Escriptor

Conegut també amb el pseudònim de Josep Alcira.

Fill d'un prestigiós advocat, que va morir quan ell només tenia 13 anys. Als 17 anys començà els estudis de Dret a la Universitat de València, però abans d'acabar la carrera morí la seua mare, quan ell comptava 23 anys.

Des de molt jove inicià les seues activitats literàries, escrivint un conte als 8 anys.

Va treballar de passant al despatx d'advocats de Ricard Samper. Tanmateix, va ser la crítica teatral el que el feu conegut, exercint a La Correspondencia de Valencia i Las Provincias, diari del que més tard l'acomiadarien pel seu manifest republicanisme.

Com a crític teatral, proposava la creació d'un Teatre d'Art, o teatre d'estudi, en semblança a l'acció renovadora d'Adrià Gual, com defensava en el debat iniciat el 1929 a les planes de Las Provincias. Reivindicava que la universalitat no estava renyida amb el valencianisme, demanava la superació de criteris mercantilistes i de la rigidesa i amanerament del teatre anterior, si calia de forma incendiària: «por precisión hay que derribar lo construido, o presindir de ello». [i]

La seua postura era recolzada per Adolf Pizcueta, des de Taula de Lletres Valencianes, i per Eduard López-Chavarri, també a Las Provincias, i atacada per Eduard Buïl a El Mercantil Valenciano, diari del que n'era crític teatral. També tingué el suport d'Eduard Martínez Ferrando des de La Voz Valenciana, tot i l'estima d'aquest darrer pel teatre floralesc de la generació anterior.

Pertanyent a la generació de 1930, que en pocs anys va renovar el panorama cultural valencià, va participar a la publicació de la Revista Literària Popular, editada per la secció de literatura del Cercle de Belles Arts, i a Nostra Novel·la, amb Enric Duran i Tortajada, Faust Hernàndez i Casajuana i Francesc Almela i Vives, on a més de la renovació literària s'incloïa un espai dedicat a les «normes elementals d'ortografia valenciana». Va ser a Nostra Novel·la que va publicar el relat Lo que ningú sap, seguint la tendència de la narració psicològica.

El 1932 va estrenar també dues obres al teatre El Alkazar, de València: Lo que no ha segut i, molt més important i amb molta més repercussió, Lenin: escenes de la revolució russa, escrita a iniciativa de Francesc Almela i Vives que, a més, la traduí de l'original escrit en castellà, per la qual cosa aparegué signada per tots dos.[ii] És una obra en tres actes i un epíleg que va tindre gran èxit. En ella, dona veu al protagonista, Lenin, per a explicar i justificar els aspectes de la revolució que més suspicàcies havien aixecat a l'Estat espanyol, com el tema de les llibertats i l'exercici de la violència revolucionària, i alhora es feia ressò de les veus que ja demanaven la formació d'un bloc de progrés, un Front Popular. Posteriorment, en 1936, fou estrenada a Madrid, en la seva versió original en castellà, signada només per Josep Bolea. En acabar la Guerra Civil, a causa del seu contingut i repercussió Francesc Almela i Vives fou detingut per les noves autoritats franquistes i només els avals obtinguts, com el d'Ezcurra, l'editor de Las Províncias, li estalviaren la presó.

Militant d'Izquierda Republicana, va ser secretari particular del primer governador republicà de València, José Centeno González. En iniciar-se la Guerra Civil s'incorporà al Servei d'Informació (premsa), arribant a ser secretari de Programació de ràdio a la Subsecretaria de Propaganda del Ministeri d'Estat.

Amb la derrota de les forces republicanes va creuar la frontera per Figueres i anà a raure al camp de presoners d'Argelers, del que s'escapà tres vegades, arribant finalment a París i obtenint el permís del govern francès per a residir-hi.

Tanmateix, aquest no va ser llur destí final, atès que acabaria per marxar a Mèxic, a bord del vaixell Flandre, arribant a l'abril de 1939 al port de Veracruz, sent un dels primers exiliats en arribar, amb Àlvar Pascual-Leone i Artur Perucho. Els primers temps van ser molt durs, com es desprén d'un escrit dirigit al delegat del Front Popular a Mèxic, en el que hi demanava ajut per a trobar feina a qualsevol mena de publicació, oficina o com a dialoguista de cine, perquè amb els mitjans dels que disposava, ell i la seua companya no podrien resistir més de quinze dies.

Amb el temps, col·laborà a la revista Estampa. També va fundar, dirigir i escriure la revista Novela Semanal Cinematográfica, i amb alguns socis capitalistes les editorials Centauro i Leyenda on es publicaren obres amb il·lustracions originals d'exiliats com Arturo Souto, Ruano Llopis o Josep Renau. Fins i tot va estrenar amb èxit una obra de teatre, Serrania, pels anys quaranta.

Anys més tard, va tornar a publicar narrativa. Immobilitzat durant mesos per un accident, escriví la novel·la La isla en el rio (1971), i més tard una segona, Viento del noroeste. També publicà dues novel·les evocadores de València, Puente de Sueños (1978) i No he vivido en vano.

[i] Las Provincias, 7 de juny de 1929.

[ii] Laberintos, segon semestre del 2005, p. 234-235.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Llibres

---

BOLEA GORGONIO, Josep. La Isla en el río. Mèxic, DF: Oasis, 1971.

---

BOLEA GORGONIO, Josep. Viento del Noroeste : historia para leer . Mèxic, DF: Iztacchihuatl, 1972.

Capítols de llibres

---

SIRERA I TURÓ, Josep Lluís. «Enric Beltran i el compromís progressista dels dramaturgs valencians del període», a: València, capital cultural de la República (1936-1937). Congrés internacional. València: Publicacions Universitat de València, 2008.

Articles en publicacions periòdiques

---

BLASCO I LAGUNA, Ricard. «El teatre valencià durant el decenni 1926-1936: la polèmica per un "teatre d'art"» a: L'Espill, núm. 20, 1985, p. 51-107.

---

CORTÉS I CARRERES, Santi. «Un epistolari d'exili sobre teatre valencià: Ricardo Blasco i Josep Bolea» a: Laberintos: Revista de estudios sobre los exilios culturales españoles, núm. 5, 2005, p. 231-247.