Biografia Vicent Boix i Ricarte · memoriavalencianista.cat

Vicent Boix i Ricarte

Xàtiva, 27 d'abril de 1813
València, 7 de març de 1880

Historiador, escriptor i polític

La seva mare, Mariana Ricarte, vivia una situació d'extrema pobresa. La manca de recursos i el perill que s'hi vivia a València a causa del setge de les tropes de Napoleó fa que es trasllade a Xàtiva amb un familiar, també molt pobre. Allà naix el 1813 el seu únic fill, Vicent Boix i Ricarte. Son pare, Joaquim Boix, treballava com a conductor de diligències entre Madrid i València. Va ser soldat al servei del marquès de la Romana. El Dos de Maig es trobava a Madrid i va ser ferit greument. Com a recompensa pel seu patriotisme va entrar a servir amb el Duc de l'Infantado.

Amb dos anys, Vicent Boix emmalalteix greument i la seva mare el porta a Madrid. Allà aconsegueix curar-se gairebé miraculosament. Tornen a València, enmig d'una pobresa extrema i en plena postguerra. S'instal·len al carrer Zapata, paral·lel al carrer de Sant Vicent.

Vicent no era un bon estudiant, no volia anar a escola. Aquesta situació canvia quan el seu pare troba un treball a Vinaròs de guàrdia del Resguard, una mena de vigilant coster. Allà Vicent comença a donar classes en una ermita amb altres nens d'escassos recursos. La seva actitud cap a l'estudi canvia per complet. L'estada a Vinaròs és breu, el pare és traslladat al Grau de València. Boix, més motivat, estudia a l'escola pública que els Dominics tenen en l'actual Capitania General. Vicent passa molt temps al convent, on rebia una mica de menjar a canvi d'ajudar al seu oncle a l'Església. Comença a formar-se la idea, en un jove Boix, d'ingressar en un orde religiós. Era una de les poques sortides en la societat de l'època. Així, en 1827, ingressa en l'ordre escolàpia, Pasqual Pérez i Rodriguez influeix perquè l'accepten. Passa deu anys formant-se intel·lectualment en el claustre, fins que abandona l'ordre el 1837 per centrar-se en la seva política liberalista. Durant aquests anys va complir el noviciat a Gandia, tenia 14 anys. Estudia Filosofia i Lletres, a més de Teologia i torna a Gandia per fer-se càrrec de la càtedra de llatí.

Quan deixà els hàbits, el 1837, es trobava molt sol, la seva mare estava ingressada a un manicomi i el seu pare havia mort pel còlera anys enrere. Accepta el càrrec de director en una escola d'Ontinyent, cosa que sembla donar-li una mica d´ànims. Viu una època molt insegura, en plena guerra i amb les tropes carlistes molt pròximes. És reclutat per la milícia i arriba a participar en el combat de Biar, on gairebé mor per esgotament i fred. Boix pren partit pels liberals, veient en el carlisme un enemic comú que havia de ser vençut.

Partidari dels liberals, però sabent que no podia ser soldat, decideix viatjar per Europa davant l'oferiment d'un bon amic d'Ontinyent, el marquès de Vellisca. Aquest viatge suposa un punt d'inflexió en la seva vida, participa en tertúlies organitzades pel vescomte de Chateubriand i arriba a conèixer a Victor Hugo, que li obrirà les portes al romanticisme. Al seu retorn, després de huit mesos, decideix fer servir l'educació collida aquests anys en metes més elevades. Abraça els ideals il·lustrats i els fa propis: la creació d'una societat d'individus lliures, iguals e independents gràcies a l'educació. L'home ja no ha d'esperar miracles de Déu, de la providència, ni deixar-se guiar pel paternalisme del rei. La universalitat de la raó humana serà l'única guia.

Torna a València el 1838. Els seus problemes econòmics, oblidats durant el viatge europeu, tornen amb ell. El novembre de 1839 aconsegueix el lloc d'escrivent auxiliar de la Pagadoria Militar, amb un sou de tres mil reals. Ingressa, per tant, en la Milícia Nacional, s'allista en la companyia de Domingo Capafons. La purna del liberalisme, una mica oblidada en el seu parèntesi europeu, s'encén de nou.

