Escultor

Va rebre del seu germà major, Artur, l’amor per l’art i les primeres classes de dibuix. Va ser aprenent d’Eugeni Carbonell i es va matricular a l’Escola de Sant Carles de València.

En un curt viatge a París (1930), acompanyat pel pintor Pasqual Roch Minué, va observar al Louvre l’art egipci i mesopotàmic. De tornada a València es va dedicar a treballs de decoració (propiciats pel seu germà) en cinemes com el Capitol, l’Avinguda i el Tyris. En aquests primers anys republicans, quan podia allunyar-se dels treballs per encàrrec, prosseguia la seua decidida creació artística, fèrtil, de gran plasticitat, saviesa d’execució i simplicitat de formes. Va exposar en la III Manifestació d’Art de l’Agrupació Valencianista Republicana (1933) i en la I Exposició Col·lectiva de l’agrupació d’intel·lectuals i artistes valencians d’Acció d’Art (1933). Segons que ens diu Adolf Pizcueta, «Acció d’Art es convertí en un lloc de reunió i tertúlia diària d’artistes i escriptors, prou popular, caracteritzat per la seua marcada significació valencianista»,  amb el mateix esperit de discussió i de renovació que havia presidit la Sala Blava. També va exposar en la III Exposició Regional de Belles Arts (1935), al claustre de la Nau.

Membre de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, va ser convidat per Renau (llavors director general de Belles Arts) a realitzar un relleu en pedra de grans dimensions —Songuez à la douleur d’Espagne— per al Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París (1937).

Durant la postguerra es va centrar obligadament en la imatgeria religiosa, encàrrecs de retrats i treball de làpides. Símbol d’un moment transicional cap a la modernitat en el panorama de l’escultura espanyola, Ricard Boix va ser l’escultor valencià déco per antonomàsia. Instintiu, de saviesa manual, qualitat i domini de l’ofici, va dur a terme una obra de gran finor estètica i equilibri compositiu. El seu personalíssim toc refinat i sensual, resultat d’una escrupolositat extrema, va combinar la senzillesa i la força, va ser plasmat en elegants formes, tant en els seus dibuixos com en les seues volumetries.

Algunes obres seues van ser adquirides per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, com Sindicat i República Espanyola. A Vilafamés, en el Museu d’Art Contemporani, es custodien les seues obres Idil·li 1929 i Mono y Sol en ocaso.

En 1985 va celebrar una exposició retrospectiva de la seua trajectòria en el Saló Daurat del Cercle de Belles Arts de València. Va ser Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts de València en 1991. L’Ajuntament de València li va organitzar en 1993 una mostra monogràfica al Museu de la Ciutat de València.

Autoria: Maria L. Fernández

Llibres

---

J. A. Blasco Carrascosa. Ricard Boix. Escultures i dibuixos. Antologia 1924-1992. València: Generalitat Valenciana, 2005.

---

Rafael Pérez Contel. Artistas en Valencia (1936-1939). València: Generalitat Valenciana, 1986.

Capítols de llibres

---

Vicente Aguilera Cerni. «Valencia años 30: notas sobre ideología y compromiso», a: Diversos autors. Arte valenciano, años 30. València: Consell Valencià de Cultura, 1998.

Articles en publicacions periòdiques

---

Francisco Agramunt Lacruz. «La Sala Blava, núcleo de la vanguardia valenciana de los años treinta» a: Cimal, núm. 19-20, 1983.