Escultor i professor

Fora injust circumscriure la importància de l’escultor i professor Leonardo Borràs només a la notable presència de la seua important obra en la comarca de la Ribera Alta. De ben segur que amb el temps es posarà en relleu la transcendència d’una trajectòria que va estar certament arrelada al seu territori més proper però també vinculada a l’imaginari valencianista de què va formar part. D’una banda, pels personatges rellevants de la història del país als qui va retornar a la vida mitjançant el fang o la pedra. De l’altra, pel seu pas per la política local en una agrupació independent de caire nacionalista.  

Nascut a Algemesí al si d’una família benestant procedent per part materna del Grau de la ciutat de València, va estudiar primer al seu poble i, posteriorment, durant els anys de la República els quatre cursos de batxillerat a l’institut d’Alzira. En el centre de la capital de la comarca fou alumne de dibuix de Rafael Pérez Contel, membre de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i col·laborador de la revista Nueva Cultura que va dirigir Josep Renau i que va comptar amb membres tan significatius com Gonçal Castelló, Emili Gómez Nadal o Max Aub, entre d’altres; i alumne de llengua del poeta Lluís Guarner de la Generació de 1930, valencianista i oncle del filòleg Manuel Sanchis Guarner. El mestratge d’aquests professors l’havia de marcar de per vida.

Va cursar Belles Arts a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València, on imperava l’academicisme. Borràs es va interessar pel treball de Vicent Beltrán Grimal i José Capuz. Amb els estudis acabats i en plena postguerra, Borràs torna a Algemesí i s’estableix com a tallista, entre molts altres oficis relacionats amb les arts decoratives. En 1944, l’alcalde Salvador Castell li encarrega l’execució del seu primer gran monument dedicat a l’organista del segle XVIII, Joan Baptista Cabanilles. L’encàrrec vindrà propiciat en part per l’arquitecte municipal, el valencianista Joan Segura de Lago. Segons Joan Millet i Vicent Reig, és una obra avançada estilísticament al seu temps que recorda el realisme internacional de l’estètica europea del moment.

L’any 68, l’artista va aprovar les oposicions a l’ensenyament mitjà com a professor de dibuix. Un any més tard en guanyava la càtedra. Com a professor va exercir als instituts de Villena, Peñarroya-Pueblonuevo (Còrdova), Iecla (Múrcia) i al José María Parra d’Alzira, on va treballar fins a la jubilació i on va coincidir amb un valencianista del cercle de Joan Fuster, Josep Lluís Bausset, qui del ben segur va contribuir en el seu despertar al valencianisme.[1]

El 1975, Borràs s’estrena a la Galeria Artis de València. Una de les peces més importants d’aquella exposició, a banda de la dedicada a la Muixeranga, fou un bust de Vicent Blasco Ibáñez molt elogiat a Las Provincias per l’escriptor i musicòleg Eduard López-Chavarri i a Levante per un dels primers crítics d’art alineat amb l’avantguarda artística valenciana, Carlos Sentí Esteve. També va ser elogiat per Libertad Blasco-Ibáñez Blasco, filla del novel·lista. El bust es va donar a la ciutat de València, que el va fer fondre en bronze a petició de l’artista i fou erigit en un monument el 30 de gener de 1980 a l’avinguda de la ciutat del mateix nom.[2] Coincidint amb l’èxit de l’exposició en Artis se li va encarregar també un monument al màxim exponent de la Il·lustració, Gregori Mayans i Siscar, actualment exposat a l’institut d’Oliva, a la Safor.

El 1981 va esculpir el monument de la monja Maria Ràfols per a l’escola de les religioses de Santa Anna amb motiu del bicentenari de l’orde a Algemesí. El 1983, la corporació municipal presidida per l’alcalde nacionalista Joan Girbés Masià[3] li encomana un bust  en bronze de grans dimensions de l’alcalde Castell, de qui va ser amic personal. L’ajuntament volia homenatjar així un batle que malgrat la seua vinculació al règim anterior havia aconseguit millores molt importants per a la ciutat entre els anys 1943 i 1958.