Amb aquesta nova posició pot dedicar-se a la seva faceta literària amb més tranquil·litat. En aquesta època publica el seu llibre de poemes El amor en el Claustro. El seu nom va guanyant notorietat tant en l'àmbit cultural com en el polític. El Partit Progressista es fixa en ell. La seva educació, la seva amistat amb Arola i la seva facilitat de paraula el qualifiquen com el candidat ideal per escriure i pronunciar discursos. Gràcies a aquestes actuacions es converteix en el corresponsal de València del diari progressista El Eco de Comercio. També col·labora amb La Tribuna, una de les publicacions principals del progressisme valencià que apareix el 12 de gener de 1840 i té com a objectiu final aconseguir el triomf dels progressistes a les eleccions. La seva línia editorial era molt agressiva contra els opositors, eren freqüents els articles en to de burla cap als defensors de la Corona. Boix participa gairebé des del primer dia. Molts dels seus articles, els més durs contra l'autoritat i la corrupció, són signats amb pseudònim. Valga d'exemple l'explicació d'Eduardo Ortega sobre un article de Boix: "El 21 de gener de 1840 aparegué en La Tribuna un escrit amb el seu segell inconfusible. Cridava el "Fill del Poble" a depositar el seu vot en les urnes, perquè, deia, era ser el dret a escollir els seus representans (aquells que tinguessen la capacitat per a votar, s`entén), de pensar i d'escriure —fent servir el seu enteniment, havia dit Kant—. I llançava el seu crit d'abaix els privilegis! Els autòcrates de la nació, prosseguia, devien el seu rang a la casualitat (a l'herència) i la seua opulència al treball dels fills del poble. El dret al seu despotisme radicava en els florits pergamins de la seva rància prosapia, la seua moral era el capritx d'una concubina favorita, i la seua llei la voluntat abjecta i venuda d'un ministre. Havien buscat en el sacerdot el suport dels seus privilegis i escampat l'or per tal de guanyar prosèlits". [i]

D'aquesta forma, Boix es converteix en una de les principals veus liberals en aquesta lluita amb els progressistes que acabarà amb l'abdicació de la reina Maria Cristina. Col·labora amb Josep Maria Bonilla a El Cisne i amb el seu amic Pasqual Pérez al Diario Mercantil de Valencia.

L'agost de 1840 viatja a Madrid com a emissari del Partit Progressista de València. Encara que no hi ha dades que ho confirmin, sembla molt possible que Boix va contribuir a organitzar l'anomenada junta de la casa del forn, al costat d'altres líders progressistes. Està junta tenia com a fi canalitzar el descontent popular a la capital del regne. L'1 de setembre del mateix any li ordenen tornar a València per donar suport, des d'allà, a la insurrecció que acabarà amb el triomf d'Espartero.

És nomenat pels progressistes auxiliar del ram de propis fins que el govern el nomena oficial segon del govern polític. No obstant això, Boix comença a desencantar-se amb la nova situació política, sobretot en veure a Espartero designat com a regent únic. Veu en la figura del nou líder un tractament gairebé de altesa reial i no ho pot digerir. Abandona La Tribuna, defensora incondicional d'Espartero, i renuncia al seu càrrec de secretari del govern. Comença una nova etapa en la seva vida, sense lligaments polítics, lliure d'opinar i atacar el nou govern. Naix així El Fiscal, dirigit de forma anònima per Boix. Els ideals d'aquesta nova publicació compartien el defensat per Boix al llarg de tota la seva vida: protegir els interessos del poble, criticar amb independència al poder, combatre les injustícies... Però s'aprecia una nova demanda: "denunciar davant l'opinió pública les arbitrarietats del govern i dels seus agents amb relació a aquesta província lliure i decidida". Dit d'altra forma, Boix estava en contra del creixent centralisme, així com de la supeditació i marginació de València. Des d'ideals federalistes, volia recuperar les antigues llibertats de la ciutat i regne de València. Usant les pàgines d'aquesta nova publicació s'encarregà de "fiscalitzar" totes les accions del govern i de la administració pública que no defenien els interessos del poble.

Durant el motí contra Espartero roman ocult per por de ser replesaliat per la seva activitat a El Fiscal. En 1843 és nomenat secretari de la Junta de Salvació. Un any després, exerceix les tasques de comissionat per a la catalogació del patrimoni artístic de la província de València. L'octubre de 1844 és enviat a Granada amb el càrrec d'oficial del govern polític. Durant la seva estada a Granada col·labora amb la publicació El Fénix. Nou mesos després és cessat del càrrec. Els moderats ocupaven cada vegada més poder i Boix era un personatge que despertava molts recels. En aquest moment, Vicent Boix renúncia a la seva activitat política per centrar-se en altres àmbits.

El 1845 torna a Granada, cada vegada més pobre i desencantat amb el futur. Fa amistat amb Víctor Balaguer. Al seu costat i junt a Jerónimo Borao funden el diari La Corona de Aragón. Pública la seva obra més important, els dos primers volums de la Historia de la Ciudad y Reino de Valencia. Dos anys després apareix el tercer volum. Imparteix classes de retòrica i poètica a la Universitat així com de perfeccionament del llatí. El febrer de 1847 és nomenat catedràtic de Geografia i Història.

En 1874 és nomenat president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Carlos. Li donen la Comanda d'Isabel la Catòlica, la Creu de Carles III i la Creu de Primera Classe de l'Ordre Civil de María Victòria. També era membre de l'Institut Històric de França així com de les societats arqueològiques de Berlín i Roma.

