Jurista, polític, escriptor i arqueòleg

Fill del metge Gerónimo Blasco Monpeau i de María Moreno Salas. Va estudiar quatre anys a l’institut de segona ensenyança d’Oriola i el cinqué al de Múrcia, on es va graduar de batxiller.

A la Universidad Central de Madrid va cursar tres anys de Medicina, però va abandonar aquells estudis perquè li interessava més l’escriptura que practicava en el periòdic El Museo Literario, amb treballs literaris, històrics, artístics i poètics. En 1856 va passar a València a estudiar lleis, on va rebre la llicenciatura en Dret Civil i Canònic el 24 de juny de 1862. Al mes de gener de 1857 havia entrat en la redacció d’El Diario Mercantil de València, en la qual va col·laborar fins a l’octubre de 1868. En 1863 fou elegit vicepresident de la Secció de Procediments de l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de València, i pel desembre de 1866 vicepresident de la Secció de Dret Polític i Administratiu.

Una de les seues passions van ser els estudis històrics, especialment els arqueològics. Com a bon dibuixant, va llegar una gran sèrie d’estampes de làpides i monuments de l’antiguitat i una nombrosa col·lecció de fangs saguntins, que en morir va adquirir l’antiquari i numismàtic Francisco Caballero Infante. A finals de 1862 va organitzar l’Orfeó Valencià, primera societat coral de València, per a desenvolupar l’afició a la música en la classe treballadora, i creà una escola de música que va sostindre alguns mesos. En 1866 va ser nomenat soci corresponsal de la Diputació Arqueològica de Sevilla, i al gener de 1869 soci corresponent de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. L’Ajuntament de València el va elegir secretari a primeries d’octubre de 1869, càrrec des del qual va procurar per la conservació de l’arxiu municipal en els fets de la revolta d’octubre de 1869. Al desembre de 1869 va renunciar al càrrec i fou nomenat jutge de primera instància de Xelva, i posteriorment de Maó, Guadix (1877) i La Unión. La darrera responsabilitat va ser com a magistrat de l’Audiència de Castelló (1882), on va arrelar ràpidament.

A banda del treball judicial, a Castelló va mantindre una intensa vida cultural, amb col·laboracions en la premsa local, sobretot a la Revista de Castellón, i també participacions en vetlades i reunions literàries. La vida literària d’aquest oriolà inclou els gèneres festius i seriosos, tant lírics com dramàtics, històrics i narratius, en valencià i en castellà. En la llengua del país va compondre, entre altres, el poema «Nostra Dona dels Desamparats», premiat en el certamen de 1867 amb motiu del segon centenar de la instal·lació de la imatge primitiva a la capella. Va deixar inèdits una gran quantitat d’articles literaris, artístics, arqueològics i poesies castellanes i valencianes.

Blasco Moreno va faltar als 47 anys a la seua residència, al número 8 de la plaça de la Pau, a conseqüència d’una pulmonia que hauria complicat problemes cardíacs anteriors. Va ser uns dies després d’haver servit d’amfitrió a un grup de membres de Lo Rat Penat, encapçalats per Teodor Llorente. Fou soterrat al Cementeri de Sant Josep.

La seua filla Maria Blasco del Cacho (1870-1925), ja òrfena de pare i mare, va ser la primera muller de Vicent Blasco Ibáñez, casats en 1889. Maria, culta i bona pianista, era l’única filla del matrimoni format amb la valentina Manuela del Cacho Bellmonti i va ser educada en col·legis religiosos. 

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

José Pastor Navarro. José Pastor Navarro. Diccionario biográfico de personajes alicantinos, 2. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2017, p. 164-166.

---

Manuel Rico García. «Gregorio Rafael Blasco Moreno», a: Manuel Rico García. Ensayo biográfico bibliográfico de escritores de Alicante y su provincia. Alacant: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, 1986, p. 96-97.

---

Sobre el magistrat Rafael Blasco Moreno
Sobre el magistrat Rafael Blasco Moreno
https://www.cervantesvirtual.com/obra/un-juvenil-relat-damor-de-vicente-per-a-maria-1223026/