Pintor i cartellista

Tot i haver nascut a l’Olleria al si d’una família conservadora, els seus pares, propietaris d’una fàbrica d’assaonar pells, es varen traslladar a València quan només tenia dos anys i fou en aquesta ciutat on va realitzar els seus estudis i on va residir bona part de la seua vida.

Des de ben menut va mostrar un gran interés per l’escultura i el dibuix. Tot i l’oposició dels pares per la seua afició al dibuix, l’inscriuen a la famosa Acadèmia Fuster de dibuix als deu anys. Després de dos anys, va seguir estudis a l’Escola d’Arts i Oficis, d’on passà a les classes de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. En els anys d’estudiant, va ser determinant per a Borràs la proximitat de Josep Renau, que el va posar en contacte amb el grup d’artistes renovadors locals i va afavorir el seu allunyament de les influències epigonals sorollistes que tant gravitaven sobre el panorama artístic valencià. Els artistes que, com ell, van finalitzar els estudis en Sant Carles en els anys anteriors a la dictadura, van haver d’enfrontar-se a un ambient artístic tancat i provincià, dominat per la influència dels grans mestres consagrats. L’art d’avantguarda, quasi desconegut, suscitava desconfiança i hostilitat i era contínuament atacat per la crítica especialitzada i pels mateixos artistes locals que no comprenien massa bé el seu abast.

Joan Borràs va optar per una beca a Roma que no va obtenir, però sí un premi de 250 pessetes que li va permetre marxar a Madrid quan tenia dènou anys per a estudiar a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando amb José Garnelo y Alda com a mestre, deixeble al seu torn de Manuel Benedito Vives i Julio Romero de Torres. A Madrid fa retrats com a mitjà de supervivència. També fa una curta estada a Oviedo, on produeix catorze retrats, alguns de dimensions naturals. Va començar a exposar en mostres col·lectives el 1932 al Salón Heraldo de Madrid. En aquesta ciutat, de la mà de Marià Benlliure, fa la primera exposició individual al Círculo de Bellas Artes el 1934.

Aquell mateix any 1934, va tornar a València i va participar en una exposició col·lectiva a la II Exposició Regional de Belles Arts, al Cercle de Belles Arts, juntament amb Joaquim Sorolla, Josep Segrelles i Daniel Sabater, entre altres. Al novembre de 1934 formà part d’una altra col·lectiva, la II Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art, amb Eduard Muñoz, Teresa Pascual i altres. L’arquitecte i crític d’art Alfred Baeschlin li va dedicar a El Camí el següent comentari: «Borràs està en plena erupció, en busca de la seua ruta artística. Però tots els seus assaigs, àdhuc els més atrevits, mostren la capacitat de l’artista, produeixen emoció, per escabrós que siga l’assumpte tractat, perquè es té la impressió que l’artista ha vertit en estos llenços la seua fonda pena davant les misèries humanes... Desgraciadament, la majoria dels visitants voran sols la part frívola, i em pregunte si l’exhibició dels llenços a que em referix no és prematura, donat el nivell cultural del públic que sol acudir a les nostres exposicions». L’obra, rebutjada per part del públic, va meréixer, en canvi, encesos elogis de la crítica progressista que el va qualificar de jove promesa. Era una pintura diferent, que s’apartava de tots els cànons tradicionals. Se cenyia a la realitat clàssica, però amb els enriquiments i la llibertat aportada pels moviments renovadors.

Només uns mesos més tard, el 1935, malgrat les crítiques suscitades per la seua primera exposició, Borràs Casanova va presentar obra nova a la Sala Blava d’Acció d’Art en una exposició monogràfica amb trenta-dues peces, una mostra de la seua fecunditat productiva. El 1936 va tornar a exposar a les sales d’Acció d’Art a València en una mostra de natures mortes juntament amb Josep Benlliure, Maria Lluïsa Palop, Rafael Estellés Bartual, Julio Peris Brell, Manuela Ballester i Teresa Pascual, entre altres.

Allunyat de l’estil paisatgista i lluminós de l’època, va practicar una pintura que recollia els problemes socials de l’època, una preocupació que el va fer implicar-se políticament. En esclatar la Guerra Civil, es va incorporar a la Secció d’Arts Plàstiques de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. A més, va col·laborar amb la CNT i va fer cartells propagandístics. L’any 1937 van incloure obres seues al Pavelló de la República de l’Exposició Universal de París (1937), al costat de l’emblemàtic Guernica de Picasso. A principis de 1939 es va traslladar a Gandia, on residia la família de la seua muller, i allí va romandre fins al 1945. Viatjava esporàdicament a Madrid i Barcelona per trobar alguna feina.

Hi va malviure fins al 1950, quan va emigrar a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 es va traslladar a viure a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, quan decideix retornar a València. En la seua estada americana va fer una pintura d’influència onírica que tingué molt bona acollida. En l’últim període de la seua vida, una malaltia ocular de cataractes el va mantindre parcialment allunyat del quefer pictòric. A mitjan 1987, una malaltia irreversible el va portar a un centre sanitari de València, on va morir. Els diaris i agències informatives van donar notícia de la seua mort fent una especial referència a mítica condició de «pintor de la Revolució».

Després de la seua mort, es va iniciar un procés gradual de recuperació de la seua personalitat a través d’articles, assajos i semblances biogràfiques recollides en tesis doctorals, llibres i monografies artístiques. Aquest procés va culminar a l’octubre de 1990 amb una exposició antològica del Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de València que entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 va mostrar els seus quadres per diversos indrets de la península. El seu fill, Joan Borràs II (Barcelona, 1947), és un destacadíssim pintor naïf.

Autoria: Maria L. Fernández

Llibres

---

Francisco Agramunt Lacruz. Un arte valenciano en América. Exiliados y emigrados. València: Consell Valencià de Cultura, 1992.

---

María Teresa Martínez de Sas i Pelai Pagès. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona: PAM, 2000.

Articles en publicacions periòdiques

---

Francesc Almela i Vives. «Un pintor valencià: Joan Borràs Casanova» a: Mirador, núm. 318, 1935, p. 7.

---

Òscar Pérez Silvestre. «Dos dibuixos de Teresa Pascual sobre Alaquàs (1934)» a: Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, 2007, p. 213-228.

---

Estel Negre. «Biografia de Joan Borràs Casanova»
Estel Negre. «Biografia de Joan Borràs Casanova»
http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/0304.html