En paral·lel al discurs de Víctor Balaguer al Principat, el discurs històric de Vicent Boix "posava l'accent en tres elements bàsics que estan en la base de l'imaginari regional que anirà formant-se durant el segle XIX. En primer lloc, la figura èpica de Jaume I, com a pare fundador del poble valencià; en segon lloc, els Furs, interpretats en clau liberal com a sàvia constitució l'abolició de la qual en 1707 marcaria la decadència dels valencians; i, finalment, en sintonia amb la tradició liberal, la revolta de les Germanies com a revolta popular contra l'absolutisme estrangeritzant de Carles I." [ii]

D'aquesta manera "es va convertir en el guia intel·lectual de la generació de joves poetes que estaven cridats a protagonitzar la Renaixença al País Valencià. Sense anar més lluny, Vicent Boix fou el primer president honorari de Lo Rat Penat". [iii]

El seu enterrament, el 1880, va ser multitudinari. El mateix Boix escrivia: "Moriré tranquil si els meus contemporanis diuen a la posterioritat: el nostre cronista va ser útil a València."

[i] Ortega de la Torre, Eduardo. Vicent Boix. Edicions Alfons el Magnànim. 1987. p. 64

[ii] Archilés, Ferran; Segarra, Josep Ramon; "Renaixença i identitat regional: Constantí Llombart i la construcció de l'imaginari regional valencià". A: Constantí Llombart i el seu temps. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2005, p. 72.

[iii] Archilés, Ferran; Segarra, Josep Ramon; "Renaixença i identitat regional: Constantí Llombart i la construcció de l'imaginari regional valencià". A: Constantí Llombart i el seu temps. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2005, p. 74.

Autoria: Jaume Crespo i Martínez

Imprimir

Vicent Boix i Ricarte

Obra pròpia

Llibres

BOIX I RICARTE, Vicent. El amor en el claustro o Eduardo y Adelaida: Cartas eróticas. 1838.

BOIX I RICARTE, Vicent. Memoria histórica de la apertura de las Capillas de S. Vicente Ferrer y de los Reyes, en el estinguido [Sic] convento de Santo Domingo de Valencia.. 1844.

BOIX I RICARTE, Vicent. Historia de la ciudad y reino de Valencia. 1845.

BOIX I RICARTE, Vicent. El rey cabalga: Leyenda en cinco romances. 1848.

BOIX I RICARTE, Vicent. Manual del viagero y guía de los forasteros en Valencia . València: 1849.

BOIX I RICARTE, Vicent. Obras poéticas de Don Vicente Boix, cronista de Valencia: Poesías históricas y caballerescas.. 1850.

BOIX I RICARTE, Vicent. Sistema penitenciario del presidio correccional de Valencia. 1850.

BOIX I RICARTE, Vicent. Obras poéticas de Don Vicente Boix, cronista de Valencia: poesías líricas y dramáticas. 1851.

BOIX I RICARTE, Vicent. Apuntes históricos sobre los Fueros del Antiguo Reino de Valencia. 1855.

BOIX I RICARTE, Vicent. Fiestas que en el siglo IV de la canonización de San Vicente Ferrer se celebraron en Valencia. 1855.

BOIX I RICARTE, Vicent. Xátiva, memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad. 1857.

BOIX I RICARTE, Vicent. Fiestas reales: Descripción de la cabalgata y de la procesión del corpus. 1858.

BOIX I RICARTE, Vicent. El encubierto de Valencia: (segunda parte): Leyenda histórica del siglo XVI.. 1859.

BOIX I RICARTE, Vicent. Elementos de Historia General y Particular de España. 1862.

BOIX I RICARTE, Vicent. Valencia histórica y topográfica: Relación de sus calles, plazas y puertas, origen de sus nombres. 1862.

BOIX I RICARTE, Vicent. El ángel de la familia: Comedia en un acto. 1863.

BOIX I RICARTE, Vicent. Memoria histórica de la inundación de la Ribera de Valencia en los días 4 y 5 de noviembre de 1864. 1865.

BOIX I RICARTE, Vicent. La campana de la unión: Leyenda histórica. 1866.

BOIX I RICARTE, Vicent. Crónica de la Provincia de Valencia. 1867.

BOIX I RICARTE, Vicent. Omm-al-Kiram ó La expulsión de los moriscos: Leyenda histórica. 1867.

BOIX I RICARTE, Vicent. Crónica de la provincia de Alicante. 1868.

BOIX I RICARTE, Vicent. Noticia de los artistas valencianos del siglo XIX. 1877.

Vicent Boix i Ricarte

Bibliografia

Llibres

ORTEGA DE LA TORRE, Eduardo. Vicent Boix. Edicions Alfons el Magnànim, 1987.