme i a l’immobilisme del vell lideratge republicà. Així comença l’ofensiva contra seva i es veu obligat a fugir de València, anant cap a París, on continua la seva producció periodística i literària.
El 1891 es declarà l’amnistia i així, tornà a València. Aquell mateix any fou elegit mantenidor dels Jocs Florals, en substitució de Pi i Margall. També, va ser escollit president del Comitè Regional del Partit Federal, càrrec des del qual va mantenir un intent activisme, patí diverses condemnes i multes, però no deixà de ser un agitador de masses. A aquella edat ja era considerat una figura puntal del republicanisme valencià.
Maduresa i fundació de El Pueblo
El 1892 es casà amb Maria Blasco, amb qui, tot i tenir un matrimoni molt complicat, tindria quatre fills, la primera dels quals, Libertad, morí als pocs mesos.
Aquell mateix any, s’havia produït una crisi al Partit Federal, on s’havien contraposat la vella direcció a les noves generacions. La crisi portà a l’escissió i a la fundació, així, d’un nou grup dirigit per ell.
El 1894 fundà El Pueblo, des d’on projectà totes les seves campanyes polítiques, en especial amb articles severament crítics i explícits en contra del govern. De fet, fou censurat, sancionat i multat per diversos dels articles que allí hi van aparèixer. Per altra banda, des de El Pueblo, va publicar i difondre la novel·la moderna que s’estava produint a Europa. Ha estat considerat, així, com el periòdic més europeu —o si més no, francòfil— de l’Estat.
Des del seu periòdic, es manifestà contrari a la Guerra de Cuba ja al 1896. Des d’aquesta posició, assenyalava les injustícies que venien amb la guerra i va escriure l’article «Que vayan todos: pobres y ricos».
Degut a diversos incidents en les seves campanyes d’oposició al govern, hagué de partir altre cop, aquesta vegada a Itàlia, on també continuà escrivint. De tornada a València, fou processat, tot i que se li acabaren commutant totes les penes. Tot i ser uns anys crítics, no abandonà la seva producció literària, publicant, el 1898, el seu gran èxit, La barraca.
En aquell període, es trobà amb el conflicte intern dins del republicanisme, fet que el portà a fundar Fusión Republicana, coalició de la qual en fou el candidat a les següents eleccions. Així aconseguí el seu primer èxit sent elegit com a diputat per València al Congrés, escó que ocupà durant deu anys. Tanmateix, el paper central que havia mantingut a València com a polític republicà no el va poder mantenir de la mateixa manera a Madrid.
En aquells anys, continuà tirant endavant la seva editorial, que uns anys després seria la Prometeo. De nou a València, publicà Entre naranjos (1900), que li valdria nous èxits i un homenatge a Madrid on hi assistiren puntals de la cultura valenciana però també polítics madrilenys. Aquest acte el consagrà definitivament com a gran escriptor.
El 10 d’octubre 1901 va ser escollit per encapçalar el partit Fusió Republicana. L’any següent, va emprendre un viatge a París amb l’objectiu de conèixer Émile Zola. Seguidor de la corrent naturalista de l’escriptor francès, s’arribà a convertir després de la mort de Zola, en el seu últim deixeble en vida.
Distanciament polític i obertura d’horitzons
Aquells anys es produí l’escissió dins de Fusión amb Rodrigo Soriano, qui havia publicat un article on l'acusava de demagog i se’n distanciava políticament. Això portà al trencament i a l’enfrontament electoral, enduent-se la victòria el grup de Soriano.
Salmerón fundà Unión Republicana, partit en què immediatament Blasco Ibáñez hi entrà amb el seu grup de Fusión Republicana. Tanmateix, a aquelles alçades ja es mostrava cansat de la política i, progressivament, l’anirà abandonant. El 10 de setembre de 1905 Blasco Ibáñez patí un atemptat, fet que el va fer acabar de decidir-se a distanciar-se de la política.
