Eclesiàstic i erudit

Fill del barber Pasqual Boronat i Pavia, i de Teresa Barrachina i Llorca. Va realitzar els primers estudis a Penàguila, i els secundaris a Alcoi, on obtingué el títol de batxiller en 1883 com a alumne lliure de l’institut d’Alacant. Aquell mateix any va passar al Seminari Conciliar de València, on va cursar la carrera eclesiàstica, alhora que va iniciava uns estudis inacabats de Dret a l’Estudi General. En 1886 va ingressar al convent de dominics de València, va vestir l’hàbit dos anys després i va prendre el nom de Juan Berchmans; va continuar els estudis de Teologia al Seminari i cantà missa en 1891.

Per causa d’una salut fràgil, va abandonar en 1897 la regla monàstica, uns anys més tard va obtindre un beneficiat a la parròquia de Santa Caterina de València, càrrec que va exercir ja fins a la seua mort. Persona afable i de caràcter senzill i notable humilitat segons les necrològiques, va renunciar a ser nomenat canonge de la Seu valentina «per no caure en la temptació de la vanitat».

Introduït en els àmbits culturals del cap i casal, es va dedicar tota la vida als estudis històrics i literaris. Va gaudir de l’amistat de destacats intel·lectuals del moment, especialment Teodor Llorente, Roc Chabàs, Enric Serrano Morales i tants altres. Va publicar diversos treballs de polèmica políticoreligiosa i va donar a conéixer a través de la premsa periòdica valenciana, especialment en La Lealtad i La Cruzada, i en revistes com Revista Catòlica d’Alcoi i la Revista de Catalunya de Barcelona una multitud de textos històrics sobre Joan Roís de Corella, Bernat Fenollar, Josep Teixidor, Gregori Maians, Manuel Martí, Francesc Cerdà Rico, Lluís Galiana i d’altres escriptors valencians dels segles XIII al XVIII. Va fer servir diversos noms i pseudònims depenent de la matèria i de la plataforma de publicació, com ara Luis de Ontalvilla, Juan Berchmans, X, a més del nom de pila.

Fou premiat en diversos certàmens literaris, entre els quals a Alcoi (1882), Segòvia (1891) i en els Jocs Florals de Lo Rat Penat en 1894 i 1895, per treballs sobre Bernat Fenollar i Roís de Corella, respectivament. Fou nomenat soci de mèrit per aquesta entitat cultural. Ben relacionat amb Llorente, va publicar en valencià i en castellà en Las Provincias i, anualment, en l’Almanaque de Las Provincias per als anys 1889, 1892, 1895, 1897, 1898, 1899, 1900 i 1901.

En 1899 va rebre l’encàrrec dels superiors del col·legi de Corpus Christi de València de realitzar un estudi sobre l’expulsió dels moriscos i sobre la participació en ella del patriarca Ribera, fundador del col·legi. A partir d’ací s’inicia l’obra més coneguda de Boronat, Los moriscos españoles y su expulsión, que es va publicar dos anys més tard en dos volums (1901). Aquest extens treball de Boronat, prologat per l’erudit Manuel Danvila, pretenia respondre a les exigències de la crítica per mitjà del recurs constant a la documentació, però alhora confiava plenament que l’anàlisi crítica no entrara en conflicte amb la fe catòlica, sobretot en haver d’estudiar el comportament de Joan de Ribera, elevat als altars. L’obra continua sent utilitzada pels estudiosos, encara que la majoria es limita a usar la important documentació publicada per Boronat i rebutja les seues interpretacions excessivament integristes.

La seua defensa de la llengua es mostra en quatre fets ben rellevants. D’una banda, el seu interés per les versions antigues de les pregàries en valencià, perdudes de la memòria i sense ús a les esglésies, va portar l’erudit Serrano Morales a publicar en 1897 un facsímil de la Cartilla i breu instrucció de la doctrina cristiana de 1571. Si bé va ser bona la intenció, la manca d’adaptació a l’estat de la llengua del moment la va convertir en una curiositat per a erudits i, per tant, sense projecció social. Amb tot, és l’antecedent de tot el moviment de recuperació que es consolidarà a poc a poc amb el nou segle des dels sectors més conscients de la necessitat de disposar de textos en valencià adaptats i destinats, sobretot, als infants que s’introduïen en la coneixença de la doctrina. L’assumpte es va coure per correspondència i en la revista Soluciones Católicas entre Boronat, Roc Chabàs, Enric Serrano Morales i Teodor Llorente.

Per una altra banda, en 1899 va publicar El abuelito. Conversaciones histórico-familiares acerca de la región valenciana, edició costejada per Faustí Barberà, una narració en capítols en què fa una defensa de la idiosincràsia valenciana, de la història i la llengua que podem exemplificar amb aquest fragment: «Lo más doloroso es que los llamados á defender los fueros de nuestro lenguaje, sean en repetidas ocasiones los que, no contentos con ignorarlo y olvidarlo, se empeñan en cubrirlo de baldones. Si por tal camino hemos de llegar á la tan sobada regeneración de la patria, esperemos con ánimo de que nunca llegue la hora tan deseada» (pàg. 106).

Finalment, i a banda d’altres textos en valencià, va redactar la «Carta-pròleg» que encapçala Capolls mustigats de Salvador Guinot (1900), reeditada l’any 1905 a Barcelona per L’Avenç com Escenes castelloneses, i va ser col·laborador de Mn. Alcover des del maig de 1901, quan el manacorí visità València; d’ell, en va escriure en els dietaris de les eixides: «un que val per cent, lo R. D. Pasqual Boronat, Pre., persona humildíssima, simpática, entusiaste, ferventíssima del valencià, del català, crítich y historiador d’escepcional importancia, qui está acabant un estudi profundíssim de l’espulsió dels emmoriscats (moriscos), comissionat per el Collegi del Patriarca, aont publica dos mil documents inèdits. Aqueixa obra serà un aconteixement dins el mon dels estudis histórichs. Lo R. Boronat ha acceptat amb molt de gust el cárrech de representant a València de l’obra del Diccionari. Hi ha qu’esperar moltíssim d’ell per lo que fará y per els elements que durá a n’el nostre camp».

La seua labor com a escriptor i investigador va ser valorada en els mitjans culturals de l’època i reconeguda per diverses entitats. Va prologar diversos estudis com La Cartuja de Porta-Coeli (1897), Jesucristo (1904) o Villavieja de Nules y sus aguas termales (1906) i fou nomenat acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia i de l’Acadèmia de la Història i Bones Lletres de Barcelona.

Va morir a la ciutat de València, on residia, al carrer del Pare Jofré, número 3, a conseqüència d’una tuberculosi pulmonar. Fou inhumat al Cementeri General de la ciutat.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Òscar Pérez Silvestre. La Breu instrucció de la doctrina cristiana de Carles Salvador i Mn. Eloi Ferrer (1922). Benicarló: Onada Edicions, 2022.

Capítols de llibres

---

José Pastor Navarro. «Pascual Boronat y Barrachina», a: José Pastor Navarro. Diccionario biográfico de personajes alicantinos. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2017, p. 184-187.

---

Rico García, Manuel. «Pascual Boronat y Barrachina», a: Rico García, Manuel. Ensayo biográfico bibliográfico de escritores de Alicante y su provincia. Alacant: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, 1986, p. 278-279.