Entre 1983 i 1987, Borràs va formar part de l’equip de regidors de Girbés Masià, líder de la formació Independents per Algemesí (IPA) que acabaria sent l’embrió de la Unitat del Poble Valencià (UPV) a la ciutat. Per la seua trajectòria civil i com a home de cultura va ser reconegut el 2005 amb el Guardó d’Honor de l’Ajuntament d’Algemesí i dos anys després amb el Guardó d’Or que atorga el Bloc Nacionalista Valencià de la comarca.

Borràs va continuar la seua obra com a escultor.  El 1984 es va inaugurar a Algemesí el monument al compositor algemesinenc José Moreno Gans[4] i un any més tard remodelava el monument a la Constitució d’Alzira aprofitant part del monument «a los Caídos» i donant-hi tota una altra significació.

El 1986 fou nomenat membre de l’Acadèmia de Sant Carles de València. Dos anys després, la seua ciutat acollia una importantíssima exposició de vint-i-cinc peces de bronze, moltes d’elles dedicades a la Festa de la Mare de Déu declarada per la UNESCO Patrimoni Immaterial de la Humanitat des de 2011. Destaca entre les peces exposades el bellíssim tors en bronze del Tornejant, una de les figures més icòniques de la Festa.

La primavera de 1989 va esculpir el bust de Joan Fuster, col·locat el 1993 a la ciutat de l’assagista, Sueca, poc després de la seua mort. Del mateix any és el bust de l’escriptor i periodista Martí Domínguez i Barberà. Tots dos busts van ser una donació a condició que foren exposats en la via pública; Borràs és l’autor dels dos monuments. Especialment simbòlic és el de Fuster amb la falca que sosté el cap de l’assagista i que serveix per a encaixar les dues peces de pedra del monument. Fuster, doncs, com a falca del país.    

Al novembre de 1991 va tornar a exposar a València en el Cercle de Belles Arts junt amb el pintor i company d’estudis a Sant Carles, Rafael Fernández. 

El 1994 va elaborar el conjunt escultòric dedicat a la recent beatificada pel papa Joan Pau II Josepa Naval Girbés, que avui es pot contemplar al pati de la Porta de l’Aire de la basílica de Sant Jaume d’Algemesí. El 22 de maig de 1999 es va inaugurar el seu homenatge Al Llaurador, una obra monumental en ferro d’estil contemporani considerada una de les més importants del País Valencià.

Borràs va esculpir també el tors d’Ausiàs March i el del papa xativí Alexandre VI. Fet i fet, en una entrevista publicada l’11 de juny de 1993, Borràs explicava que projectava esculpir els bustos de Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Raimon... conscient del desinterès de la societat valenciana pels seus homes de cultura.  Aquestes peces les anomenava «Els homenots».

Pòstumament, es va erigir el seu últim monument: Monument al Xúquer, emplaçat a Alzira, la capital de la comarca. L’arquitecte Pepe Carrasco va dur a terme també una reinterpretació del monument que va projectar Borràs el 1972 dedicat a les víctimes d’Algemesí en l’accident d’aviació de Sant Josep de Sa Talaia, Eivissa.

Segons Millet i Reig, el vessant més ric en matisos de la producció de Borràs és el retrat: «Personatges sempre amb un caràcter marcadament expressiu i amb domini ple de l’escala, i de resultats amb una qualitat escultòrica de difícil comparació amb els seus contemporanis». 

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Capítols de llibres

---

Bernat Montagud Piera. «Leonardo Borràs, escultor ribereño», a: Diversos autors. Leonardo Borràs: Escultures. Alzira: 2002.

---

Joan Millet i Vicent Reig. «Uns comentaris sobre Leonardo Borràs o l’escultura com a credo i professió de fe», a: Diversos autors. Leonardo Borràs. Escultor. Algemesí: Ajuntament d’Algemesí, 2008.

---

Vicent Josep Escartí. «Leonardo Borràs: La passió pel fang i per la terra», a: Diversos autors. Leonardo Borràs. Escultor. Algemesí: Ajuntament d’Algemesí, 2008.