El 1906 va dimitir del seu càrrec de diputat i al cap de dos anys, va fer el seu últim míting públic. Per aquells anys, va conèixer a Elena Ortúzar, amb qui va iniciar una relació sentimental. El 1907 va vendre El Pueblo al seu deixeble, en Fèlix Azzati, que passaria a promoure el blasquisme, i acabaria divergint en una línia política diferent.
A aquelles alçades de la seva carrera havia aconseguit fer-se un nom puntal en terres valencianes però també arreu de l’Estat. D’aquesta manera, a partir del 1909 encarà el seu horitzó més enllà. El primer destí va ser Lisboa, on fou rebut per una multitud. Després, es traslladà a Amèrica, a l’Argentina, on realitzà un gran nombre de conferències, les quals assoliren molt èxit i oients. Els seus nombrosos viatges a Argentina li van permetre fundar-hi una empresa, la qual uns anys després va entrar en crisi i es va veure obligat a vendre alguna de les seves propietats.
El període següent el va passar a París, des d’on experimentà la Primera Guerra Mundial, esdeveniments que l’incitaren a no abandonar la seva producció literària.
Uns anys després, es traslladà a la Costa Blava, on va escriure-hi Mare Nostrum, un dels seus grans èxits. A partir del 1918 va començar a viure de manera estable amb Elena Ortúzar.
L’any següent, viatjaren a Nova York, on va poder emprendre els negocis per portar algunes de les seves obres al cinema, la primera de les quals ja s’havia estrenat el 1917. Al tornar a Espanya, s’organitzaren en honor seu diversos banquets, on hi assistiren ducs, marquesos i alguns polítics destacats del govern.
El 1920 la University of Washington el nomenà doctor Honoris Causa. En aquell període, aprofità per viatjar a Mèxic i a Cuba. El 1922 s’establí definitivament a Fontana Rosa, a Menton. L’any següent, va viatjar al voltant del món durant sis mesos.
Durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, activà una gran campanya contrària al dictador. En aquest sentit, el 1924 renuncià a l’ingrés a l’Acadèmia.
El 1925 va morir la seva esposa Maria, a València, amb qui ja s’havia distanciat clarament. A resultes d’aquests esdeveniments es va casar amb Elena Ortúzar, amb qui ja portava convivint diversos anys.
Finalment, Vicent Blasco Ibáñez va morir el 1928 a Fontana Rosa, sense rebre cap homenatge degut al context de la Dictadura. Sols fou homenatjat a França, on s’organitzà un gran enterrament, amb honors militars i desfilades. A València, no va ser fins el 1933, ja amb la República, quan es van fer tornar les seues restes i s’organitzà una gran cerimònia amb l'assistència del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià.
El 1998, cent anys després de la publicació de La Barraca, s’organitzà l’Any Blasco Ibáñez i amb aquest motiu, es va fer un congrés internacional d’estudiosos de la seua obra.
Autoria: Laura Sellarès i Centelles
Vicent Blasco i Ibáñez
Obra pròpia
Llibres
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. La araña negra. 1892 .
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Historia de la Revolución Española. 1894.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. La barraca. València: Prometeo, 1898.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Luna Benamor. València: Prometeo, 19??.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Entre naranjos. Valencia: Prometeo, 1900.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Cañas y Barro. València: Prometeo, 1902.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. La catedral. València: F. Sempere y C.ª, Editores, 1903.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. El intruso. València: Prometeo, 1904.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. La horda. València: Prometeo, 1905.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. La maja desnuda.. 1906.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Oriente. 1907.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Sangre y arena. 1908.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Argentina y sus grandezas. Madrid: La Editorial Española Americana, 1910.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Los argonautas. València: Prometeo, 1914.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Mare Nostrum. 1918.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. La condenada. València: Prometeo, 1919.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Los cuatro jinetes del Apocalipsis. València: Prometeo, 1919.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Los enemigos de la mujer : Novela. València: Prometeo, 1919.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Novelas de la Costa Azul. València: Prometeo, 1919.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Flor de mayo. València: Prometeo, 1919-1934.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. El préstamo de la difunta. València: Prometeo, 1921.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. El paraíso de las mujeres. València: Prometeo, 1922.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. La tierra de todos. València: Prometeo, 1922.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. La reina Calafia. València: Prometeo, 1923.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. La vuelta al mundo, de un novelista. València: Prometeo, 1924.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. El papa del mar. València: Prometeo, 1925.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. El caballero de la virgen. València: Prometeo, 1929.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. El conde de Baselga : Novela. Madrid: Colón, 1930.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. El fantasma de las alas de oro : Novela. València: Prometeo, 1930.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. La araña negra. Segunda parte. Madrid: Colón, 1930.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Arroz y tartana : Novela. Esplugues de Llobregat: PLAZA & JANES, S. A., 1978.
Vicent Blasco i Ibáñez
Bibliografia
Llibres
ESPINÓS QUERO, Antoni. La Obra literaria de Vicente Blasco Ibáñez: Catálogo de las ediciones . València: Diputació de València, 1998.
GASCÓ CONTELL, Emilio. Blasco Ibáñez . París: Agencia mundial de librería, 1925 [Grandes escritores (Agencia Mundial de Librería)].
GASCÓ CONTELL, Emilio. Genio y figura de Blasco Ibáñez : Agitador, aventurero novelista . Madrid: Afrodisio Aguado, 1957 [Vida e historia ; 6].
JUST, Juli. Blasco Ibáñez i València. València : Edicions Alfons el Magnànim, 1990 [Biblioteca d'autors valencians, 18].
LEÓN ROCA, Josep Lluís. Vicente Blasco Ibáñez . València: Prometeo, 1967.
LEÓN ROCA, Josep Lluís. Blasco Ibáñez: Política i periodisme. Barcelona: Edicions 62, 1970 [Unitat ; 4].
MIRA, Joan F.. La Prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez. Alzira: Bromera, 2004 [Grans obres].
OLEZA, Joan i LLUCH, Javier. Vicente Blasco Ibáñez 1898-1998: La vuelta al siglo de un novelista : actas del congreso internacional celebrado en Valencia del 23 al 27 de noviembre de 1998. València: Biblioteca Valenciana, 2000 [Colección literaria (Biblioteca Valenciana)].
V.V.A.A.. Libro-homenaje al inmortal novelista V. Blasco Ibáñez. València: Prometeo, 1929.
XANDRÓ, Mauricio. Blasco Ibáñez. Madrid: Epesa, 1971 [Grandes escritores contemporáneos ; 39].
Articles en publicacions periòdiques
AGUIERRA SIRERA, J. L.. «Blasco Ibáñez: mito y realidad» a: Boletín Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 2, 1980, p. 101-125.
BETORET-PARÍS, Eduardo. «El Caso Blasco Ibáñez» a: Hispania, núm. 1, 1969, p. 97-102.
DOMINGO, José. «Blasco Ibáñez: Balance de un centenario» a: Insula, núm. 254, 1968, p. 5-6.
GASCÓ CONTELL, Emilio. «Polifacético Blasco Ibáñez» a: Estafeta literaria, núm. 363, 1967, p. 10-12.
NINYOLES, Rafael Lluís. «La personalitat política de Blasco Ibáñez a examen» a: Gorg, núm. 13, 1970, p. 10-13.
SARRIAS, Cristóbal. «Blasco Ibáñez: ¿Recordarlo o ... mejor olvidarlo?» a: Razón y fé, núm. 965, 1978, p. 572-581.
VENTURA, Vicent. «Blasco Ibáñez: L'home que volia "arribar molt amunt"» a: Serra d'or, núm. 9, 1967, p. 405-406.